Nostàlgia, casa, llengua materna

Nostàlgia m’ha paregut sempre una paraula-parany, una mentida del sentiment, un as a la màniga que revela la falsedat del joc i la condició falsària de qui el practica. Les paraules-parany no les menyspreo, però, són indicis per mi, un avís de les trampes del llenguatge, una brúixola: quan sento o llegeixo nostàlgia fujo corrents, tanco el llibre i les orelles. Comerç, societat de consum i de l’espectacle, kitsch. Si ens ho prenem seriosament, si creiem que la nostàlgia és relativa al passat, qui hi voldria tornar? Trobar a faltar allò que has estimat i perdut és més precís i no mentider. Sentir pena per la pèrdua, evocar un passat feliç, els seus moments de llum, què hi té a veure, amb la dita nostàlgia? Una no vol tornar al passat, vol que sigui present i continuar vivint més ensenyances i troballes d’aquest present continu, viure el temps que passa.

Hi penso arran del llibre que em va regalar la seva editora, Pilar Beltran, justament titulat La nostàlgia. “Pilar, ja ho saps que em fa enrere això de la nostàlgia”, li vaig dir sense cap concessió a la cortesia deguda. “Per això te l’he portat”, va fer ella. Signa La nostàlgia la filòloga, hel·lenista i filòsofa francesa Barbara Cassin (Edicions 62, traducció de Jordi Martín Lloret). S’ho val fins per mi, o potser per això mateix, que no l’hauria llegit mai només pel títol. Escriu una erudita que sap comunicar, una raó suficient. Per als desconfiats de la paraula nostàlgia, el seu llibre succint de raonament empeltat de saviesa, poesia i compromís és aigua sense contaminar en plena sequera.

La primera cosa que Cassin ens fa saber és l’invent de la paraula com qui diu fa quatre dies. No se la van empescar els grecs, com és habitual de creure a partir de l’Odissea del poeta “Homer” (ho escric entre cometes com ho fa l’autora, per remarcar que Homer no va existir sinó que és un nom col·lectiu de poetes), sinó els suïssos! Els suïssos de parla alemanya. No es va catalogar fins al segle XVII, el 1678, abans no existia, per parlar, com una malaltia, de l’enyorança de casa dels fidels i costosos mercenaris suïssos de Lluís XIV, rei de França i de Navarra, comte de Barcelona com a Lluís II i de Santa Coloma, baró de Queralt i copríncep d’Andorra. Enyorança de casa. Anem bé, vaig pensar, si nostàlgia es refereix en tot cas a la casa que has hagut d’abandonar. I aquí engega la contemporaneïtat i audàcia d’aquest llibret que replanteja la tradició per “fer de la nostàlgia una aventura molt diferent que ens condueixi al llindar d’un pensament més ampli, més acollidor, d’una visió del món més deslliurada de totes les pertinences”. M’apunto als seus arguments.

Cassin (1947) parteix de la pròpia experiència de casa, quan fa poc es va adonar que no és la de París on ha fet vida, professió i família i és ben reconeguda, sinó a Còrsega: la casa aixecada amb el marit durant anys i en què ell va morir i on és enterrat, al pati (una prerrogativa corsa, pots enterrar els teus morts a casa). Un lloc on ni ella ni ell tenien arrels d’origen, sinó les que hi van fer. Replanteja així en termes d’ara mateix quina és la casa de tants refugiats i exiliats, de la immensa humanitat desarrelada, on és casa (la pregunta d’Adrià Guinart al final de Quanta, quanta guerra…). Actualitza i desenvolupa la Hannah Arendt que el 1947 en una entrevista a la televisió alemanya avui molt comentada va posar damunt la taula que de tot plegat llavors només hi quedava per ella la llengua materna, no el poble alemany ni menys encara l’estat alemany: per al refugiat i l’exiliat només resta la llengua materna. Les implicacions actuals en aquest món d’exili són moltes i Cassin ajuda a pensar-les.

La llengua és la casa, el poble, l’estat. No va de pàtries sinó del fet que és així tant per als refugiats i exiliats que arriben al teu país com per als parlants propis de la llengua del teu país, per a tu. La nostàlgia ara és així la nostàlgia de la llengua: la que no pots parlar perquè te n’has hagut d’anar i, insisteix Cassin, la pròpia llengua materna destrossada pel burocratès, el llenguatge global, el globish, i els clixés per als que s’hi han quedat. Qui ho negaria? D’aquesta casa de la llengua sí que tinc nostàlgia, em dic mentre tanco aquest llibre que ben segur rellegiré més d’un cop. Rebla un altre aspecte per mi indiscutible, que la literatura és exili, que només així, tant en l’exili fora com en l’exili interior, lluny de la violació de l’idioma, la llengua viu i crea literatura i comunitat.