Normalitzar el català a Madrid, desnormalitzar-lo a casa

Diu que el permís per parlar català a les corts espanyoles és un petit pas per a la nostra dissortada llengua i un gran pas per al reconeixement d’una Espanya plurinacional. I qui diu català diu tres idiomes més, és clar, donant per entès que tota concessió que es faci a Catalunya esdevé automàticament extensiva a tots els territoris que se’n vulguin aprofitar. Sigui com vulgui, els qui la fita ens desperta la mateixa emoció que si s’hagués inclòs el pa amb tomàquet al bar del congrés, penso que ens hem guanyat una mica el dret de menystenir el gest. Perquè al final era fàcil. Ben fàcil. Tan fàcil com reformar un reglament.

Que no s’hagués fet abans, essent cosa de tindre el PSOE collat, hi afegeix un polsimet d’humiliació que només es compensa (per dir alguna cosa) pel bany de catalanofòbia que s’han vist obligats a entomar els companys federalistes interessats. Per primera vegada en no sé quant, els defensors habituals del català vam poder descansar un moment d’aquesta fatiga de fer valdre la nostra llengua cada dia del món. I ha estat bonic, a les tertúlies, als diaris, a les xarxes, veure com l’esquerra fraternal feia aquest desagraït paper per un grapat de vots, o s’esgargamellava contra el lingüicidi a les Balears i al País Valencià, amb temps fins i tot per a defensar la unitat de l’idioma.

Ara bé: defensar el català contra l’ultranacionalisme espanyol és fàcil. I defensar-lo a canvi d’una investidura presidencial, tu diràs. Però la cosa ja no ve tant de gust quan es tracta d’anar-hi a favor de manera quotidiana, “a canvi de res”, com deia aquell, senzillament com a catalans, valencians, balears que són. Que en faria, d’anys, que la població espanyola s’hauria acostumat a sentir polítics xerrant allò que xerrem, si aquests no haguessin sucumbit com lloros a la petició periodística de repetir declaracions en la llengua del costat. No hauria calgut tanta comèdia, gairebé mig segle més tard, si no fos perquè això no és una qüestió de normalitzar el català, ni al congrés ni enlloc –hola, reciprocitat televisiva?; hola, corredor mediterrani?; hola, comunicacions entre governs dels Països Catalans en la llengua comuna? No en va es tracta de la llengua que “rompe España” i això ho sap tothom.

Per il·lustrar-ho, se’n podria fer un capítol de Barri Sèsam amb els socialistes i comuns catalanoparlants. Perquè, mentre fan la gran defensa de la normalització de la llengua a les corts de Madrid, als Països Catalans en continuen desnormalitzant l’ús com més va més a cada legislatura, en parlaments i en ajuntaments, en actes institucionals i campanyes electorals, en les comunicacions orals i a les xarxes socials. Gairebé res. En aquest sentit, ni el Vidal-Quadras dels anys noranta no havia arribat tan lluny com un Illa, per exemple, un Collboni o una Colau.

No és amor a la llengua, que és aritmètica, i de la mateixa manera que aquesta esquerra te la defensa a fora contra la dreta i la ultradreta, te la bandeja a dins per a esgarrapar el vot anticatalà que disputen a la mateixa gent. Per aquest motiu, que la classe política protoindependentista i independentista hagi jugat al mateix joc fa mossegar els punys: vull dir al joc d’afeblir el català al Principat –als centres escolars, a la sanitat, als jutjats, a la ràdio i la tele públiques– a canvi de la promesa de vot d’una part de la població que el repudia, convertint aquesta aversió en una opció electoral(ista) tan vàlida com el rebuig a un macroparc eòlic o a un abocador industrial.

Dit tot això, el debat sobre el català a les institucions –espanyoles, europees– també s’ha de dir que no ha estat en va. A Catalunya, si més no, la perspectiva mediàtica sobre la llengua ha experimentat un canvi substancial i és bo que no decaigui. I parlo del Principat no només perquè el que tinc més a mà, sinó perquè és on encara estem més bé de tots els Països Catalans. Doncs no fa gaires anys, fins a l’últim alè de Ciutadans, els creadors d’opinió diguem que progressistes s’espolsaven la qüestió apel·lant al model d’èxit de la immersió i a un “bilingüisme sa” en què “tothom parla el que vol i no hi ha cap problema”. Però avui l’analista que gosa discutir l’estat d’emergència del català i la necessitat de defensar-lo de l’opressió castellana queda com un terraplanista de la realitat, cosa que tampoc no interessa quan un hom es dedica a opinar.

Com a observadora amb trenta mil tertúlies a l’esquena, no crec que hàgim de menystenir aquest gir pel que fa a la llengua, encara que faci un cert tuf de quan fou morta la combregaren. Fins fa quatre dies, a la pregunta directa o indirecta als opinaires de si canvien d’idioma davant d’un desconegut, hauria estat impossible de trobar un ple a favor del català a les emissores líders d’audiència, i això servidora ho ha vist amb aquestos ulls. La base independentista no sé si l’eixamplarem, però una que sens dubte s’eixampla és la de la consciència lingüística dels no indepes que tenen veu i altaveu als mitjans catalans.

Reformistes, fraternalistes, federalistes, equidistants, diguem-ne com vulguem, però és bo situar l’analista de frontera davant de la dicotomia de defensar Espanya alhora que es defensa la llengua que trenca Espanya. Perquè n’hi ha que encara venen com un senyal que l’estat espanyol és “plural” el fet de poder emprar el català fora dels territoris on el voldria exterminat. Només és qüestió de fer-hi una altra volta, i en aquest procés, perquè hi surti guanyant la llengua, els convençuts també hi tenim un paper: mirar de ser menys pesats i d’acompanyar més.