‘Nos en saldremos’

Exaltat pel dos a zero d’aquesta setmana a favor nostre (la decisió d’en Miquel Montoro de subtitular els vídeos, no sé si a conseqüència del sarau o després de sentir-se ell mateix, i l’aparició del Canal Malaia), us proposo una tàctica guardiolesca per a anar treballant el tercer gol. Ja aviso que és arriscada, no apta per a jugadors de mentalitat conservadora. Català a l’atac.

Som-hi. Ara ja han desaparegut o s’han descolorit, però segur que deveu recordar que a la primeria de la reclusió, aquells dies de fal·lera pels eslògans i el paulocoelhisme col·lectiu, vam veure llençols i cartolines a les baranes amb la llegenda ‘Tot sortirà bé’/’Tot anirà bé’. Com és propi de la vida moderna, la difusió i la imitació a gran escala van encimbellar aquestes tres parauletes al top de la resistència confinamental.

Però estic segur que no devia ser l’únic a qui l’antena de detectar derrapades se li va posar a vibrar. I doncs? ‘Tot anirà bé’ és una de les dues frases que no falten mai a cap americanada, juntament amb ‘Aquest és un país lliure’. Sempre hi ha un moment del melodrama que una mare, o un amic, mirant de consolar el protagonista, li engalta allò de ‘Everything is gonna be all right’. Com que Netflix, Disneys i companyia passen olímpicament de nosaltres no podem saber com ho traduirien als subtítols, però en castellà sovinteja la versió ‘Todo va a salir bien’, o sigui que, ben mirat, encara hem estat de sort.

Continuo. A l’espera que algun amable lector m’enllaci un exemple de Martí Joan de Galba poat del Corpus, a mi ‘Tot anirà bé’ em fa ressonar inevitablement aquesta salutació moderna que fa: ‘Tot bé?’ No sé ben bé d’on l’hem treta ni des de quan la fem anar, però jo la trobo postissa. Ara em posaré una mica costumista, però em sembla que no quadra gens amb el tarannà indígena, tendent a un cert fatalisme. Tot bé? Realment vols que t’especifiqui quines coses em rutllen i quines no? L’instint em diu que hi ha un fil directe entre aquest quasi-absurd retòric i el propositivisme o proactivisme tant de segle XXI. Somriu, fes bona cara, tota crisi és una oportunitat, everything is gonna be all right. Tot bé.

Va, avanço, que si no no acabaré mai. L’alternativa genuïna a aquest eslògan socarrimós no l’hem vista tant, i segurament més en l’àmbit associatiu o oficial que no en la dialèctica balconera: ‘Ens en sortirem’. Aquesta sí que és una fórmula pròpia, sense la més mínima ombra d’intrusisme. Espero que el fiasco del concert de les terrasses barcelonines no la perjudiqui, que també seria estar de pega.

Doncs la tàctica és aquesta: es tracta d’aplicar a la vida de cada dia la mateixa traducció automàtica però al contrari. Fer un ‘nos en saldremos’ quotidià. Variants d’un exercici d’autoestima basat en l’anomenada estratègia del mirall, que consisteix a intercanviar les posicions dels interlocutors en casos de subordinació lingüística. Si estem avesats que la llengua dominant cal escriure-la sense faltes i en canvi amb la d’estar per casa no passa res, doncs farem el contrari: ens esforçarem a verificar que la piulada en català sigui correcta però en una en castellà escriurem ‘ha ver’ i ‘ganiveto’; si ens han acostumat que seguir la normativa és sinònim d’encarcarat i purista i fotre-li tal com raja és enrotllat i cosmopolita, ens en fotrem a la cara del pròxim que ens digui ‘no es necesario’ per no haver posat ‘no cale’, quan tothom sap que les llengües evolucionen; si ens han inoculat que els idiomes locals porten problemes i amb els universals vas a tot arreu, li engegarem un ‘Per què no ho fas en català i així t’entenem tots?’ a la primera Dulceida que ensopeguem.

S’entén, oi? No es tracta de malmetre cap codi pel mer gust de malmetre’l, sinó d’espolsar-se prejudicis de sobre. Col·locar-se en la posició dominant, ni que sigui per un moment, té un efecte beneficiós que el qui sempre ha estat a sota ni s’imagina: descobrir que les consideracions sobre el fet lingüístic no són absolutes sinó que depenen de la posició en què et trobes. De la mateixa manera que el nacionalista espanyol no es considera nacionalista (i per això li sembla normal pressionar un youtuber perquè abandoni la seva llengua materna, cosa que ell difícilment acceptaria), el parlant castellà no està avesat que no l’entenguin, i dins el que ell considera el seu territori encara menys; fer-li veure que no ha de ser necessàriament així pot ser bo per a ell (perquè del desconcert en podria néixer la reflexió), però sobretot ho és per a mi: és una manera d’aprendre que la interacció lingüística no és com la llei de la gravetat sinó que depèn, com a mínim en part, de la meva voluntat. Les condicions no les han de dictar sempre per força els altres.

De primer bot, la mentalitat d’esclau ens ho fa inacceptable (ui, quina vergonya!, es pensaran que no sé parlar castellà, diran que se’m veu la barretina…), però és un exercici d’allò més sa. Comprovar que es pot respondre, posem per cas, ‘no, yo tampoco no soy nasionalista’ i no passa res (tres o quatre-cents milions de llatinoamericans i vuit o deu d’andalusos i canaris ho fan contínuament) és molt alliberador; no es tracta de fer cap paròdia de la Mary Santpere, sinó de qüestionar els tòtems de l’imperialisme lingüístic. Començant pel de fer diferències entre els accents de parlants de llengua no materna.

A tall d’iniciació, us proposo una primera pràctica ben senzilla: ara quan s’acabi tota la murga de les fases, pengeu un cartell al balcó que digui ‘Nos ne hemos salido’. Encara teniu uns quants dies per rumiar-vos què contestareu si per ventura algú us diu que està malament. I després a veure com us sentiu.