Nosaltres, el dinosaure

Un fòssil de dinosaure de les dimensions d’una flota sencera d’autobusos metropolitans enterrarà, tard o d’hora, aquesta ciutat, i nosaltres no ho veurem però els paleontòlegs d’arreu del món vindran en ramats a estudiar-lo, apamar-lo i determinar com vivia, de què s’alimentava, si era herbívor o carnívor, si caminava dret o de quatre grapes, si caçava, i per les conques dels ulls sabran si era de l’ordre dels ornitisquis o dels saurisquis, més rèptil o més ocell. Amb guants, pinzells, llibretes i infinitat d’estris, els científics caminaran per damunt del llom de la bèstia fòssil i descobriran que la causa de la seva mort va ser la ciutat mateixa i que en morir la va fer desaparèixer a ella també. Nosaltres som aquest dinosaure.

Aquest dinosaure avui és viu, encara cueja, i quan pot va dret però sovint és de quatre grapes que s’ha de moure per arribar on vol arribar, ajupit, capcot, amb el morro arran de terra, omplint-se els narius de la ferum urbana. És omnívor, menja el que troba, cada cop té menys manies, necessita omplir-se el pap per tenir forces, s’ha de defensar de les queixalades que la ciutat mateixa li vol clavar quan es despista. No caça però per no ser caçat s’empassa coloms, cacatues, rates i paneroles amb els ulls tancats, impossible veure-li les conques, diuen. Beu aigua de mar i menja verd de les muntanyes, i deixa un rastre de brutícia pertot arreu on passa. Som nosaltres, aquest dinosaure.

Som una bèstia gegant que ha deixat de tenir consciència del seu embalum, que se sent esquifida, ridícula i assetjada per la terra que trepitja i maltracta. Som una ànima minsa dins d’una carcassa immensa i no recordem que tenim dents, urpes, músculs i un crit ferotge a la gola. La pell que ens cobreix, marronosa i escrostonada, va ser fa temps d’un verd lluent que il·luminava els carrers i ens eixamplava els pulmons, si se’n pot dir així d’aquells dos enormes globus grisos que s’empassen i expulsen fums i pudors a un ritme angoixant mentre deambulem per uns carrers que no reconeixem, perquè hem oblidat també les línies que ens definien la fesomia. Som el dinosaure, nosaltres, i el meteorit eutanàsic que ens ha d’empènyer cap al camí del fòssil reposa sota les nostres potes, és gris, gros i ple de greix, merda i pixats, i els seus murs anuncien la nostra extinció en tots els idiomes de l’univers. És el dinosaure, aquest nosaltres.

Si és més rèptil o més ocell, pels ulls ho sabríem, però els tanca sempre que pot, per no veure-hi però sobretot per no ser vist. Voldria fondre’s i no ser ni fòssil la major part del temps. Voldria emprendre el vol i fugir d’aquí. Voldria devorar-ho tot a cops de llengua sibil·lina. Però sap que ni fondre’s, ni fugir ni devorar són la sortida, que la tria està entre adaptar-se i morir, i s’adapta mentre no mor, o mor adaptant-se, mirant a terra quan és de dia, i al cel quan es fa fosc, comptant passos o núvols, perquè els estels són pocs els dies que els veu, aquest nosaltres que és dinosaure.

Però de tant en tant hi ha un dia que aquest rèptil terriblement gran que no repta es veu reflectit als vidres d’algun edifici, a bocins, per entregues, un retrat en trencadís d’una bèstia que s’ha alçat un moment per emmirallar-se i intentar recordar qui és, i obre els ulls i de les conques guaiten dues boles viscoses que triguen una estona a enfocar la vista i retrobar-se als rectangles de finestres i balcons i reconèixer aquest nosaltres que arrossega per carrers, passatges i avingudes amb els ulls clucs. I aquella nit, ajagut entre el son i la vigília, arraulit, abraçant-se la vastitud del cos sense gosar mirar el cel sense estrelles, el dinosaure se sent els pensaments, quan la ciutat calla una mica, que mai calla del tot, i una veu petita i poderosa li diu: som nosaltres, la ciutat; nosaltres, el dinosaure.