Non Casadevall i Sala (Girona, 1975) serà recordat com el primer secretari general de la CUP. El partit que feia bandera de la col·lectivitat i l’absència de lideratges ha sortit del procés de redefinició on va entrar pels mals cicles electorals amb el convenciment que calia tenir cares concretes que la gent pogués identificar com a CUP. I no ha estat l’únic canvi: també s’ha espolsat els complexos que tenia a l’hora de relacionar-se amb les institucions i ara crida que no té gens de por de governar sempre que sigui per a aconseguir millores reals per a la vida dels ciutadans. Volen ser, diuen, una CUP “gran, forta i referencial”, i per això fan bandera de ser el primer dels tres grans partits independentistes que s’ha repensat i renovat per a encarar amb força l’actual cicle polític, amb Salvador Illa a la Generalitat.

—Quines funcions té el secretari general d’una organització com la CUP?
—Potser és complicat d’entendre, perquè estem acostumats a veure un secretari general com una figura unipersonal, un líder que pren decisions i que marca la pauta. Aquí és al revés, una figura referencial per a comunicar millor, per a donar sortida als plantejaments de l’organització i que tinguem una veu molt clara. Però no té unes funcions executives. Forma part d’un secretariat de quinze persones, les decisions són col·legiades.

—Abans el secretariat ja tenia dos portaveus que parlaven en nom de la CUP.
—Sí, i el que intentem ara és reforçar-ho. Hem fet una anàlisi retrospectiva de què havíem fet, què havia funcionat i què no. Vam veure que aquestes figures que ja havien existit no les havíem impulsades prou i ara les volem fonamentar més perquè creiem que eren importants.

—I què fa la coordinadora, l’altra nova figura?
—La Berta, o la persona que faci de coordinadora en cada moment, té una funció molt més executiva dins l’organització. És la persona referencial, la que es manté en contacte amb totes les àrees, que forma part de la permanent del secretariat, a qui es comuniquen la majoria de decisions, qui organitza les reunions… No com algú que pren decisions, sinó com algú que gestiona i porta el dia a dia de la seva organització.

—Com a secretari general, sereu el cap de llista a les següents eleccions?
—No hi ha aquesta pretensió. La voluntat és que la CUP tingui una veu clara i que expliqui molt bé les seves propostes.

—Quaranta-nou anys, de Banyoles i ex-regidor. Què més podem dir de Non Casadevall perquè la gent us conegui?
—Podem explicar la meva trajectòria militant, que és el que crec que és important. Milito des de fa temps a la CUP. Vaig formar part d’organitzacions estudiantils, de l’Assemblea d’Insubmisos, de l’Assemblea Okupa quan vaig estudiar a Barcelona… Puc explicar aquesta trajectòria militant tant a l’espai més polític com també a l’associacionista, amb els diables, amb l’esplai, etcètera.

—Vau estudiar antropologia i ciències religioses.
—Sí, i exerceixo de docent.

—Una cosa curiosa del tauler polític català és la gran presència de gent creient al capdamunt de les organitzacions.
—En aquest cas no és una qüestió de ser creient, és una qüestió de formació i d’explicar uns continguts i una feina. M’ha semblat més important destacar que continuo exercint la docència perquè nosaltres creiem que la militància no ha d’estar al 100% alliberada, per no perdre perspectiva i per tenir el pensament aterrat. Venim a fer política, no a enriquir-nos de la política.

—On es notaran primer els canvis de la CUP, més enllà de la creació de les figures de secretari general i coordinadora?
—Per exemple, superem una dicotomia vella entre carrer i institucions. Nosaltres a les institucions anem a totes. Estem disposats a entrar-hi i a assumir les responsabilitats que calgui. És una de les idees que volem deixar molt clares. I una altra de les moltes novetats que s’aniran notant és la idea de refundar l’independentisme popular. Farem una aposta seriosa, comunicarem més i millor, i explicarem tot allò que proposem i les necessitats que hi ha. Volem fer evident que no ens queden gaires sortides més que aquesta lluita pel conflicte. Segurament una de les novetats que també es notaran és l’interès a tornar a teixir aliances. A vegades costa d’explicar, però és tan senzill com buscar els conflictes als territoris, on ens podem organitzar i on ens podem donar suport.

—Però això ja es feia, no? La idea que la CUP tingués aliances amb moviments socials no és nova.
—Però ho desenvolupem i ho aprofundim més. És a dir: volem fer una política realment aglutinadora, marcar molt clarament quina és la nostra aposta. Volem un alliberament nacional; volem una transició ecosocial, per a la vida del planeta i de les persones; i volem combatre i conquerir determinats drets polítics i civils que ara no tenim. Que la gent vegi que aterrem aquests tres eixos a realitats concretes, i que amb la lluita, amb l’esforç, amb el conflicte i amb el treball assolim conquestes.

