Nosaltres, els caiguts

El nostre projecte és la independència. El seu, tallar-nos les cames. En aquestes eleccions han guanyat ells i ens trobem sense cames. Ja no tenim majoria absoluta al parlament, ni govern, ni presidència, ni full de ruta. Per a no tenir, ja no tenim ni rècord d’abstenció (hi ha hagut tres eleccions al parlament amb l’abstenció més alta: 1988, 1992, 2021). I els guanyadors, què fan els guanyadors? Saltar d’alegria amb les cames robustes i celebrar que nosaltres no en tenim. Aquesta és la seva joia. Tota per a ells. Però, el projecte, no podran pas celebrar-lo, perquè no en tenen.

Res com aquest article espectacular de Jordi Évole per a entendre què vull dir. Escrit just després de la seva victòria, celebra la nostra derrota. Del titular, Resacón en las veguerías, a la darrera línia (“president, de moment, s’ha acabat el bròquil, tu ja m’entens”) és un article que parla d’independentistes derrotats, sense cames. Com en gaudeix, el paio. Com s’hi rabeja. Recomano de llegir-lo en castellà, trufat de frases en català, per a captar el to d’un Évole que cada dia s’assembla més a Cercas.

Passa que passen els dies i el trofeu d’Illa (dues cames tallades) i el trofeu d’Évole (fer-ne mofa) no basten per a tenir la presidència. Ara és quan s’adona, quan s’adonen, que per a ser president no n’hi ha prou de destruir. Es veu que has de construir, com a mínim, una majoria per a ser investit. I, si pot ser, construir un projecte per al país. Però, de moment, Illa no té ni l’una cosa ni l’altra. Passen els dies i l’única cosa que Illa té són dues cames tallades i els acudits d’Évole. I allà a terra, un tronc humà, rendit, sense cames. Un tronc amb dos braços enormes barallant-se entre si furiosament (el dret contra l’esquerre) i amb uns canells marcats encara amb grillons, un cap ple de blaus i les restes de la batalla visible: una parpella que cau d’un ull, una cicatriu que puja pel llavi. La novetat: quatre dits, alçats, assenyalen amb odi un musulmà. Ell és el culpable! Ell és el culpable! El cos, baldat, totalment desorientat, resta inert, perdut.

L’article d’Évole m’ha impressionat per la ferida oberta que ens ensenya, pel dolor que vol tapar amb la gran mentida que escriu: “Aquesta vegada el final no l’ha decretat un jutge, ni un ministre, ni un poli corrupte. Ho han dit els catalans, votant.” Pobre Évole, quin mal li fa saber que som espanyols a cops de porra. Quin mal li fa tenir violents agressius al seu costat, encara avui. I saber-se guanyador de les eleccions gràcies a un llunyà 155, una presó fresca, un exili present. Quin mal li deu fer, l’exili de l’exemple periodístic, ell sí, del Jesús de la Directa.

Quin desgavell que Òmnium emblanquini Évole invitant-lo a actes solidaris, si després pensa com escriu, dic jo. En fi, el procés es va emportar les capes més actives, viatjadores, llegidores, emprenedores i obertes d’esperit de la classe alta, de la classe mitjana i de la classe baixa del país. I tots aquests ara ja no tenen cames. Évole, dempeus, té al voltant els capitans del PSOE d’Illa, els barons del PP, els ressentits d’Albiach i la ultradreta de Vox. Són els guanyadors. I per amagar el plor que li surt de dins, l’humorista se’n fot del tronc caigut a terra.

Avui som un país on els perdedors no tenim cames i els guanyadors no recorden com es camina, obsedits a tallar cames. Potser ens escau, doncs, de ser un país sense cames, sense projecte, sense govern, sense parlament. Això que tècnicament s’anomena un govern en funcions. Ho vaig dir fa set dies i avui hi torno: la repetició electoral potser sí que ens cau a sobre i no serà la darrera. Illa guanyador sense prou diputats perquè Vox no el vota. I els independentistes? Potser ERC no veu clar del tot que això d’oferir el tronc humà com a tamboret perquè hi segui el president Illa sigui una idea gaire bona. Què passarà, si estant a baix obrim la boca, es deuen demanar? Potser Junts acabarà veient que això que Illa alci al vol el tronc rendit i el faci president, tampoc no ho és. Què passarà si un cop a dalt ens deixa caure? Potser, a la fi, la cosa més lògica, raonable i sensata és dir que han guanyat ells, tu, i si Illa vol caminar que es busqui gent amb cames.

Hi tenen tot el dret. Això sí, falta que no li tallin les seves.