Nosaltres, els catalanistes

Aquest cap de setmana milers de ciutadans participarem a València en la manifestació que commemora cada any la batalla d’Almansa i després recuperarem multitudinàriament un escenari de la ciutat, la plaça de Bous, que durant molts anys la dreta ha segrestat.

El retorn a la plaça de Bous serà un fet històric. Havia estat un símbol de les concentracions nacionalistes durant la transició i possiblement per això mateix, quan el PP arribà al poder i a la gestió, va passar a ser un espai literalment prohibit a una part dels valencians, a nosaltres, els catalanistes.

Són les noves institucions nascudes després de les eleccions que han fet possible aquesta recuperació i han posat fi a la censura. Però sobretot ha estat l’entusiasme de la societat civil que ha fet possible un acte que hores abans de començar ja és un gran èxit. Se’n van vendre milers d’entrades quan la gent ni tan sols sabia qui hi actuaria. Es va omplir l’aforament de la plaça a una velocitat desconeguda. S’ha hagut d’ampliar per tal de posar a la venda encara més entrades a la taquilla demà mateix. I més de cinquanta grups i cantants han volgut col·laborar en una festa que al final serà un homenatge a la resistència del valencianisme cultural i polític, però també un toc d’atenció al govern.

Ha passat un any. Fa ja un any que el PP no governa ni al País Valencià ni als ajuntaments. I si els primers mesos qualsevol cosa era prou ara ja no. Dotze mesos després, el govern de PSOE i Compromís ha fet moltes coses molt ben fetes i importants, però també n’ha deixades de fer uns quantes que molts considerem importants. Només cal comparar la seua actuació amb la del govern balear per a constatar que des del punt de vista nacional el govern valencià ha tingut poca ambició, o no ha estat d’un nivell comparable a la que ha demostrat en uns altres camps.

Per això demà, al carrer i a la plaça, molts valencians reivindicarem obvietats que ja s’haurien d’haver encarrilat. Com ara que ha de ser necessari complir el requisit lingüístic per a ser funcionari. Com ara que no hi ha cap raó per a no poder veure TV3, un any després de la desaparició dels qui la cesuraven. Com ara que ja s’havia d’haver resolt la col·laboració dins l’Institut Llull. Com ara que no és normal que la cultura –que va resistir i va ser un dels pilars en la lluita contra el PP– no se senta avui ni estimada ni corresposta.

El País Valencià és complex, plural i difícil, sempre ho ha estat. I no som majoritaris. Però nosaltres, els catalanistes, des de la dictadura som una part definitòria i fonamental d’aquesta terra. Capaços d’empènyer, de mostrar camins, de crear complicitats, de fixar objectius. Sense el catalanisme valencià no es pot explicar com és que som on som, com és que hem arribat fins ací, també en la consciència autonòmica. És veritat que no es pot explicar tampoc tot això sense la interacció amb l’espanyolisme, ni sobretot sense el valencianisme estricte. No reivindiquem en cap cas un país sense ells ni encara menys volem un país contra ells. Però no estem disposats tampoc a regalar-lo a ningú. I això, per si algú ho havia oblidat, cal que se sàpiga.