10.03.2021 - 21:50
En ocasió de la retirada de la immunitat pel Parlament Europeu al president Puigdemont, la consellera Clara Ponsatí i el conseller Toni Comín.
1. Espanya ja és morta, però, com a tots els morts, li continuen creixent els cabells i les ungles; potser n’hi haurà que no veurem el cadàver com a tal, tot i que ja ens arriba la pudor de la descomposició entre Bárcenas i Abu Dhabi, entre Villarejo i la Fiscalia, entre la Desigualtat i el Feixisme.
2. Amb el buidatge definitiu democràtico-social de l’estat a Europa, no sé pas quin seria el nostre lloc, mentre la UE renuncia a la unificació política dels pobles i encara no s’adona que ha deixat de ser el centre del món. La invenció socialdemòcrata de l’”estat del benestar” no va ser fruit, únicament, de la necessitat de contrarestar la lluita social i posar-ho tot en un bany maria en plena Guerra Freda, sinó que també deriva del paper central d’Europa en l’explotació colonial i social. Quan l’”estat del benestar” ha fet figa, només els queda la dretanització nua i crua, la fiscalització macroeconòmica, la desigualtat territorial i social, la buida carcassa democràtica.
3. La nostra nació és un laboratori de l’Europa dels pobles. Els poders fàctics europeus –multinacionals, burocràcia de la UE, estructures partidistes dels estats– hi estan en contra. Cal lluitar pels poders adequats per fer una societat més justa i esquivar els poders fàctics a les instàncies territorials europees. La batalla d’avui és una part d’aquesta lluita en les instàncies jurídico-polítiques contra els poders fàctics.
En termes territorials, l’estat és una construcció aristocràtico-militar, a la qual la modernitat posa lleis i guarniments. Territoris i fronteres militars en fan les bases i els nouvinguts hi afegeixen les constitucions. Lluís XIV va ser el constructor de l’Hexàgon; la burgesia hi va col·locar una constitució després de tallar uns quants colls. Els soviètics van construir el seu estat sobre el precedent imperial de Pere el Gran i la Gran Caterina adobat amb drets d’autodeterminació formals. Aquesta és la raó d’una Europa que havia estat aristocràtico-militar i on, en fer-se capitalista, les classes mitjanes es van trobar molt a gust. En temps de pau i bonança, liberalisme; en temps de crisi i revolució, feixisme. I, ara, són incapaces de fer el que toca davant els desafiaments interns i externs: ni trenquen fronteres interiors, ni poden intervenir socialment fora dels seus murs de contenció, ni fan res davant les desgràcies mediterrànies. Només intervenen quan hi veuen beneficis o amenaces de fallida, mentre practiquen la “no intervenció” en nom d’una democràcia buida, o per no interferir en els interessos dels estats membres (v. la derogació del tercer grau, aquest dimarts, als presos polítics a l’estat espanyol a petició de la fiscal general).
4. Queda clar que la independència de la Catalunya estricta significaria un canvi d’estructures a l’estat espanyol i a Europa. Per això es reforcen mútuament, com a les votacions del suplicatori de dilluns al Parlament Europeu. Canvi d’estructures a l’estat espanyol perquè, per primera vegada en la història, les esquerres espanyoles hauran de mirar Espanya endins i buscar les seves pròpies armes contra les seves oligarquies deixant de presentar la “burgesia catalana” com a dimoni dels “mals de la Pàtria”. I canvi d’estructures a Europa perquè Catalunya no deixarà de ser una fita per a propis –Països Catalans– i estranys –pobles no absorbits pels mal anomenats estats-nació dels segles XVIII-XIX, construïts militarment en quatre dies, origen de dues guerres mundials, i principals obstacles a la formació d’una Europa federal més justa socialment, culturalment i lingüísticament.
5. Sense una Europa Federal dels Pobles és força complicat combatre en tots els terrenys els monopolis i els oligopolis de la globalització, que saben burlar-se eficientment de les rígides estructures estatals –si no comprar-les.
