02.11.2024 - 21:40
|
Actualització: 03.11.2024 - 11:05
Només he conegut un president valencià que haja cregut que després d’ostentar aquest càrrec no hi havia cap altre càrrec possible per a ell. Va ser Josep Lluís Albinyana, el primer de tots. Ell es creia el país –per això s’ha tornat independentista– i es creia la dignitat del càrrec.
Després va arribar l’inefable Joan Lerma, que va fer el bot de president a ministre i a senador avorrit i tota la colla de pintorescos i corruptes presidents del PP, els zaplanes, camps, fabres i olives, gent que només veia el càrrec de molt honorable com un trampolí per anar-se’n a Madrid. I Ximo Puig, un home que es creia el país també, però que ha acabat seguint la tradició i usant el càrrec com a trampolí.
Ahir vam anar un pas més enllà encara, quan Carlos Mazón, en una intervenció que només puc qualificar de delirant, es va dedicar a desafiar l’estat, en termes pràctics, a intervenir l’autonomia valenciana, només per a treure’s ell les puces del damunt i per ser un peó disciplinat en la batalleta estatal entre PSOE i PP.
Tots ells, aquests pobres i tristos protagonistes de la política valenciana, fa temps que els identifique, que els veig com els meus rois de la brousse, particulars i contemporanis. M’explique.
Durant l’època colonial francesa a l’Àfrica, existien aquests personatges que manaven des de Dakar, Bamako, Djibuti i Antananarivo. Els indígenes, els colonitzats, els apel·laven “els reis dels matolls”, fent-ne befa. Perquè es creien que eren qui sap què i en realitat només pensaven a agradar al ministre de les colònies, allà a París, per veure si podien acabar tenint un càrrec còmode a la cort. Eren gent que no pensaven en aquells a qui tenien a càrrec seu, que no vivien per la gent que oficialment administraven, que no pensaven com la gent del territori, ni eren capaços d’entendre’ls. Com Mazón, com Zaplana i com Lerma.
I la identificació em val particularment avui perquè aquests dies he vist com molta gent ha posat en circulació de manera intuïtiva la idea que el tracte rebut pels valencians en ocasió d’aquesta tragèdia és colonial. I jo compartisc amb gent com Ricard Chulià que hi ha raons i trets d’aquesta caracterització que semblen indiscutibles.
Hi ha el menysteniment inhumà de la governació envers les vides dels indígenes –la ja famosa alarma que va arribar després de la mort. Hi ha la lentitud de la metròpoli a reaccionar –Pedro Sánchez dignant-se a parlar i a ocupar-se de què passa “allà” passats quatre dies. Hi ha aquesta mirada insolidària dels mitjans de la metròpoli, preocupats només perquè els seus trens no podran arribar a la nostra platja i a la paella –i en aquest punt he de demanar perdó públicament per haver perdut els nervis durant l’emissió de la Tertúlia Proscrita, tot emprant una expressió gens adequada per explicar la justa indignació que tots sentim. Hi ha les prioritats estranyes en la reacció –enviar els voluntaris a netejar centres comercials en compte de cases, treballar prioritàriament a obrir les línies de tren d’alta velocitat que connecten amb Madrid en compte dels trens de Rodalia.
La paraula “colonialisme” potser a alguns els sonarà forta o fora de lloc, exòtica. Si algú ho pensa, això, perquè creu que fa referència a situacions del tercer món només li respondré que una catàstrofe de les dimensions de la que ha assolat el nostre país difícilment passaria en cap altre lloc del primer món –i espere que se m’entenga. Crec, però, que sona estranya, sobretot, perquè no l’hem treballada prou. Nosaltres.
Els anys setanta una part de l’esquerra nacionalista de diversos països europeus va treballar la teoria del “colonialisme intern”, de la qual la Carta de Brest va ser el document fundador.
El colonialisme intern va ser definit aleshores explicant-lo a partir de la despossessió industrial i turística, de la destrucció del capitalisme regional i la proletarització de les regions, de la primacia de les indústries extractives forasteres sobre les de transformació local, de la despossessió del terreny agrícola i els circuits de distribució, de la pressió cultural i de la pressió demogràfica.
La teoria tenia pedigrí: venia de Lenin, que la va fer servir per explicar el seu suport a la independència d’Ucraïna. Gramsci la va fer servir per confrontar la realitat de la seua Sardenya amb Itàlia. Robert Lafont la va aplicar de manera magnífica a Occitània. I Sergio Salvi la va popularitzar mitjançant el seu monumental llibre Le nazione proibite. Nacionalistes corsos, sards, gallecs i bretons la van integrar en les seues lluites, però al nostre país només se’n va interessar l’Esquerra Catalana dels Treballadors a Catalunya Nord i alguns sectors de la CUP més recentment.
No hi va haver massa interès, potser per aquesta cosa de no semblar del tercer món o, com explicava Marçal Girbau en aquest article, perquè les contradiccions que hauríem d’assumir són certament radicals. Personalment, però, analitzar la nostra situació des de la perspectiva colonial sempre m’ha semblat imprescindible, com he intentat d’explicar en ocasions anteriors en articles diversos i en proposar, ara fa dos anys, una lectura anticolonial de Joan Fuster.
I, evidentment, no em referisc només al País Valencià, sinó al conjunt dels Països Catalans: les colònies de Llevant per a Espanya.
Jo no ho sé, ni m’atreviria a dir, si una catàstrofe de les dimensions que vivim causarà canvis sobtats en la consciència de la nostra gent. Hi ha l’exemple d’Armènia i com el terratrèmol del desembre del 1988 va desencadenar una reacció d’autoorganització que aquests dies sembla que es repeteix a València: no hi ha govern i s’organitza la gent. Però sí que sé una cosa: que tota aquesta gent que avui se sent indignada i maltractada només es podrà convertir en un projecte de futur si se li proposa a la nostra societat una alternativa clara que l’ajude a comprendre el món en què viu i com és possible que passen coses com les que ens acaben de passar. I això és, també, una feina urgent, encara que a alguns no els ho sembla, enmig de la catàstrofe.
