Notes sobre Porcel

Al fil de la biografia que ha dedicat Sergio Vila-Sanjuán als anys joves de Baltasar Porcel, recupero velles notes sobre una d’aquelles bèsties literàries que produïm de tant en tant (al segle XX, n’hi ha unes quantes, que tothom coneix; en els anys del XXI, encara no en sabria albirar cap). Una bèstia literària és cicló natural i alhora màquina centrifugadora: ho arrabassa tot i en separa i sedimenta les partícules en benefici propi –i de la literatura, naturalment. Qui llegeixi la correspondència entre Llorenç Villalonga i Baltasar Porcel, editada per Rosa Cabré, comprovarà que, a banda d’afaitar-se el bigoti i d’anar al gimnàs cada dia, com li recomanava el seu mentor a estones, Porcel va aprofitar totes i cadascuna de les partícules literàries i vitals de l’autor de Bearn.

Una vegada, Ada Castells, Emili Teixidor i jo mateix ens vam conjurar una miqueta per donar a Porcel el primer premi Salambó de novel·la en català per Olympia a mitjanit. (“Potent, intuïtiu, a estones genialoide. Gran fris mallorquí traçat amb passió i ofici. Estil saborós, magmàtic. Metàfora negada (?) del desvetllament del Sud pel Nord. Corrua de personatges a cavall de l’esperpent i el realisme màgic. Poètica poderosa”, diuen les meves notes de lectura.) Porcel em va convidar a sopar a casa seva; hi havia de venir més gent, però al final només hi érem Joaquim Palau, ara editor independent, jo i les dones respectives. Acabat el sopar, Porcel es queixava que havíem parlat massa de política menuda i que a ell li hauria agradat parlar de Chateaubriand: el 2001 havia publicat L’emperador o l’ull del vent, que comença amb el taüt del vescomte anant cap al Grand-Bé, on està enterrat, i es tanca amb una frase del difunt: “Vivim entre el no-res i una quimera.” En aquella novel·la de Porcel, hi resplendeix un paràgraf que és tota una concepció de la literària: “Un home que s’acosta davant un bassal perquè té set i troba reflectida en l’aigua una imatge humana que desconeix, quan havia d’haver estat la seva; o que observa el vol rabent i negre d’un corb marí arran de les ones encrespades, de les ones maleïdes, i creu angoixat que l’ocell s’emporta el seu destí; o que l’engrapa el paorós bleix de la solitud, de la misèria, que hom congria dintre seu mateix, borbolls immunds, mentre deambula sense objectiu entre gatoses i ullastres.” No gaire diferent, per cert, de la que tenia Borges: “He distingit entre dos processos causals: el natural, que és el resultat incessant d’incontrolables i infinites operacions; el màgic, on profetitzen els detalls, lúcid i limitat. En la novel·la, penso que l’única possible honradesa està amb el segon. Resti el primer per a la simulació psicològica.”

Al cap de tres anys del sopar esmentat, em van convidar a participar en unes jornades d’homenatge a Porcel amb el pretext dels seus setanta anys, però la raó última era que havia superat la primera arremesa del càncer i uns quants devots li volien oferir un reconeixement públic. La lectura sistemàtica de la seva obra, junt amb el que jo sabia de Porcel –quan vaig ingressar en la cultura catalana, el sector progressista en deia pestes, però Josep-Anton Codina, que ha traspassat aquests dies, parlava a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual d’aquell jove mallorquí que havia escrit una peça en clau brechtiana: Romanç de cec, o història d’una guerra– i el que vaig trobar en distints papers em va fer entendre la dèria de l’escriptor d’Andratx, Vallvidrera i Valldoreix.

Porcel aspirava a ser el nostre Chateaubriand com a home de lletres que, de cop, crea un desert al seu voltant –ho deia Julien Gracq, el 1961, en un prefaci a les Memòries d’ultratomba a propòsit del vescomte; l’aïllament esclatant, immediat, en i des de la superioritat: amb Cavalls cap a la fosca, Porcel comença a regnar, solitari, entre la vida viscuda i la nissaga inventada. Chateaubriand presumia d’haver vist desfilar totes les revolucions: la de les colònies angleses d’Amèrica del Nord, la francesa del 1789, la Restauració borbònica, les burgeses de 1830 i 1848. En una entrevista, recollida al Temps, Porcel deia: “Jo he vist dues menes de revolució. L’una, el món de l’anarquisme, i l’altra, la Revolució Xinesa. He de dir que, de la Revolució Xinesa, en vaig escriure un llibre, China, la revolución pendiente. Jo la veia com si fos la revolució anarquista… Fa anys em deien que jo havia canviat respecte a aquests temes, però són els xinesos que han canviat! Quant a la revolució anarquista, el Maig del 68 va significar un impuls important fruit del hippisme [sic], la contracultura… Jo ho vaig viure, tot això, a Califòrnia, a Formentera, al Nepal, a París… El Maig del 68 era una revolució moral, sobretot, no de les estructures del sistema. Per tant podem dir que les meves idees revolucionàries no triomfaven. I a mi no em molesta gaire que no triomfin. Em serveixen com a sistema de vida. En els moments en què jo vivia tot allò, estava pactant amb el sistema.” (No va tenir temps d’assistir a la revolució actual: o l’independentisme no serà, per ventura, una revolució?)

En el Prefaci testamentari del que havien de ser les Memòries d’ultratomba, Chateaubriand fa un balanç de la seva vida; diu que ha conegut des de Washington fins a Napoleó; que ha estat a tots els llocs del planeta i amb gent de tota raça i condició; que ha pres seient a totes les taules, ha firmat tots els tractats, i ha assistit a tots els congressos mentre, diu: “La meva vida solitària, imaginativa i poètica, marxava a través d’aquest món de realitats, de catàstrofes, de tumult i d’estrèpit, amb els fills dels meus somnis […] Per dintre, i al costat del meu segle, sense voler-ho i procurar-ho, potser exercia sobre ell una triple influència religiosa, política i literària.” Entre l’esplendor literària –va conèixer, entrevistar i tractar tot el sistema literari català i part de l’espanyol– i el concurs amb el poder –assessor de Pujol, autor dels discursos de Juan Carlos a Catalunya i inspirador i primer director de l’Institut Català del Mediterrani, que després Madrid va arrabassar i espanyolitzar–, Porcel podia creure que havia assolit una altra de les màximes de Chateaubriand: “Les nacions, com els rius, no remunten en absolut cap a les seves fonts… Per ser l’home del seu país, cal ser l’home del seu temps.” Va fer com ell, seguint, com a navegant, la inconstància dels vents i, construint, com els alcions, el seu niu sobre les ones? Què diria, en l’era de la independència, després de la fugida del rei-lladre i de l’escàndol de la família Pujol, l’home que un dia va confessar a Julià Guillamon: “Hi ha una sèrie de coses relacionades amb Catalunya, amb el que ha estat la vida superestructural catalana durant tants anys, que em semblen una gran estafa”?

Com deia, també, el mateix Porcel, el ca ja ludava, hi passava la mort, i anava cap a alguna banda.