Notes per a reprendre la marxa

1. Després de les recents eleccions autonòmiques, n’hi ha que diuen que l’independentisme entra en una etapa de resistència. De fet, a partir de l’aplicació del 155, la pèrdua de sobirania del parlament, les condemnes a presó i els indults als empresonats, l’independentisme només podia oposar resistència a la repressió espanyola. I, fins ara, en part hi havia reeixit amb majories al parlament; posant l’estat contra les cordes a Europa, gràcies a la lluita sense treva dels exiliats davant el parlament i els tribunals; o pactant una llei d’amnistia amb el govern espanyol. La qüestió és, no obstant això, si creiem que unes eleccions autonòmiques són la pedra de toc del moment actual de l’independentisme. No m’ho sembla pas: més aviat, diria, són un registre puntual del fracàs de les institucions per a aprofitar aquella resistència i tornar a lligar-les amb el carrer. El votant independentista que ha canviat el sentit del seu vot, o que s’ha quedat a casa, ens ha dit que el moviment ha de tornar a ficar-se al bell mig de la vida política per fer allò que els partits no saben, no poden, o no gosen fer.

2. Durant el procés, el moviment ha estat propositiu amb les institucions, en oferir-los la força del carrer per a assolir la independència de Catalunya; ara allò que cal és que el moviment esdevingui executiu, que agafi les regnes de la lluita i sigui conscient del poder propi. Ho diré més clar: el moviment ha de fer política no portant més aigua al pantà autonomista, sinó posant les bases per a ressecar-lo i fertilitzar la terra.

3. Aquests dies també sentim parlar molt d’unitat, però sense que se’ns digui amb quin programa, mitjans, formes de lluita i calendari. Han circulat mots com “unilateralitat”, “finestra d’oportunitats”, “consens”, “ser positius”, “aglutinar”, “rendiment de comptes”, “nous lideratges”, “noves cares”… Mots que són contenidors buits que es poden omplir a caprici de l’usuari. La unitat no és un element estructural, sinó dinàmic: cal construir-la i reconstruir-la en cada circumstància i a cada moment. Per fer això, cal examinar la circumstància: què hi tenim al davant; si decidim d’enfrontar-nos-hi; i com ho farem. Posem-ne un exemple potencial: tenim al davant la possibilitat que es faci un govern espanyolista al parlament, bàsicament gràcies a la divisió, la desídia i la resignació dels partits nacionals catalans. Ho hem de permetre? Si no volem permetre-ho, com ens hi enfrontem? Això obliga a fer un torcebraç a les institucions pròpies, a l’estat, i a sectors del propi moviment. Vol dir actuar per mobilitzar, reorganitzar i rearmar el moviment. Vol dir obrir una etapa de lluita que torni a portar la gent al carrer per obligar els partits nacionals a no investir Illa per activa o per passiva, a forçar noves eleccions a l’octubre, i a impedir que aquests partits nacionals votin pressupostos espanyols per continuar escanyant Catalunya com una colònia.

4. Passa el mateix amb la posada en marxa de la llei d’amnistia. No n’hi ha prou de dir que els partits s’han rendit a Madrid, perquè el fet real és que l’hauran d’aplicar uns jutges arbitràriament, que provocaran les desigualtats que els convingui i mantindran la por generalitzada. I llavors no serà un afer de “opinió”, sinó una realitat material que patirà el país sencer. Farem l’orni? O ho aprofitarem, no pas per “celebrar” la llei d’amnistia, sinó per organitzar la insubmissió sistemàtica i planificada contra la justícia espanyola? L’ANC decidirà que és un afer que no li pertoca, perquè forma part de “superestructures” institucionals i partidistes que ja han demostrat la seva incapacitat? O aprofitarà l’empenta per col·locar-se al mig del debat polític alhora que posa les bases per a campanyes massives en defensa de la llengua, contra la humiliació de Rodalia, i contra l’espoli fiscal, íntimament lligades en la defensa de la nació com un tot i alhora com un contenidor d’injustícia i desigualtat? L’ANC ha d’ordenar i vertebrar aquesta nova fase del moviment superant els límits dels partits fins a capgirar la situació i obligar-los que es transformin o desapareguin per deixar pas a noves formacions plenament inserides en el procés històric de la independència.

5. Qui sigui capaç de dirigir aquest programa, podrà organitzar la unitat de la pròpia ANC i del país; qui no ho sigui, s’hi hauria d’incorporar i no posar bastons a les rodes.