26.03.2019 - 21:50
La sala del Tribunal Suprem espanyol on es fa el judici contra la presidenta del parlament, els membres del govern i els dirigents de l’ANC i Òmnium va convertint-se, per manca d’una altra cosa, en una fàbrica de consignes. Mediocres, val a dir.
Com que no hi ha acusació que se sostinga sobre els fets jutjats, un dia i un altre els testimonis del règim proven de fer servir de manera laxa conceptes que vagament sonen violents a veure si així troben el camí per a justificar, ni que siga mínimament, la condemna que ja és escrita per endavant. Ahir, seguint aquesta pràctica, el presumpte piulador Tácito, en versió oficial i uniformada, va inventar-se la caracterització de l’octubre republicà dient que hi havia ‘un clima insurreccional’. Insurrecció, doncs, es va afegir a l’arsenal verbal que proven de girar contra els acusats…
D’ençà que va aparèixer la paraula ‘tumult’ –i recordeu que el primer de dir-la fou el ministre portaveu del govern–, el règim s’escarrassa a trobar imatges mentals que puguen inocular en l’opinió pública l’evocació d’aquella violència realment inexistent però que necessàriament hauria d’acompanyar qualsevol condemna pel tipus penal de rebel·lió. I, depenent de la capacitat de cada orador, la cosa s’enfila per una branca o per una altra, amb més fortuna o menys. Ahir amb ben poca.
Supose, doncs, que al presumpte piulador Tácito li van dir que deixàs anar en el seu discurs això de ‘insurreccional’ i ho va fer. O potser fins i tot l’ús del vocable va ser iniciativa seua. Segurament en la cultura casernària la ‘insurrecció’, d’ençà del temps en què el vell Proudhon escrivia els seus pamflets, sona a una cosa lletja, probablement amb ecos d’aquell anarquisme rural que tant varen combatre ‘els civils’ al començament del segle XX; aquella ‘guardia civil caminera’ que cantava, i odiava tant, Federico García Lorca.
Però el concepte, per si mateix i per desgràcia seua, s’ha fet servir històricament més aviat amb un significat positiu, sobretot a les societats avançades –tant que fins i tot el bèstia de Robespierre va arribar a dir que la insurrecció era la primera obligació de qualsevol poble decent. Revolució i insurrecció potser es confonen en les ments que hi ha sota aquest peculiar barret que en diuen tricorni, però són dues coses molt diferents. La revolució és un acte social o polític que comporta la revocació completa i inapel·lable de les condicions establertes, de l’estat en definitiva; mentre que la insurrecció transforma les circumstàncies però sense partir necessàriament d’aquestes circumstàncies, sinó del descontentament personal amb una situació que es considera injusta. La insurrecció és un aixecament personal –com l’etimologia llatina explica amb claredat. Una necessitat moral i íntima, en tot cas prèvia a qualsevol revolució, per a explicar-ho a la manera de Mazzini. ‘La insurrecció acaba allà on comença la revolució’, que va dir el patriota, polític i filòsof italià.
De manera que, sí, efectivament, ens reivindiquem insurgents. I alhora reclame que algú explique al guàrdia civil el significat exacte de la paraula que va emprar ahir. A veure si d’aquesta manera entén una mica com és que ens hem trobat personalment obligats a alçar-nos, a insurgir-nos, precisament contra aquest estat de coses, i també contra aquest estat a seques, que no ens deixa cap més camí per a viure dignament. Ep! com tanta i tanta gent, sortosament per a tots, ho ha fet en la història de la humanitat.
