Nosaltres, les víctimes

Fa estona que hauria d’haver arrencat a escriure aquest article i no hi ha manera. A vegades em passa, però tan paralitzat com avui feia dies que no ho estava. Un cop triat el tema, sempre tens algunes idees que et volten pel cap i el repte és lligar-les amb un mínim de gràcia i d’interès. Que algú el trobi divertit, que a algú li serveixi per a endreçar pensaments propis, que algú s’enfadi, que algú s’emocioni, que algú et deixi un comentari i et digui que li ha agradat. Vet aquí el repte quinzenal.

Però avui no me’n surto. Vull parlar del conflicte entre Israel i Palestina perquè em sembla gairebé una obligació moral i m’adono que no sé com fer-ho. Els vídeos que he anat veient cada dia a les xarxes socials em bloquen el cervell. Les paraules són com aquells joves que aquell dissabte fatídic tan aviat miraven de trobar un amagatall com corrien per l’esplanada del festival de música de manera caòtica i desendreçada, sense saber cap a on anar ni quin era exactament el motiu de l’estampida. Molts ho hem fet en aquesta vida, sobretot quan hem anat a manifestacions en què sí que es llançaven papers a terra: córrer en una direcció sense saber per què, només perquè els altres també corrien.

Malgrat que els conflictes del Pròxim Orient ens han acompanyat tota la vida, no els hem acabat d’entendre mai. Sabem que en el fons és un conflicte de conflictes, i que sempre acabes anant a parar a l’enemistat entre Israel i els països àrabs, amb la complicació de Palestina com a colofó i el petroli com a element distorsionador, però endevinar els matisos, copsar els detalls i intuir les particularitats no és a l’abast de tothom. A vegades, amb prou feines tenim clar qui és qui i a favor de qui va. Si, a més, pretenem d’aclarir qui són els aliats de cadascú i per què, enyorarem que el gran Xavier Batalla ja no sigui entre nosaltres, un dels pocs periodistes de casa nostra capaç d’explicar-ho amb èxit.

La vida no és una pel·lícula de bons i dolents i viure vol dir prendre partit. Com ho casem, això, ara? És obvi que el conflicte entre Israel i Palestina és un conflicte desigual, que recorda en molts aspectes l’apartheid, en què hi ha colons i colonitzats, qui viu presoner a casa seva i qui té permís per a disparar sense preguntar abans. Aleshores apareixen els fonamentalistes islàmics i els barbuts d’Hamàs disparant a tort i a dret i penses que el mur potser hauria de ser una mica més alt i ample. Però quan Israel s’hi torna de manera indiscriminada, ull per ull i massacre per massacre, civils i mainada inclosos, penses que terroristes tots. En el sentit de provocar terror, són tan terroristes els qui se’n diuen oficialment com els qui no. Hipercor va ser una salvatjada, però destruir Bilbao com a resposta tampoc no hauria estat la solució.

Després de dies d’atacs i bombardejos, sembla que som a punt d’assistir a un atac d’Israel sobre Gaza sense precedents. Pel nombre d’efectius, per l’odi acumulat i per la set de venjança. Els palestins són com un ramat de xais en un escorxador gegant: els qui hagin tingut la sort d’esquivar les bombes fins ara, tindran el privilegi de viure l’atac terrestre des de primera fila. Entre aquests també hi haurà uns quants terroristes barbuts, cert. I els ostatges israelians. I milers de civils innocents que, si la sabessin, cantarien aquella cançó de l’Ovidi que diu: “Maleïdes les guerres i aquell qui les va fer”. Fa dies que els danys col·laterals han passat a ser frontals i l’eufemisme ha deixat de ser-ho.

No puc deixar de pensar en totes les persones que han dedicat temps i esforços a mirar de posar pau, trobar solucions i reconduir el conflicte cap al diàleg. En la quantitat de programes en què s’han convidat joves israelians i palestins a conviure uns dies i parlar entre ells. Penso en la West-Eastern Divan Orchestra, un conjunt creat el 1999 pel músic argentino-israelià Daniel Barenboim i l’escriptor estatunidenc-palestí Edward Said, que aplega joves músics israelians, palestins, àrabs i iranians. Entro a la pàgina web de l’orquestra i hi trobo un article recent de Barenboim clamant per la pau com ho hauria fet Pau Casals.

Aquest article ha anat avançant i ara només li cal un títol. Rellegeixo el darrer text de l’estimat Andreu Barnils, “Nosaltres, els assassins”, apassionat, ple d’interrogants i d’acusacions envers ambdós bàndols. Hi cerco inspiració i la trobo. En una guerra, gairebé tots som víctimes. Fins i tot els israelians i palestins més bel·licosos i rancorosos, en el fons, són més víctimes que assassins.