05.01.2018 - 21:00
|
Actualització: 06.01.2018 - 02:21
No sé si dir que és sorprenent o que és indignant, però el fet clar és que les cançons que varen ser himnes contra la dictadura franquista tornen a tenir plena rellevància el 2018. Com si no haguera passat el temps. Després de llegir ahir els presumptes arguments usats pels jutges del Tribunal Suprem per a mantenir en presó Oriol Junqueras, per exemple, és gairebé impossible que no et retornen al cap els versos de Raimon: ‘hem vist tancats a la presó / homes plens de raó’.
Aquell ‘jo dic no’, aquell ‘nosaltres no som d’eixe món’ se’ns fa present de manera inevitable davant l’argumentació que els magistrats pretenen colar en la seua explicació, una argumentació que, de fet, implica la demolició completa de les garanties democràtiques. Així, en un paper oficial els jutges s’han atrevit a escriure que ‘és cert que no consta que el recurrent [Junqueras] haja executat personalment actes violents concrets. Tampoc no consta que donés ordres directes en aquest sentit. Però mitjançant de la defensa pública de la independència unilateral i fora de tota consideració i respecte a la llei vigent a l’estat […] ha empès els partidaris de la seua posició a mobilitzar-se públicament, ocupant espais públics amb la finalitat de fer efectiva la declaració d’independència’. Per tal que ho entenguem, això vol dir que els magistrats encarregats de redactar el text saben i són conscients que Junqueras no ha comès el delicte que volen imputar-li i pel qual el mantenen en presó preventiva. En el text també queda ben clara la raó real per la qual romandrà a Estremera, que no és sinó ‘la defensa pública de la independència unilateral’. Com a concepte. Com a idea. Com a projecte polític, fins i tot si ha estat votat per la població.
Però com que tenen el problema que defensar la independència encara no és cap delicte i d’això no el poden acusar, aleshores els jutges retorcen l’argument per encabir-hi com siga la violència, necessària i imprescindible per a sostenir el delicte inexplicable de rebel·lió i sedició. I així arribem a l’exposició estel·lar de la resolució del recurs. Poques línies més avall afirmen, literalment: ‘El recurrent, que actuava com a vice-president del govern autonòmic, no podia ignorar que, impulsant els seus partidaris a mobilitzar-se contra l’estat, els impulsava a enfrontar-se físicament amb les forces que pretenien el compliment de les normes d’aquest estat.’ Amb la qual cosa, pretenen inferir que Junqueras, al final, seria culpable del comportament de la Guàrdia Civil i de la violència, aquesta sí, desencadenada pels cossos policíacs el primer d’octubre. La conclusió és tan insostenible com insultant i irritant, encara més quan veus que no aporten cap prova que hi haja hagut cap enfrontament físic entre ‘els seus partidaris’ i les ‘forces que pretenien el compliment de les normes d’aquest estat’. Perquè no hi va haver baralles. Perquè no es van atacar aquelles forces. Només hi va haver una resistència pacífica a l’agressió violenta i unilateral ordenada pel govern del PP, resistència pacífica que els tribunals espanyols d’una manera desvergonyida converteixen en argument per a demostrar el que és indemostrable i per a mantenir així a la presó, com un ostatge, a l’encausat, un home ple de raó que es diu Oriol Junqueras.
Entenc perfectament la irritació, la ràbia i la indignació que genera aquest raonament –supose que, malgrat tot, aquesta és la paraula. I encara entenc més la sensació d’impotència que genera el comportament del Suprem, reflex també suprem de la perversió en què s’ha convertit la pretesa democràcia espanyola. Com passa sempre que es toca el moll de l’os, però, aquesta situació extrema ha de servir, ens ha de servir, per a incrementar la consciència sobre a què ens enfrontem i per a afinar quins haurien de ser els pròxims passos a seguir.
I ací és on hi ha la clau de tot. Aquest inqualificable comportament de la justícia espanyola hauria de servir com a base i argument per a proposar un full de ruta republicà que no prevegi ja el que, de fet, queda demostrat que és impossible. Espanya no reconeixerà mai ni de cap manera la voluntat democràtica dels catalans. I, per tant, no acceptarà res del que puga fer el pròxim govern de la Generalitat en defensa no ja de la República proclamada sinó ni tan sols en defensa del dret a defensar la independència del país. Siga quin siga el pacte final de govern, cal assumir que a efectes polítics, més enllà dels purament administratius, la legislatura serà inexistent. I la capacitat de fer res en la línia de la voluntat popular, basant-se en la legitimitat de l’estat autonòmic, nul·la. Cal, en conseqüència, una proposta que tinga en compte això i que explique als dos milions d’electors que van revalidar la proclamació de la independència com i de quina manera l’independentisme polític opina que hem de superar aquest túnel cap al passat que ara ens apareix de manera tan clara davant les nostres mirades. La força democràtica, la voluntat popular, la tenim, però ara cal posar-la al servei d’una estratègia que ja no pot preveure el pas de la ‘llei a la llei’ com a fórmula de desconnexió, com hauríem pogut fer si haguérem viscut en un estat democràtic, amb seguretat jurídica i respectuós de la voluntat popular.