—El nou secretariat dieu que voleu fer “una CUP, forta, gran i referencial”, però la veritat és que ara sou en el nivell de representació més baix d’aquests darrers deu anys. Com penseu créixer?
—Quan diem una CUP gran volem dir una CUP que sigui a tots els municipis. Una CUP que farà un impuls molt gran en els casals populars, en aquests espais on es pugui socialitzar el discurs i on puguem parlar amb la gent. On puguem generar aquestes aliances per convèncer. Creiem que això es notarà de seguida. Hi ha un problema real i molt greu amb l’habitatge i les propostes que es fan no donen solució. Per tant, n’hem d’oferir unes altres.

—No veig la diferència amb la CUP d’abans. La CUP sempre ha impulsat casals i ha treballat de bracet de la PAH i del Sindicat de Llogateres. Què canvia ara?
—La diferència és generar una organització capaç d’impulsar totes aquestes lluites de manera més eficient. D’alguna manera, pretenem que a la llarga, i no gaire llarga, la gent referenciï la CUP com els que fan això. Pretenem assaltar totes les institucions que puguem i ocupar tots els espais de poder que puguem que ens permetin d’avançar. Una de les crítiques que se’ns ha fet és si en moments com aquest hem dubtat; doncs aquí no hi haurà aquest dubte. Farem tot allò que ens permeti créixer. Però amb la institució no n’hi ha prou, també haurem de treballar al carrer i fer-ho millor i més eficientment.

—A la institució sovint has de fer renúncies, tant pels pactes com pels límits de cada institució. Com entomareu aquesta contradicció?
—Les cessions només tenen sentit si t’acosten als grans objectius. Cedir per arribar a un pacte mínim no té sentit. Un dels problemes amb què ens trobem és que el plantejament de la CUP és molt més profund que el d’altres forces. Llavors, és complicat trobar aquests espais. No té cap sentit ocupar cadires per ocupar-les o agafar espais institucionals que no et permetin avançar.

—Quina relació ha de tenir la CUP amb Esquerra Republicana?
—Ho decidirem aquests dies vinents, és complicada. És un agent independentista que no fa independència. La relació vindrà establerta segons quin projecte ofereixin quan acabin el seu procés congressual, més enllà de les cares i els personalismes. En aquests moments ignorem quina proposta política hi ha.

—I amb Junts?
—Nosaltres volem fer una proposta clara amb aquests tres marcs clars que deia, i amb tot el que ens hi acosti, ens hi trobarem. No ens tanquem a ningú, però entendràs que ara és complicat buscar aliances amb algú que es dretanitza molt i que fins i tot compra marcs de l’extrema dreta.

—I amb els Comuns?
—Som al mateix punt. Són una proposta política que quan va néixer va despertar il·lusió, però que al govern no ha estat capaç de plasmar aquesta proposta de canviar el sistema. Accepten un seguit de renúncies que per nosaltres són impensables.

—I amb el principal partit d’avui a Catalunya, el PSC?
—Serà molt complicat. Plantegen destrossar el territori i ofereixen solucions que no són reals. Fa promeses de construir 100.000 habitatges, i tenim prop de 400.000 habitatges buits. Si tenim prop de 400.000 habitatges buits, potser estaria bé posar-los al mercat abans de destrossar el país construint-ne 100.000 més en espais ja molt urbanitzats.

—No serà fàcil trobar aliances…
—És complicat. Ni ens enganyem ni enganyem dient que en trobarem. Això no fa que deixem de buscar aquests espais i d’entendre que hem d’eixamplar majories o trobar majories àmplies. Però no vol dir renunciar a coses que per a nosaltres són irrenunciables.

—Quin diríeu que és avui dia el paper de la CUP en la política catalana?
—Aportem una proposta per al país. Parlem de solucions per a la gent. Els fars ideològics hi són, òbviament, però cal que tinguem un relat compartit per a entendre d’on vénen realment els problemes per a pagar la llum, el lloguer i l’aigua, o de tenir un habitatge digne. Identificar quines en són les causes realment. Fem una proposta per donar solucions reals, de continuïtat, que ens donin una vida a llarg termini. S’apliquen solucions que són pa per avui i molta fam per a demà.

—El PSC és especialista a adormir les lluites socials i a controlar molt més l’administració per retenir el poder. Com ho disputareu?
—Intentarem que això no passi, és obvi. Sabem que és un partit que esgota les legislatures, que pacifica determinats conflictes a còpia de clientelisme o de grans projectes. Però creiem que no se’n sortiran. Som optimistes de pensar que la gent anirà veient que o ens organitzem i lluitem per fer petites conquestes i avançar, o no tenim futur.

—Quan la CUP va entrar al parlament, i potser els anys posteriors, tenia una pàtina d’un compromís molt ferm tant a escala nacional com social, però aquests últims anys ha guanyat força el relat del “no a tot” i que poseu bastons a les rodes. Com ho penseu capgirar?
—D’entrada, si molestem el sistema és que ho fem bé.

