Nosaltres, els murielistes

Voltaire, aquell gran desinfectant que és a la base de l’Europa més brillant, de la millor, diu en algun dels seus texts una cosa així com ara que donar les gràcies és una gran experiència perquè fa que allò que excel·leix en els altres et puga pertànyer també a tu. Ni que siga per un segon. Mentre les dius.

Ahir el país, aquest llarg país de Salses a Guardamar que era el seu, va saber donar les gràcies a Muriel Casals, en dos actes exemplars i solemnes. Que tots necessitàvem. L’un a la sala d’actes gran del Parlament de Catalunya, allà on rau la legitimitat democràtica del Principat, en aquella mateixa sala on fa tres anys i mig ella i Carme Forcadell van reclamar als polítics catalans, en nom de tots els manifestants de l’Onze de Setembre, que iniciassen la secessió d’Espanya. L’altre a la porta mateix del parlament, al bell passeig dels Til·lers, on milers i milers de persones ens vam aplegar, ens vam abraçar i li vam portar totes les flors, totes les banderes que ella estimava.

En el parlament de l’actual president d’Òmnium, Jordi Cuixart, va aparèixer una paraula, un neologisme, que jo encara no havia sentit i que em va agradar molt. Va dir que ell formava part del ‘murielistes’. I em sembla que quan ho digué tots vam entendre ràpidament què volia dir: que ell formava part dels partidaris d’aquella manera de fer tan especial i extraordinària que tenia Muriel Casals. Dels tenaços i forts, que saben ser alhora tendres i delicats, dels oberts i excel·lents que es reconeixen també discrets i honrats. Dels incansables que no tenen por de ser fràgils, dels riallers que han après a ser exactes.

Inventant-se aquesta definició breu i contundent, ‘nosaltres, els murielistes’, amb aquella intuïció bàrbara que té, Cuixart ens va recordar allò que Voltaire havia explicat segles abans, allò que vam fer ahir amb emoció. Que, donant les gràcies a la Muriel, nosaltres ens apoderem d’una part d’ella i ens conjurem per comportar-nos com sempre ens va ensenyar.

Que així sia.