08.03.2023 - 21:40
La poeta Rupi Kaur té uns versos que diuen: “Sagno cada mes perquè la humanitat sigui possible.” Ella és nascuda a l’Índia, un país on la menstruació és motiu d’absentisme i abandonament escolar, de tabús d’origen religiós i d’estigmes socials que pesen sobre les dones i acaben provocant perills per a la seva salut. Les dones entre deu anys i cinquanta són considerades culturalment impures segons l’estreta mirada d’una societat extremadament classista i masclista. Més de la meitat de les noies índies no té cap mena d’informació sobre la seva menstruació quan li arriba el primer sagnat. Així, és fàcil que moltes d’elles sentin vergonya, culpa, que tinguin traumes associats a la desinformació i, en conseqüència, se sentin perdudes i tenallades a l’hora de demanar ajuda per saber quines mesures poden prendre i quins productes de salut han d’utilitzar. Desinformar i menystenir les dones és una manera d’arrabassar-los drets, de retallar la seva llibertat vers els seus cossos. A l’Índia, les dones senten vergonya de la seva sang, i nosaltres, dones infinitament més privilegiades que elles, en part, també. Quantes de nosaltres ens hem intercanviat tampons o compreses d’amagat, gairebé d’estraperlo, passant-nos-els de mà en mà, com si fóssim camells i clients negociant amb drogues, evitant ser descobertes? Al llarg dels segles, les dones se’ns ha condemnat a ser àngels de la llar, i els nostres assumptes, els nostres mals, la nostra realitat, ens pertanyia només a nosaltres perquè la societat no en volia saber res, de tot el que ens preocupava. Encara que la sang que vessàvem cada mes ens estremís el cos en un dolor paralitzant, no havíem de deixar que aquell dolor obrís la porta privada de les llars i arribés a l’esfera pública, l’espai dels homes. Són tants segles de llegir-nos amb els ulls dels homes, de veure’ns representades en ficcions literàries, musicals, teatrals o cinematogràfiques escrites per ells, que ens hem acabat identificant amb el model de dones que ells dibuixaven. Ficcions on amb prou feines trobàvem imatges de menstruació, ni de dolor menstrual o coital, on les dones que ho desitjaven s’embarassaven a la primera, i on les dones infèrtils eren considerades dones “tarades”. Ficcions on el plaer ens el donaven els homes, necessàriament els homes.
La majoria de nosaltres no sabem quina és la mida real del nostre clítoris, la majoria de les nostres àvies, besàvies i avantpassades no van saber què eren els orgasmes. I encara ara, nosaltres, les dones nascudes als vuitanta o noranta, quan busquem un embaràs, ens pensem que el primer cop que ho fem sense condó ens quedarem embarassades, perquè no coneixem prou el nostre cicle menstrual. Per una banda, ens han negat informació sobre els nostres cossos, i per altra banda, ens han fet responsables, a nosaltres, de vetllar per la nostra protecció sexual i reproductiva. La píndola anticonceptiva, ens la prenem nosaltres, la vacuna del papil·loma humà, fins fa quatre dies, només en la posaven a nosaltres. Només a nosaltres ens revisen ginecològicament un cop l’any, com si ells no cardessin i no transmetessin també aquestes malalties, com si ells no haguessin de prendre precaucions per a evitar embarassos no desitjats. Sí, el condó, és clar. Mireu, no m’han insultat mai tant com el dia que vaig escriure un article explicant la quantitat d’homes que es neguen a utilitzar condó, o que se’l treuen sense avisar. ”Malfollada”, em van anomenar per gosar parlar d’aquell tema.
Som nosaltres qui sagnem i qui portem durant mesos fills i filles al ventre. Però són els sectors ultraconservadors i feixistes els qui ens diuen si tenim dret d’avortar o no. Nosaltres parim, però massa vegades no veiem reconeguda la nostra llibertat durant el procediment d’un part.
Potser us sembla que tot això que us dic són un batibull d’idees desordenades, però no, al cap i a la fi, són baules d’una mateixa cadena anomenada discriminació patriarcal. I és per tot això que aquesta setmana estic profundament feliç per dues notícies que ajudaran a trencar, una mica, aquesta cadena. D’una banda, hem sabut que, enguany, La Marató de TV3 es dedicarà a la salut sexual i reproductiva i que tractarà temes com ara l’endometriosi (malaltia infradiagnosticada que té a veure amb la menstruació i que pateix una dona de cada deu a Catalunya), el vaginisme, les preeclàmpsies, la infertilitat, els problemes gestacionals i durant el part, i els càncers derivats de les malalties de transmissió sexual. Tot plegat, un munt de temes, de títols i de paraules que molta gent desconeixerà i sentirà per primera vegada. Temes silenciats, temes tabú que pateixen moltes dones en silenci des de fa moltíssims anys. Una Marató que ens donarà veu i posarà llum a la nostra realitat massa condemnada a l’ombra.
Per altra banda, també hem sabut que el govern ha aprovat un pla d’equitat menstrual que permetrà que un milió vuit-centes mil dones i persones menstruants tinguin accés gratuït a productes menstruals reutilitzables.
Dues notícies que ens reconeixen i que ens fan plorar d’emoció, perquè tot d’una sentim que existim.
I tanco tornant als versos de la Kaur. Nosaltres sagnem cada mes per fer que la vida s’esdevingui. La cosa normal seria que només per aquest fet se’ns mostrés respecte i, si fos possible, se’ns venerés. Però això ja seria demanar massa. Mentre visquem en una societat a la qual molesta més la nostra sang menstrual –un fet biològic– que la sang de les violències estructurals, dels assassinats masclistes, del crim organitzat i de les guerres, serem una societat insana, obligada a continuar reflexionant, obligada a continuar escoltant les dones ”pesades que només saben parlar de patriarcat, de com les hem oblidades i d’elles mateixes, i de les seves lluites”“.
