11.01.2023 - 21:40
La majoria de mares que conec asseguren que no han tingut el part que haurien desitjat. Quan he comentat aquesta afirmació en una conversa, sempre hi ha hagut algú que ha respost dient quelcom semblant a això: “El fet important no és que la dona tingui el part que vol, sinó que la criatura neixi sana i bé.” Sovint, aquest algú, a més, resulta ser un home. Aquesta mena de respostes em remouen molt, i possiblement per tot allò que s’amaga darrere d’aquests comentaris, actualment, vigilo molt davant de qui parlo de l’experiència dels meus parts i només ho faig si em sento forta i preparada per a rebatre certs arguments.
Quan davant hi tinc dones sé que em sentiré més fàcilment escoltada i compresa i fins i tot podré treure’n una experiència enriquidora compartint-hi sensacions similars, perquè així m’ho demostra l’experiència.
Analitzem el comentari: és incompatible que una criatura neixi sana i sense problemes derivats del part, i que alhora la partera, la dona que fa nou mesos que porta aquella criatura al ventre, tingui un part que respecti mínimament les seves necessitats? No només no és incompatible, sinó que a més és necessari, perquè la dona és el subjecte actiu, és qui parirà, i és evident que cal que sigui respectada, malgrat que en massa casos no és així. D’altra banda, quan sento afirmacions com aquesta em pregunto quina mare no desitja que la seva criatura neixi sana.
Com en tants altres terrenys, també durant l’embaràs i en el part, a les dones, se’ns cosifica i se’ns infantilitza. Servim a la societat per a engendrar noves vides i fer-les créixer dins nostre, però alhora resulta que ens tracten de capritxoses si demanem de parir d’una determinada manera, després d’informar-nos sobre què és el millor per a la criatura i per a la mare. Els parts són un procés fisiològic, natural, que aquests darrers anys s’ha medicalitzat en excés. Socialment, hi ha un estigma molt fort que pesa sobre aquelles dones que decideixen de parir a casa; sovint són tractades de boges i d’inconscients: “Havent-hi hospitals, per què us la voleu jugar parint a casa?”, afirmen alguns, que obliden que les dones hem parit des de molt abans que existissin els hospitals. I aleshores és quan algú diu: “Sí, però abans es morien moltes més dones que ara durant els parts!” Cert, però aleshores, el que ens hauríem de preguntar és per què les dones cada vegada confien menys en els parts excessivament medicalitzats, per què com més va més dones volen parir a llocs com el Centre de Naixements de Martorell, tancat de poc, o al Centre de Naixements Casa Laietània. No és que no creguem en els avenços científics, ni en la medicina, és que les dones ens hem adonat que el procés de massa parts s’ha allunyat de tot el que hauria de ser. La violència obstètrica existeix, i així ho indiquen les estadístiques i l’Organització de Nacions Unides, per més que la neguin institucions sanitàries i professionals mèdics. Espanya té un dels índexs més alts de cesàries, un 26% dels parts, moltes de les quals innecessàries, perquè l’OMS considera que una xifra adequada a les necessitats reals no hauria de superar el 15%. Sumem-hi els “plans de part” que es prometen a les parteres i gairebé mai no s’acaben complint, les gens recomanades maniobres de Kristeller, la manca de respecte a les parteres, la desinformació que pateixen i uns espais poc propicis al relaxament i la cura que requereixen una dona que dóna a llum i el seu nadó. En un part de “baix risc”, l’OMS recomana el part dirigit per llevadores, perquè considera que per a garantir la salut de la mare i del nadó cal prioritzar la responsabilitat emocional, l’empatia i l’acompanyament. I és això que moltes dones busquen i tenen por de no trobar si pareixen en un hospital. Aquesta por no la generem pas les mares feministes boges que ens inventem experiències traumàtiques, aquesta por ve del sistema actual. No conec cap dona que s’hagi negat o es vulgui negar a passar per una cesària, si això li pot salvar la vida a ella o al seu nadó, però en conec massa a qui els han programat una cesària per conveniència mèdica malgrat que ni mare ni criatura no corrien perill, per no allargar el part o perquè no parís un dia festiu. Vull deixar clar que no criminalitzo els professionals mèdics, que fan una gran tasca, però sí que els hem de convidar a reflexionar sobre com s’executen els parts i els hem d’exigir que escoltin els testimonis de massa dones que s’han sentit maltractades i que han patit pràctiques violentes evitables, durant el part.
Les dones reclamem una revisió dels models de part, i ho fem amb la preocupació màxima pels nostres nadons i per la dignitat que mereixem. Reivindiquem la figura de les llevadores, bandejades exponencialment des del segle XVII, quan es va començar a considerar que les dones no sabíem parir, que els coneixements de les llevadores no eren vàlids i que calia medicalitzar els parts. D’ençà d’aleshores, les dones vam deixar de parir en posició vertical, a la gatzoneta o bé en cadires de part, que són posicions que afavoreixen un procés fisiològic pel qual el nostre cos, en la gran majoria de casos, està preparat; i vam començar a parir estirades, en posició horitzontal, perquè era la que més afavoria els metges, encara que això volgués dir menystenir les necessitats de les dones i dels nadons.
Els models de part que volem i reivindiquem no són cap capritx, i no ataquen ni la ciència ni la medicina; simplement demanem que aquests coneixements mèdics s’apliquin amb respecte i només quan siguin necessaris, i que siguin uns models que no menystinguin les llevadores, actualment massa oblidades i supeditades a unes altres professions, i que s’escolti el llegat ancestral i el coneixement d’aquestes dones que, des de sempre, han tingut cura d’altres dones durant els seus parts, perquè tant elles com els seus nadons visquessin una experiència saludable i gratificant.
