Nosaltres, els unilaterals

Nosaltres, els unilaterals, tenim aquests dies una oportunitat d’or per a fer demagògia. Podríem escarnir els independentistes pragmàtics, vist que la seva teoria de cercar el diàleg amb Espanya ha obtingut aquest fantàstic resultat: Jaume Asens sembla Joan Coscubiela i el PSOE pacta amb Ciutadans. Felicitacions. Sort que eren els aliats. Sort que tocàveu de peus a terra. Sort que sabíeu què fèieu.

Nosaltres, els unilaterals, podríem aquests dies recrear-nos en preguntes retòriques: si independentistes dels comuns com Jaume Asens han deixat de ser independentistes i insulten al president Torra com si fossin de Ciutadans, qui eixampla la base? Nosaltres o Ciutadans? Si l’esquerra espanyola militaritza la solució i opta per l’autoritarisme, qui eixampla la base, nosaltres o el PP? Si un govern del PSOE premia els ‘piolins’ del 2017, qui eixampla la base, nosaltres o Vox? Sort que tocàveu de peus a terra. Sort que sabíeu què fèieu.

Nosaltres, els unilaterals, podríem recordar en aquests moments la teoria que hem hagut d’aguantar per terra, mar i aire, durant llargs mesos i pesades hores: la política de blocatge a Madrid no mena enlloc. És hora de fer política. No podem votar sempre que no. Nosaltres, els unilaterals podríem ara agafar la vostra teoria i el vostre eslògan i us el podríem estampar a la paret juntament amb la votació d’aquesta setmana a Madrid: No d’ERC, No de Junts. No de la Cup. No és fer política, això, doncs? I què és?

Podríem, també, llegir amb interès què passa al País Valencià i a les Illes, aquests dies, on ves que la base no s’eixampli gràcies al que diuen de fa molts anys tants teòrics, tants llibres i la meitat dels pragmàtics fins no fas pas tant: com pitjor, millor. Com pitjor ho faci Madrid, millor per als independentistes. (Una mica més d’empenta, de mando único i de desconfinament caòtic, i faran independentistes molts valencians. Ja no falta tant.) Si avui, en lloc d’un govern del PSOE amb comuns, tinguéssim un govern del PP, seria pitjor, però amb Rajoy de president potser Asens encara seria independentista. És el com pitjor, millor, que funciona. Passa que fa lleig de dir-ho.

Sí, nosaltres, els unilaterals, podríem dir tot això i no aniríem enlloc. Què hi guanyaríem? Veure que els nostres companys, els independentistes pragmàtics, s’han fotut una patacada èpica? Que van perduts com mai? Que la seva teoria es demostra falsa? Que els pragmàtics s’han enfonsat? Molt bé. I què? La realitat és que nosaltres també.

On és la nostra via unilateral? Enlloc no és. I aquests dies, encara menys. Anem tan perduts com ells. O més, que a diferència seva, ni marquem el pas, ni l’agenda, ni els nostres decideixen gaire res. Pitjor encara: els unilaterals no hem sabut explicar ni tan sols la nostra diagnosi del passat recent. El nostre relat no domina, i la majoria de votants veu l’octubre del 2017 com un fracàs de la via unilateral, i no pas com allò que va ser: el fracàs de la via dialogada. (La via unilateral es va morir el dia del seu èxit esclatant: el primer d’octubre del 2017; el 2 d’octubre ja van refugiar-se a cercar el diàleg.)

Els unilaterals fa tres anys que, el partit, el veiem de la grada estant: a l’una banda Espanya i a l’altra els pragmàtics. Veure com els pragmàtics perden estrepitosament no ens fa jugar el partit. A la grada hi continuem estant.