La Primera Guerra Mundial, l’hecatombe nord-catalana

Amb el nom de ‘dia de l’Armistici’, ‘dia del Record’ o ‘dia dels Veterans’, avui molts països (Austràlia, Bèlgica, el Canadà, Escòcia, els EUA, França, la Gran Bretanya…) celebren la fi de la Primera Guerra Mundial l’11 de novembre de 1918. Van ser quatre anys de batalles ferotges que podien allargar-se mesos i que van causar aproximadament divuit milions de morts entre els aliats i les potències centrals. L’estat espanyol no hi va prendre part i va preferir mirar-s’ho de la barrera estant, però això no va evitar que els catalans hi prenguessin part. Molts del Principat hi van participar com a voluntaris (vora deu mil segons dades publicades), però van ser els ciutadans de Catalunya Nord els qui van sofrir la guerra més directament pel fet de formar part de l’estat francès.

Aquells quatre anys sanguinolents van deixar rastre en el paisatge urbà dels pobles del Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir, l’Alta Cerdanya i la Fenolleda: Moltes places i passeigs en recorden els habitants caiguts. Aproximadament 6.800 nord-catalans van ser cridats a files i van perdre-hi la vida, segons ‘Mémoire des Hommes’, una base de dades oficial. A Catalunya Nord, poc industrialitzada, va haver-hi més víctimes que no a la resta de l’estat francès. A França, les pèrdues van ser del 20% al 25% entre els homes de 20 a 40 anys, mentre que a Catalunya Nord arriben al 30%.

A Paçà (Rosselló) 15 morts, és a dir, el 25% dels homes de vint a quaranta anys; a Cotlliure (Rosselló) 102 morts, el 25%; a Bages (Rosselló) 72, el 25%; a Conat (Conflent) 7 morts, el 20%; a Tuïr (Rosselló) 149 morts, un 30%. ‘Hi va haver una mortaldat terrible. A Sant Llorenç de Cerdans, al meu poble, hi havia 2.000 habitants i hi va haver 122 joves de 20 a 35 anys que van morir. Van escapçar generacions d’homes de Catalunya Nord’, explica l’historiador Ramon Sala. Per no parlar d’Orellà (Conflent), el municipi de l’estat francès on va haver-hi la xifra de morts més elevada amb relació a la població, el 35%.

Aquesta diferència respecte de la resta de l’Hexàgon s’explica per la manera com eren les batalles, segons el mestre nord-català Ramon Gual: ‘A les primeres files, sempre hi enviaven catalans, bascos, corsos, bretons i ciutadans de les colònies marroquines i senegaleses.’ Afegeix que a Catalunya Nord no hi va haver mai cap batalla, però que l’estat francès prioritzava els ciutadans de les altres nacions a l’hora de mobilitzar soldats. En la guerra de les trinxeres, la quantitat de soldats era determinant per a defensar el territori i fer front a batalles que duraven entre dos i quatre mesos de mitjana. Per exemple, França en va desplaçar vuit milions, Rússia dotze i Alemanya onze.

Ramon Sala difereix una mica d’aquesta versió: ‘És veritat que s’ha constatat que van mobilitzar més soldats catalans que no pas de les altres regions.’ Que l’estat preferia que morissin catalans o corsos abans que francesos, creu que és un pèl exagerat. ‘Diguem que els hi enviaven més fàcilment que no els altres.’ En allò que sí que coincideixen Sala i Gual és que els ciutadans de Catalunya Nord van participar en la guerra sense reticències i la van sentir seva: ‘La gent estava embriagada del nacionalisme francès fins al punt que, per a molts, ser orfe de la guerra podia ser gairebé un orgull’, diu Sala.

El sentiment francès a Catalunya Nord va créixer sobretot gràcies a l’escola de la Tercera República. Als nens, els inculcava una història molt bel·ligerant vers Alemanya, a la qual retreien d’haver pres Alsàcia i Lorena. Els mestres van formar els alumnes dins el gust de revenja. Els mapes de les escoles sempre marcaven aquestes dues regions en negre en senyal de dol i, fins i tot, durant un període, feien preparació militar als alumnes amb fusells de fusta, explica Sala.

L’odi vers Alemanya arribava fins a tal punt que cantaven cançons que avui podrien rebre una denúncia per delicte d’odi. ‘Una dona que va viure la guerra em va explicar que, quan jugaven a saltar a corda, a vegades cantaven: “Tanquem Alemanya i fem-la sofrir. Agafem Guillem, un, dos, tres, i escapcem-li el cap. Un, dos, tres, el cap partit en dos. Un, dos, tres, vet aquí Guillem II.”‘

Malgrat l’alta xifra de catalans morts a la guerra, el ressentiment contra l’estat francès no es va fer palpable entre la població: ‘França ha manipulat la gent de manera intel·ligent. Perquè van enviar-hi molts a morir i, un cop morts, els van donar medalles i diplomes, i això és una de les causes de la gran unitat. Els han fet creure que l’estat francès és una sola nació, quan és format de sis o set.’

El Principat també s’hi va afegir
Però no sols hi van participar nord-catalans. Al Principat, àmpliament aliadòfil i francòfil, tan bon punt va esclatar la guerra, centenars de voluntaris es van allistar a la Legió Estrangera (deu mil, segons les fonts), convençuts que lluitar per França, símbol de la llibertat i el progrés, era lluitar pel reconeixement dels drets de Catalunya. Els voluntaris, reclutats en entorns nacionalistes i independentistes per la Unió Catalanista, van participar en les batalles principals (Somme, Verdun…) curiosament sota les ordres d’un rossellonès, Josep Joffre, comandant en cap de l’exèrcit francès. Però el seu sacrifici no va ser recompensat: amb l’armistici de fa cent anys, les potències aliades, victorioses, no van fer ni un gest per a la causa catalana.