—Bé, molesteu el sistema o molesteu un ciutadà qualsevol.
—És obvi que quan qüestiones un relat de majories i de solucions fàcils no agrada. Però estem convençuts que el nostre plantejament cau pel seu pes. Allò que dèiem molestava, i ara veiem que era necessari. Aquella transparència, aquells pressupostos participatius o aquella recollida selectiva que va impulsar la CUP fa deu o quinze anys ara tothom entén que són l’única solució. Hem de buscar aquest marc hegemònic, és un dels nostres reptes, però estem convençuts que cada cop hi ha més persones, més classe treballadora, més poble català, que s’adona que la cosa no va bé. En una situació de crisi i de desmobilització oferim una proposta clara de canviar totes aquestes coses per viure tots molt millor.

—Partits com Vox han trobat una via per a connectar amb moltes capes de població i créixer.
—Ens haurem d’explicar millor, haurem de trobar més canals i arribar a més gent. Discursos com el de Vox donen unes solucions màgiques, fàcils i irreals. A més intenten enfrontar la classe treballadora, l’últim amb el penúltim, a benefici del que ja viu molt bé. La solució per a viure millor els que tenim menys no és fer fora una part important de la població, sinó que un sector molt reduït de la població no tingui la majoria de la riquesa. Moltes vegades ens han acusat de no explicar-nos bé, d’utilitzar un llenguatge que no s’entén, i ho volem millorar. Els mesos vinents hem de desenvolupar un pla comunicatiu per a arribar a més gent i explicar-nos millor.

—Quina explicació doneu al fet que l’independentisme hagi perdut vora un milió de vots?
—Hi ha hagut un desencís. Hi havia un relat de promeses màgiques i solucions senzilles que no s’aguantava. Som en un context complicat, però això no ens resta forces, fins i tot ens esperona una mica. Potser ens ha mancat una proposta clara. Assenyalar els errors, assumir les responsabilitats i passar pantalla. Som els únics que ho fem: canviem els lideratges, canviem la nostra organització, afinem elements, escoltem veus de fora i fem totes aquestes reflexions per dir que això s’ha de fer diferent. Encetem un nou cicle polític i hem de portar una proposta diferent.

—Parleu de “ruptura democràtica”, d’ocupar espais de poder i no cedir-los. Però amb això, tot sol, no derrotes un estat de l’OTAN.
—No, amb això tot sol no, hi ha d’haver moltes més coses. Ruptura democràtica és fer-te fort en un espai institucional en el qual deixes d’obeir. Prens les teves decisions perquè hi ha unes estructures populars que ho sustenten. Volem treballar els dos espais. Esquerra ha plantejat una via pactista que creiem que s’ha esgotat. Hem de crear el nostre camí. No serà fàcil, ni serà per a demà passat, però estem determinats a arribar-hi. Amb les institucions, però també amb el carrer. Perquè l’única manera que tenim és desobeir.

—Els anys que l’independentisme va créixer més potser sí que es venia com una cosa més fàcil que no va ser. Ara, en canvi, fins i tot hi ha un gruix important d’independentistes que creuen que no veuran mai la independència. Com es recupera l’empenta?
—El desencís ha portat a veure-ho molt lluny i molt complicat. Nosaltres pretenem dir: “Això és lluny i és complicat, sí, però no per això deixarem d’intentar-ho.” Generem aquells espais que ens facin autoconvèncer que cap aquí anem bé. Generem unes estructures populars perquè puguem gestionar nosaltres els recursos. Ser capaços de prendre les pròpies decisions, de dir: “Ostres, quan ens autoorganitzem nosaltres cuidem més bé el planeta i les persones que ningú.” Amb aquests fets avançarem, es veurà que aquesta gestió és bona i que amb això aconseguim que menys persones pateixin per arribar a final de mes o per tenir una vida digna. És obvi que hi ha feina, però no ens fa recular.

—Els anys del creixement de l’independentisme hi va haver una certa desnacionalització del sobiranisme per fer-lo atractiu, però ara la gent veu que es va deixar de banda la llengua, la cultura i l’autocentrament i es torna a reivindicar la bandera del nacionalisme. La CUP és nacionalista?
—Nosaltres som independentistes.

—Però demano si us considereu nacionalistes.
—Crec que sí, estimem el nostre país, volem la independència dels nostres Països Catalans. Hi ha uns valors, una cultura. La majoria de la militància treballa o està associada a determinades organitzacions culturals. Treballem per la cultura del país, és on ens socialitzem, on ens relacionem, on aprenem els uns dels altres.

—Què proposeu per recuperar l’impuls de la llengua catalana?
—Hem de ser molt més ferms. A l’escola, als mitjans públics, a l’espai públic, amb la regulació dels cartells… Que realment sigui viable viure en català vint-i-quatre hores el dia. En aquests moments és molt complicat, i en alguns espais del país gairebé impossible. Creiem que el català és un far perquè, a més, és un element socialitzador i integrador.

—També pot ser un element que fa visible el conflicte, quan et demanen que no els parlis en català.
—El conflicte és latent perquè les forces espanyolistes han buscat una confrontació que a molts llocs no existia. Els ha interessat molt que fos un tema de conflicte en comptes d’un tema aglutinador.

—Més enllà de la provocació del conflicte, la realitat és que les generacions joves i no tan joves van perdent la llengua.
—Hem de treballar-hi i convertir-la un altre cop en un element aglutinador, engrescador i atractiu.