Nosaltres encara som aquí, també

Tal dia com avui de fa cinc anys, es va llançar l’operació Judes, amb què l’estat espanyol, mitjançant la Guàrdia Civil i el sistema de judicial, en aquest cas l’Audiència Nacional, va escorcollar i detenir nou persones. D’aquestes nou, set vàrem anar directament al quarter de 3 Cantos, a Madrid. Dies després, ens van portar fins a l’Audiència, on vam ser enviats a presó provisional fins a la data del judici.

Durant els mesos següents, la mobilització popular i les defenses van exercir prou pressió perquè fóssim alliberats, això sí, amb mesures cautelars. Prohibit sortir de l’estat espanyol, haver de lliurar el passaport, d’anar a segellar cada setmana al jutjat i, evidentment, pagar una fiança.

Poc després, van decidir d’afegir quatre companys més a la causa. La Guàrdia Civil se’ls va presentar de paisà per lliurar-los una notificació judicial en què eren acusats de terrorisme.

Durant cinc anys, hem estat amb l’ai al cor, pendents d’un judici totalment advers, i en què difícilment podem dir que la presumpció d’innocència hagi aparegut. Fent servir les pròpies paraules del MHP Puigdemont, “encara som aquí!”.

I sembla que encara ens durà uns tres anys més saber si se’ns podrà aplicar la llei d’amnistia, o no. El jutjat ha decidit d’enviar unes quantes preguntes al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. I segons quina sigui la resposta, anirem a judici, o no.

Fa uns dies, i en contra de la mateixa llei, vaig sentir alguns polítics que deien que aquesta llei no era constitucional perquè creava una diferència entre els catalans i la resta dels ciutadans de l’estat espanyol. Només aclariré que ara mateix hi ha més agents de policia (que no viuen a Catalunya) amnistiats que no pas represaliats.

Si és un problema aplicar aquesta llei només a Catalunya, la podem aplicar a tot l’estat sobre tots els companys que s’hi han encarat, i que són en diferents presons, molts en situacions mèdiques greus. Sembla que ser antifeixista surt molt car en aquesta Espanya on un dictador ho va deixar tot atado y bien atado. La repressió, amb totes les seves cares, no només afecta Catalunya, també Galícia, el País Basc, Aragó, Andalusia, Madrid… Trobem casos repressius a tot arreu.

Un dels companys de l’operació Judes exposava que fins que no canviéssim les lleis que ens reprimeixen, tothom estaria en perill de ser acusat, tan sols per no seguir la línia ideològica de l’estat. Tant el govern català com el govern espanyol ens apliquen les mateixes lleis, i s’omplen la boca dient que faran o deixaran de fer, però la situació continua essent la mateixa, any rere any.

Hem perdut la necessitat de defensar els drets que ja tenim i intentar aconseguir-ne de nous? Per a alguns és un no rotund, però veig massa conformisme a la societat. No veig els carrers defensant sanitat, educació, habitatge, llengua… On queda la unitat entre les organitzacions d’esquerra? Cada dia que passa veig més egocentrismes partidaris, desunió i no tenir clar quin és l’objectiu final.

En contra, les dretes, encara que es barallin entre si, tenen molt clars els seus objectius comuns i no els qüestionen, fan pinya. Estratègicament, anem perdent… I no sembla que els processos de regeneració dels anomenats partits independentistes hagin de canviar en un futur pròxim aquesta desunió. Però és que en les pròpies organitzacions no partidistes, tampoc.

Nosaltres encara som aquí. Molts som aquí, però no anem plegats, alguns ho intentem, però no ho acabem d’aconseguir. Però ja ho vam aconseguir, ja ho vam fer. Tornem-hi, tornem a la unió del Primer d’Octubre, aprenguem dels errors. Sé que podem aconseguir-ho, sobretot si deixem de creure que ens han de guiar. Tornem a les associacions de veïns, als casals, als esplais, al moviment associatiu de cada barri, cada escola, fem pinya i plantem cara a tots aquells que com a poble ens vagin en contra.

Ens veiem a les assemblees i als carrers!