Normal o subnormal?

Fa deu o vint anys, prop del passeig de Lluís Companys de Barcelona, vaig entrar en un forn.

—Bon dia, un dònut, si us plau.
—Normal o subnormal?—em va respondre el dependent, amb seriositat de majordom, apuntant el dit índex cap a un dònut de sucre i després cap a un altre de xocolata.

Surrealista però certa, la resposta encara em fa somriure. Per ocurrent, per aguda, per poètica. I perquè, potser a causa d’haver viscut a l’estranger, jo la paraula ‘subnormal’ no l’havia sentida des que era menut, quan la fèiem servir d’insult.

Ara que fa nou mesos que m’he reincorporat a Catalunya, he sentit la paraula tres cops, amb molta menys freqüència que quan era petit, però amb molta més que en gairebé tres dècades de viure a l’estranger.

La meva nova etapa de convivència amb ‘subnormal’ es va estrenar fa un parell de mesos a Barcelona, durant els dies d’exàmens a la Facultat Blanquerna. Les taules llargues i modernes de la biblioteca eren tan abarrotades que feien goig. Una estudiant, que semblava que s’hagués passat hores davant llibres i apunts, feia broma amb una altra, asseguda davant seu. A través del finestral del despatx que m’han atorgat com a professor visitant, jo observava, encuriosit, el vell ritual d’estudiar. De sobte, l’estudiant que feia broma va agafar un paper, hi va escriure en majúscules enormes ‘ESTUDIA, SUBNORMAL’ i el va penjar a la barra metàl·lica dels llums d’estudi de la taula.

Volia acostar-m’hi i renyar-la, però els estudiants universitaris són adults i jo només sóc un convidat de la casa. Per una banda no em semblava apropiat d’intervenir-hi. Per una altra, el meu silenci em feia covard i brut. A l’oficina, en aquell moment, només hi havia un professor d’ètica de periodisme:

—Escolta, Carles. Mira, veus aquesta noia? No sé què fer. És que jo tinc una filla amb síndrome de Down i a la meva filla se li’n fot tres raves el cartellet aquest, perquè té un any i mig i encara no sap llegir, però penso en quan sigui gran i… És que no m’agrada.

El Carles em va respondre que ell creia que els estudiants se’ls havia de corregir, que havien de saber que les paraules tenien significat i conseqüències.

Vaig anar cap a la noia i vam tenir una conversa molt incòmoda. Jo li explicava que la meva filla tenia un cromosoma més que la majoria de nens, però que no em semblava que per això estigués per sota d’allò que en diríem normal. Ella em responia que ‘no ho deia per això’, però jo li deia que em costava d’imaginar-me que la meva filla o les persones amb síndrome de Down trobessin divertit el seu cartell. Al final va demanar perdó i va plegar el full.

El segon encontre amb ‘subnormal’ va ser pocs dies després, amb una persona adulta amb sentit de l’humor, extremadament intel·ligent i –pel que em sembla en el poc temps que la conec– amb força capacitat d’influència pública i política. Parlava d’algú i va dir que era ‘subnormal’. Aquí em vaig trobar sense escapatòria. Si havia intervingut amb una estudiant i la seva vulnerabilitat, ara també tenia l’obligació d’actuar amb aquesta persona important. No hi havia marxa enrere. Educadament, li vaig fer notar què volia dir la paraula, i de seguida em va dir amb humilitat que ‘no ho deia per això’ i em va demanar perdó.

El tercer, que ja és conegut de molts lectors, és el piulet del periodista Alfredo Urdaci, dient que el diputat Gabriel Rufián havia fet un discurs ‘subnormal en el sentit estricte de la paraula’. Llegeixo al diccionari en línia de la Real Academia Española que en espanyol, la paraula ‘subnormal’, de sentit, només en té un, estricte o no: ‘Que té una capacitat intel·lectual notablement inferior a la normal.’ He de suposar que, pels acadèmics de la llengua espanyola, la gent amb capacitat intel·lectualment superior a la normal serien ‘supranormals’, o encara més divertit, per oximorònic, ‘supernormals’.

Deixem-nos de collonades. L’ONU crida els estats a adoptar mesures immediates, efectives i apropiades a favor de les persones amb discapacitat. Com que de l’eficàcia dels estats me’n refio tant com de la seva capacitat de raonament lògic o del seu sentit de l’humor, em prenc les resolucions de l’ONU com si anessin directament dirigides a mi i a la resta de la gent del carrer. I si l’ONU diu que cal combatre estereotips, prejudicis i pràctiques que fan mal relacionades amb persones amb discapacitats, jo m’ho prenc seriosament.

Acaba de passar sense pena ni glòria el Dia Mundial de la Síndrome de Down, però ho aprofito per fer dues preguntes elementals, senzillíssimes, gairebé puerils.

La primera requereix un pèl d’imaginació: si tu tinguessis una discapacitat intel·lectual, t’agradaria sentir que algú fa servir ‘subnormal’ per insultar algú? Us donaré una pista : ‘de vegades sembles de poble’, ‘dona havies de ser’, ‘no pareces catalán’.

La segona en requereix menys, d’imaginació: ja que anem dissenyant un país nou, no seria suculent de construir una societat on la paraula ‘subnormal’ només es referís als dònuts de xocolata?