Norma Guillard: ‘Vull que les lesbianes se sensibilitzin, es reconeguin, s’identifiquin…’

Norma Guillard ha fet de la seva experiència vital un camí de lluita pels drets socials de les persones LGTBI. La històrica activista afrocubana, de 72 anys, ha estat una de les convidades al festival VisibLES. Cultures lesbianes d’aquest cap de setmana al Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison de Barcelona. Ha estat la segona edició d’un festival dedicat a fer visible la producció cultural lesbiana i també a establir un diàleg entre diferents experiències internacionals. Guillard, que ha estat professora de Psicologia de la Universitat de l’Havana i una de les impulsores de l’Associació de Lesbianes de Cuba, és una figura reconeguda en la tasca de sensibilització LGTBI a tot Amèrica Llatina i el Carib, una lluita que sempre ha creuat amb la reivindicació dels drets de les dones afrodescendents. Cuba, que el 1971 declarava que l’homosexualitat era incompatible amb la Revolució, ha vist com les últimes dècades el moviment LGTBI s’ha anat enfortint des de les organitzacions governamentals, i ara, paral·lelament als últims canvis polítics del país, veu com també s’obren molts espais lliures de socialització LGTBI al marge del govern.

—Com us convertiu en activista LGTBI?
—Jo era de Santiago de Cuba i vaig sortir de casa a catorze anys per participar en la campanya d’alfabetització de Cuba, una de les gestes educatives més importants de la revolució. Això va implicar sortir de casa els pares i passar-me gairebé un any al camp. Aquesta experiència em va donar ales. Allà em vaig enfrontar a moltes realitats i vaig començar a sentir-me lliure i plena de possibilitats.

—I després?
—Em van donar una beca per a estudiar rus tres anys a l’Havana. Me’n vaig anar 900km lluny dels pares. Però és cert que no vaig tenir les dificultats que tenen altres persones LGTBI. Vinc d’una família de pensament bastant obert. El meu pare era un home extraterrenal, sempre conversava amb nosaltres sobre astrologia. Trèiem el cap per la finestra per veure la lluna. La seva filosofia de vida sempre va ser molt oberta. Una de les meves cosines era prostituta. Sempre anava molt bonica, vestida amb lluentons. Mentre altres membres de la família no la rebien a casa seva, el meu pare deia: ‘Aquesta és la meva neboda i si ella ha escollit aquesta vida, això s’ha de respectar.’ Era un home respectuós i jo sempre em vaig sentir lliure.

—Quan us adoneu que sentiu alguna cosa especial per les dones?
—A l’etapa de l’adolescència, és veritat que tenia amiguetes per les qui sentia un afecte especial. Teníem una relació molt propera, com si fos un enamorament. També a l’escola de primària, em vaig quedar fascinada per una professora de cinquè grau. Els meus passos a la vida sempre han estat molt vinculats a les qüestions afectives. Quan jo em sentia atreta per una professora ja sabia que aquella assignatura la tiraria endavant sense problemes. A la meva història, sempre ha aparegut algú que m’ha donat aquesta força. Les relacions lèsbiques, per mi, no han estat mai un trauma, simplement he deixat que la vida es donés a la seva manera.

—Us vau quedar a viure a l‘Havana?
—Sí, l’Havana és la gran metròpoli de Cuba. A mi em va tocar viure un moment crucial perquè els anys 1969 i 1970 l’homofòbia era molt cruel a Cuba. Jo, com a militant de la Joventut, havia d’observar qui tenia actituds homosexuals perquè la universitat no permetia persones homosexuals. Tot i que el nostre projecte de país sempre ha estat de justícia social i d’igualtat, teníem el mateix retard la resta del món. L’homosexualitat era considerada una malaltia. De fet, ho va ser fins als anys noranta, quan l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va deixar de considerar-la una patologia.

