12.02.2023 - 21:40
|
Actualització: 12.02.2023 - 23:45
La publicació aquesta setmana d’un article del reconegut periodista nord-americà Seymour Hersh ha originat un bon daltabaix a les xarxes i als mitjans. A l’article, Hersh acusa el president dels Estats Units Joe Biden d’haver planificat i ordenat la destrucció del Nord Stream, el conducte que condueix el gas rus cap a Alemanya. El problema és que l’article és farcit d’errors que es poden documentar fàcilment.
Per exemple, Hersh afirma que la marina noruega va ser elegida per a participar en l’operació perquè el secretari general de l’OTAN, el noruec Jens Stoltenberg, “havia cooperat amb els serveis d’intel·ligència americans des de la guerra del Vietnam i d’ençà d’aleshores s’havia guanyat la seua credibilitat”. Fins i tot arriba a dir que Stoltenberg “és el guant que encaixa en la mà americana”. L’afirmació és impossible de creure. Jens Stoltenberg va nàixer el 16 de març de 1959 i per tant quan es va acabar la guerra del Vietnam, el 1975, tenia setze anys. No va poder col·laborar de cap manera amb la CIA. A més, en aquell temps, Stoltenberg participava activament en el moviment pacifista a Noruega.
Un altre exemple. Hersh afirma que els explosius van ser posats durant les maniobres Batlops 22 de l’OTAN. Diu que els submarinistes americans encarregats de posar-los van arribar fins al Nord Stream amb un vaixell caçamines noruec del tipus Alta. Però el cas és que en aquestes maniobres no hi va participar cap vaixell noruec del tipus Alta. L’únic vaixell noruec que hi va prendre part era un caçamines però de la classe Oksøy, concretament el que porta per nom Hinnøy.
I aquest error mena encara a un altre error. Imaginem que Hersh s’ha equivocat tan sols a assenyalar la classe correcta de vaixell. I que, per tant, l’encarregat de transportar els submarinistes fos el Hinnøy. Aleshores el problema és que els vaixells de la classe Oksøy no estan preparats per a fer una immersió amb barreja de gasos des de la superfície i, per tant, resulta molt difícil d’imaginar que els submarinistes baixassen tant per a arribar al Nord Stream. Perquè aquestes barreges redueixen el risc de toxicitat de l’oxigen a partir de profunditats de més de cent metres.
Es podria fer una immersió com aquesta sense la barreja de gasos des de la superfície, sí. Haurien pogut fer l’operació usant aparells com els anomenats EC-UBA, tot i que en aquest cas anirien contra les regles del manual oficial de l’armada americana. Cosa que, a part de ser molt difícil de creure, encara suscita una altra qüestió: si els bussos feien servir un mètode d’immersió que no depenia del vaixell que els transportava, per quina raó necessitaven un vaixell militar –i, a més, un vaixell militar d’un altre país!– per a dur-los a lloc. Tractant-se d’una operació clandestina, no seria molt més simple i dissimulat anar-hi amb una barca de pesca, per exemple? Segur que no cridaria tant l’atenció.
També hi ha incongruència en l’explicació de Hersh sobre com es va originar l’explosió. Segons el seu article, les càrregues explosives van ser col·locades durant les maniobres Batlops 22, tot esperant un senyal que les havia d’activar. I aquest senyal va ser el llançament d’una boia. Concretament, Hersh escriu: “El 26 de setembre de 2022, un avió P8 de la marina de Noruega, fent una ruta aparentment de rutina, va deixar caure un boia sonar. El senyal es va escampar sota l’aigua, primer a Nord Stream 2 i després cap a Nord Stream 1. Poques hores més tard, els poderosos explosius C4 van ser activats i tres de les quatre canonades van restar fora de servei.”
Hi ha alguns inconvenients també amb aquest relat. El més important és que la marina noruega no té avions P8. L’exèrcit de l’aire noruec en té, però resulta que no els ha posats en funcionament fins enguany. El primer d’aquests aparells va arribar a Noruega poques setmanes abans del moment en què Hersh el situa fent aquest “vol rutinari”. Un aparell de proves encara no podia tenir rutines, ni aparents ni de les altres.
