Els noms petits en minúscula

No hi va haver mai cap festa d’aniversari. Encara no havíem tornat a l’escola, res de convocatòries a companys de classe ni regals, doncs, més enllà de l’àpat familiar i unes espelmes que s’aplegaven en cap de setmana, que encara no havíem tornat a l’escola però el curs i la feina bé que ja havien començat. Si no ho has tingut mai, no ho pots enyorar. Gomet verd per a la nena entotsolada. Les vacances cuejaven a ca els avis, i folràvem els llibres nous, triàvem agenda i comprovàvem la tinta dels bolígrafs. La meticulositat de l’estrena.

Amb tres Verge a casa l’any comença al setembre, literalment. Aniversaris de dols, també, i aquella barreja de celebrar la vida i silenciar la mort, sense saber on ficar-la, amb tot de capses encara per desempaquetar, ni com encaixar-la, entre les corredisses dels nens que ja van sols i la taula de diumenge amb cadires plegables. Quatre setmanes bipolars entaforades en una liquadora i els quadernets d’estiu que s’han quedat a mitges.

Ara que ha començat la verema i amb prou feines hi ha cap cartutx de la cercavila abandonat en cap angle mort de carrer, passem la baieta pel balcó i sonen els clàxons dels tractors en fila, pagesos en vaga pel preu irrisori del raïm. El forn de pa ja ha obert amb horari d’hivern, hi haurà allò dels bons propòsits i les matrícules gratuïtes, i les rutines que ens fan funcionar, autòmats que anem tirant, mentre abracem de tant en tant la fugida de la quotidianitat per sentir-nos vius i fer que això valgui la pena. Com seríem si? Què hi fa. Som. I és això que compta. És això que tenim i prou.

Estenem les tovalloles ratllades i endrecem les engrunes de les vacances. Sí, tens casa i has fet vacances, assaboreix-ho. En dies que tants són foragitats de la ciutat on van créixer, en aquest precís instant la pau és sentir per la finestra un parell de veïnes grans que xerren amb la pressa de qui ha de condensar dos mesos d’estiu en un parell de minuts improvisats a la vorera. De tant en tant, algun cotxe i la remor de fons. Encara mandreja, la ciutat.

En qualsevol moment tornarà la voràgine, les notícies apocalíptiques i les batalles necessàries que no s’han aturat, perquè encara ens vulneren els cossos, abusadors impunes, i ens discriminen la llengua i engarjolen la dissidència. I bé, que volem, «radicalment, la llibertat». Alguns continuaran fent la viu-viu i uns altres continuaran picant pedra. Demà-passat tornarà a ser Onze i tornarem a sortir al carrer, sigui com sigui i peti qui peti, convocats els uns als altres i també per la cançó, com canta Feliu Ventura, i no serà demà-passat i prou sinó cadascun dels dies.

I malgrat tots els malgrats, benvolgut setembre, voldrem continuar estimant la vida a la manera d’Estellés, que el dia 4 hauria fet 95 anys i que ha aconseguit que es popularitzi una festa poètica arreu dels Països Catalans com, segurament, només ell podia agermanar. Veu del poble que també ens convocava, i ens empeny, ens emmiralla, ens bressola. Que és sorprenent el fet d’una cirera. Oi?

m’he estimat molt la vida,
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m’agrada la taula,
ara un pessic d’aquesta salsa,
oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,
què dieu d’aquest lluç,
és sorprenent el fet d’una cirera.

m’agrada així la vida,
aquest got d’aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
                     aquest pètal
                                           allò

una parella que s’agafa les mans i es mira als ulls,
i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,

com passerell,
                         aquell melic,

com la primera dent d’un infant.