—Com es tractava els homosexuals a Cuba en aquells moments?
—Es va crear la Unitat Militar d’Ajuda a la Producció (UMAP), perquè se’ls va ocórrer que potser amb treball es podia corregir. Aquesta situació va tenir un efecte interessant: tot i que semblava que et reprimien, van aconseguir reunir totes les persones homosexuals en un mateix espai i això va afavorir que es poguessin conèixer. Jo mateixa vaig col·laborar en aquest projecte com a psicòloga fent informes sobre persones homosexuals. Sempre m’he sentit culpable per això.

—En aquella època no us declaràveu lesbiana?
—És que en aquell moment no ho tenia gaire clar. Passats els anys, a la mateixa Facultat de Psicologia va créixer una relació amb una dona. Primer d’amistat i després vam acabar juntes. Va ser una experiència molt bonica de gairebé tretze anys o catorze. Però sempre amb una limitació que me l’adjudico. Jo no tinc recursos per a tenir una vida de parella estable amb una persona.

—Ara es parla de desconstruir la monogàmia i també del poliamor?
—Jo pertanyo a aquest grup del poliamor. No perquè tingui diverses persones a la vegada ni res d’això, sinó perquè no m’agrada sentir-me lligada ni sentir-me pressionada per res quan el meu torrent d’emocions surt. La nostra separació va ser, justament, perquè ella volia establir una vida de parella i jo vaig dir que no. Sempre m’he sentit amb molta capacitat per a saber què em fa feliç.

—Heu fet teoria d’aquesta experiència afectiva?
—No en tinc res escrit, encara, però m’agradaria fer-ho. Sento que és una sensació de llibertat particular.

—No creieu en l’estructura ni en les institucions amoroses com el matrimoni?
—Jo crec que em talla l’essència. Tinc 72 anys i encara no m’he mort. Quan començo a sentir que em convertiré en una presonera o a tenir dependència, tallo.

—Heu estat molts anys com a coordinadora de l’Associació de Lesbianes de Cuba. Ens podeu explicar com es va formar aquest col·lectiu?
—Vaig participar en la fundació del Espacio de Mujeres Lesbianas. Hi vam anar amb la directora actual de la Bonnemaison, Marta Vergonyós, que va enregistrar unes imatges a Santiago de Cuba. En aquell moment vam crear el grup i després ella va estar molt temps amb mi en un grup de l’Havana, el 2008.

—L’any 1979, el govern de Castro comença a despenalitzar l’homosexualitat, però no és fins al 1997 quan s’eliminen les referències discriminatòries a l’homosexualitat del codi penal de Cuba. Com creieu que ha evolucionat la defensa dels drets LGTBI dins l’esperit revolucionari?
—A Cuba hi ha un Centre Nacional d’Educació Sexual des del 1979. Al principi, treballava en temes de planificació de la dona. Després, aquestes estructures repartides per tot el país van servir per a difondre el missatge de defensa dels drets LGTBI, enfortint totes les xarxes locals que ja s’havien començat a crear els anys anteriors.

—Com s’encaixa la lluita pels drets LGTBI en un país que precisament té en el seu ADN la lluita pels drets socials?
—El moviment a Cuba va sorgir amb aquest suport governamental. I, per sort nostra, la persona que dirigeix el Centre Nacional d’Educació Sexual és Mariela Castro Espín, que és justament la filla de l’ex-president Raúl Castro i de Vilma Espin, que era la presidenta de l’Organització de Dones a Cuba. Ella ha creat xarxes a tot el país amb seus a totes les províncies. Totes les institucions tenen l’obligació d’entendre aquesta realitat i treballar per modificar la consciència. Cada any, el Dia Internacional contra l’Homofòbia i la Transfòbia, totes les institucions del país –universitats, centres d’escriptors, organitzacions de la joventut– organitzen jornades i activitats de sensibilització. Les mobilitzacions a Cuba no són únicament de persones homosexuals, hi ha també moltes persones heterosexuals sensibilitzades.