Aquests són només alguns exemples que posen completament en qüestió la fiabilitat de l’article del famós periodista nord-americà. Però, al capdavall, el problema principal del text és que és un relat ple d’accions que criden l’atenció de tan poc naturals i raonables que són.
Per exemple: per quina raó la boia que activava l’explosió s’havia de llançar d’un avió estant, amb la inevitable imprecisió que això implica? No seria més fàcil, i infinitament molt més discret si es tractava d’una operació clandestina, portar-la amb vaixell?
Tampoc no s’explica com és que aquesta única boia era capaç de causar tres explosions en punts tan allunyats. Perquè segons Hersh els explosius eren molt a prop els uns dels altres, però en realitat entre els dos punts atacats del Nord Stream 1 hi ha sis quilòmetres de distància. I entre aquests i l’únic punt sabotejat del Nord Stream 2 n’hi ha vuitanta. Hersh, ací, es torna a equivocar de mig a mig.
I encara l’erra més quan s’embranca a dir coses que no entén cap expert. Per exemple, diu que els americans van haver de camuflar els explosius perquè els russos no els descobrissen “adaptant la seua salinitat a la de l’aigua en aquell punt”. Això és tota una absurditat. Primerament, perquè els vaixells russos no patrullen en aigües territorials de Dinamarca i Suècia, que és on hi havia els explosius. I això de camuflar els explosius adaptant-los a la salinitat és xerrameca i prou. Ningú no sap a què es refereix.
Però, sobrevolant-ho tot, hi ha finalment la qüestió del secret, que és la més incomprensible de totes. Seymour Hersh afirma que el president americà va dissenyar l’operació amb el màxim secret per amagar-la al congrés. I que per això va triar la unitat de bussos de Panama City –una ciutat de Florida i no un país centreamericà, com molts articles apologètics han malentès.
Però aleshores, si era una operació tan secreta que ni el parlament americà no l’havia de saber, quin trellat tenia involucrar-hi un altre país, Noruega? Especialment si, com hem vist, no els calia? No els necessitaven per a res. I no és tan sols això. Segons Hersh, també avisaren els governs de Dinamarca i Suècia i l’OTAN. I quina lògica té, si s’ha de preservar un secret, que al mateix temps que proves d’amagar una operació al teu parlament, la compartesques amb tres països i amb una organització multinacional, que no saps si guardaran el secret o no? Per quina raó Joe Biden hauria d’arriscar-se d’aquesta manera? És una història absurda.
I hi ha, finalment, la qüestió de fer servir una sola font.
És un axioma periodístic que notícies corrents s’expliquen amb dades corrents, però quan hi ha una notícia excepcional cal explicar-la amb dades excepcionals. I ningú no deu posar en dubte que el fet que el president dels Estats Units ordene un acte de guerra com la destrucció de l’oleoducte rus a l’esquena del parlament americà és un acte molt extraordinari. Per tant, en primer lloc, aquesta explicació extraordinària requeriria que no hi hagués errors en el text i, com hem vist, el text en va ple. Però sobretot requeriria més d’una font que confirmàs la història. Simplement per assegurar la verificació imparcial dels fets. I això Hersh no ho fa. A més, llegint l’article i observant les reunions en què la font assegura a Seymour Hersh haver-hi participat, pràcticament només Joe Biden mateix podria ser aquesta font.
Seymour Hersh és una llegenda del periodisme americà, sens dubte. Va guanyar merescudament el seu Pulitzer l’any 1970 explicant al món la matança de Mai Lai i el seu encobriment per l’exèrcit dels Estats Units. Els seus llibres, com l’extraordinari volum que va dedicar a Henry Kissinger i la investigació sobre la bomba atòmica israeliana, són peces mestres. Però aquest article no ho és, ni bona part de les seues estrambòtiques teories d’aquests darrers anys, que han anat originant cada volta més polèmiques i que l’han apartat tant dels diaris nord-americans. I que li han fet perdre tanta credibilitat que aquesta “exclusiva”, que seria una notícia d’un impacte sense precedents en la portada d’un gran diari, ha acabat publicant-la en el seu bloc personal.
