Normalització de la igualtat, responsabilitat i commemoracions

La celebració del Dia per la Igualtat Salarial, cada 22 de febrer, juntament amb el Dia de les Dones, el 8 de març, i el Dia contra la Violència de Gènere, cada 25 de novembre, fa visible anualment la voluntat social d’avançar en la normalització de la igualtat.

Es tracta de la igualtat real entre dones i homes a tots els nivells, que pensem que és necessària de treballar amb ferm compromís i full de ruta propi, perquè no en tenim. Cal bastir l’imaginari igualitari comú, públic i privat, per viure en la societat justa, equitativa i plena de drets en què creiem i per la qual apostem dia a dia des de les diferents institucions públiques, començant per les més properes al ciutadà: els ajuntaments. La situació, però, tot i els avanços i les reivindicacions aconseguides aquestes últimes dècades en molts àmbits des de la plena incorporació de la dona al món laboral, s’ha vist agreujada per la darrera crisi econòmica. Aquesta situació s’evidencia, entre altres aspectes, en la feminització de la pobresa i en l’escletxa salarial (segons els estudis publicats, una dona cobra sis mil euros menys que un home cada any). Així doncs, hi ha encara un abisme i un llarg camí a recórrer entre totes i tots per a superar diferències de perspectiva.

Treballar la igualtat a les institucions pot semblar un concepte abstracte. Més enllà d’accions puntuals de sensibilització social amb campanyes per la igualtat, que proliferen en les dates assenyalades anteriorment; més enllà d’ajudes concretes en pro de la discriminació positiva en favor de les dones amb condicionants específiques, concretant accions igualitàries, per exemple en la contractació de dones en certes places de treball públiques, més enllà dels nombrosos avanços aconseguits. Fins ara no era prioritari, o molt en termes generals, poder planificar el treball per la igualtat a diferents nivells al municipi o en una institució. Afortunadament, però, el marc conceptual per la igualtat va canviant, va trencant barreres, va assolint nous reptes i ajudant a interioritzar conductes que realment implanten el camí social de la igualtat. Gràcies al canvi de paradigma que ha aconseguit renovar les institucions, amb les polítiques inclusives i igualitàries definides, amb les noves masculinitats, amb la detecció dels micromasclismes i amb les ajudes concretes i accions promocionades que permeten anar assolint, de baix cap dalt, línies d’actuació des dels ajuntaments per a portar endavant programes i projectes que treballen la igualtat. Ara, convençudes i convençuts que som en el camí, els municipis tenim a l’abast plans, actuacions i ajudes que ens possibiliten planificar la consecució d’ítems per la igualtat. Amb personal que treballa per la mediació i la igualtat als centres educatius, amb injeccions econòmiques per als plans d’igualtat locals i accions municipals per la igualtat, amb rendes garantides i més cobertures que permeten l’autonomia en situacions de risc, amb protocols i programes de col·laboració entre les diverses administracions.

Perquè per viure en igualtat encara cal canviar moltes coses, encara cal desmuntar molts clixés, assumir nous rols i compartir tasques, modificar les prioritats i treballar socialment el concepte en la població de totes les edats. Cal posar les persones en el centre de tota política i continuar avançant entre totes i tots amb responsabilitat i consciència en el camí de la igualtat real, fins la seua normalització, fins que no ens calga cap celebració.