—Cuba té experiències concretes que uneixen la transformació social amb la lluita dels drets LGTBI…
—És clar. Si formes part d’un país que té un projecte de justícia social, és lògic que tu lluitis pels drets. I un dels nostres errors és que lluitàvem pels drets però no pels drets de la comunitat LGTBI.

—Hi ha iniciatives més enllà del govern?
—En aquests moments hi ha grups que, a la seva manera, han creat altres espais. Un exemple és un espai de cineclub queer. Com que ja no hi ha cap estigma, hi ha més possibilitats. Als espais governamentals, la gent se sentia com si fos objecte d’un experiment. Les persones no volien sentir-se conillets d’índies.

—En la vostra ponència del festival VisibLES heu parlat de Las Crudas com a moviment de rap i els seus textos subversius…
—Elles tenien una espècie d’organització clandestina. Es diuen Las Crudas, perquè eren molt radicals en els enfocaments i en les paraules. Són feministes radicals. I això en el seu moment no s’entenia, perquè Cuba no estava preparada per parlar de feminisme encara en aquests termes. Fins i tot jo mateixa en aquella època em sentia violentada. Ja ara, les vaig elegir com a protagonistes d’aquesta ponència perquè realment van ser transcendentals i molt avançades al seu temps. Tot i que elles ja no viuen a Cuba, no s’han desvinculat i les seves cançons són ben respectades i els donen fins i tot premis. Altres les han pogudes seguir, ja no tan sols raperes sinó en altres estils musicals. També Lorbona, una altra de les experiències que vaig fer servir, una historiadora lesbiana que va defensar la seva identitat a la universitat i era la cap de la càtedra. Ella va poder posar aquesta qüestió a l’agenda, fer butlletins, etc. Ara la persona que dirigeix aquest col·lectiu és una persona transformista, de dona a home, una cosa inèdita, ja que sempre s’havien fet espectacles en què els homes feien de dones.

—En el vostre cas: dona, lesbiana i afrocubana. La vostra vida era abocada a l’activisme?
—Ara que m’he jubilat em dedico només a fer activisme. Però també ho vaig fer amb la lluita contra el VIH. I ara dirigeixo espais de dones afrodescendents a l’Amèrica Llatina i el Carib.

—El 2018 hi ha hagut molts moviments feministes. Com ho heu viscut des de Cuba?
—Nosaltres ho hem viscut per etapes. Perquè la paraula feminisme a Cuba tenia molt d’estereotip. Sempre es pensava que les feministes eren lesbianes. Avui dia no hi ha aquest pànic. Nosaltres no hem tingut un moviment com a tal. Hem tingut espais de defensa. Jo pertanyia a una organització de dones comunicadores que sí que des del primer moment treballaven amb una perspectiva de gènere i ens reconeixíem com a feministes. Però aquest grup només va durar tres anys. Volíem impregnar d’una perspectiva de gènere tots els productes comunicatius.

—Creieu que les lesbianes estan invisibilitzades en el moviment feminista?
—Sí. Històricament s’ha vist així, i aquesta és la meva fita de treball ara. Vull que les dones lesbianes se sensibilitzin, es reconeguin, s’identifiquin…

—Hi ha festivals com VisibLES a Cuba?
—No.

—Què us ha semblat aquest festival?
—Molt especial. No m’havia trobat mai amb un espai de tantes lesbianes juntes.

—Perquè no és un espai lúdic i prou, sinó també cultural…
—Exactament. Jo crec que en algun moment aconseguirem alguna cosa així a Cuba. Vosaltres fins i tot teniu un Centre Francesca Bonnemaison. Nosaltres no tenim cap espai físic obert a l’Havana. Però sí que hi ha uns bars on treballen aquestes dones transformistes i són espais lliures. Tot això fa que es vagi transformant la ciutat i unes vagin contagiant les altres.