16.01.2024 - 21:40
La guerra bruta contra l’independentisme, coneguda com a operació Catalunya, té moltes cares conegudes en els estaments polítics i policíacs espanyols, però sovint es deixa de banda una tercera pota d’aquest GAL que és igual d’important, la mediàtica. En les noves revelacions del cas, publicades per La Vanguardia i El Diario, queda documentat que les filtracions als mitjans de proves falses eren un engranatge més de la conspiració. En aquesta història, hi ha tingut un paper clau el diari El Mundo, però també La Razón, entre més.
El govern espanyol va començar l’operació Catalunya després de la multitudinària Diada de l’Onze de Setembre de 2012. Amb el ministre Jorge Fernández Díaz al capdavant, uns quants grups policíacs es van arrenglar amb les ordres de fer tot el possible per a aturar l’independentisme. Així doncs, el 18 d’octubre, l’ex-comissari José Manuel Villarejo va remetre un primer informe sobre la suposada corrupció de CiU. En el cinquè apartat, sota l’epígraf “Informacions facilitades per una font fiable”, s’atribuïa falsament al president Artur Mas –que uns dies abans havia avançat les eleccions al parlament– un compte bancari a Liechtenstein i es vinculava el partit amb comptes a Suïssa.
“Tot l’staff de CDC tem un atac en ple procés electoral en mitjans de comunicació, on es facin públiques les greus corrupcions que afecten els seus dirigents. Fins ara han pogut fer servir la mordassa amb els mitjans locals, tot i que no poden garantir això mateix amb els nacionals”, afegia l’informe, que no tenia ni segell, ni signatura. Unes setmanes més tard, el 16 de novembre –deu dies abans de les eleccions–, el diari El Mundo, aleshores dirigit per Pedro J. Ramírez, publicava l’informe.
“La policia vincula comptes a Suïssa de Pujol i Mas amb la corrupció de CiU”. Amb aquest titular va obrir el diari El Mundo, que assegurava que la informació sortia d’un esborrany de la Unitat Central de Delinqüència Econòmica i Fiscal de la policia espanyol, fet que més endavant va desmentir el comissari en cap Manuel Vázquez López. La notícia la signaven Eduardo Inda i Esteban Urreiztieta, que són dos dels principals altaveus de les clavegueres de l’estat. El primer ara és director del pamflet espanyolista Ok Diario –on publica articles Fernández Díaz– i el segon, després d’un pas breu per El Español, és subdirector d’El Mundo.
En les eleccions, Mas va perdre dotze escons i va quedar lluny de la majoria absoluta. “Qui ens havia de dir que a la redacció d’El Mundo tindríem la sensació d’haver guanyat unes eleccions autonòmiques a Catalunya”, va piular Pedro J. Ramírez, després de l’escrutini. Uns anys més tard (2015), en un dinar, Villarejo va felicitar l’actual director d’El Español pel seu rol durant aquells dies. “El gran mèrit va ser teu, que et vas arriscar [a publicar-ho]”, li va dir, en presència de la periodista Ana Romero.
Quién nos iba a decir que en la redacción de EL MUNDO tendríamos la sensación de haber ganado unas elecciones autonómicas en Cataluña!
— Pedro J. Ramírez (@pedroj_ramirez) November 25, 2012
Les querelles dels afectats contra El Mundo van ser arxivades. La jutgessa Isabel Durántez Gil va sentenciar que els periodistes havien actuat de manera raonable en la verificació dels fets i que la publicació del diari quedava “emmarcada i justificada de manera plena per l’exercici del seu dret a la llibertat d’informació”.
El mecanisme de filtració es va repetir el 2014 amb l’informe sobre els comptes de la família de Jordi Pujol a Andorra –la causa va començar amb una denúncia de Victoria Álvarez, ex-parella de Jordi Pujol Ferrusola–, que va derivar amb la confessió del president sobre la deixa sense regularitzar de l’avi Florenci. El document policíac, novament sense signar, va ser enviat a Fernández Díaz amb data d’1 de juliol i reconeix que es va coaccionar els responsables de la Banca Privada d’Andorra, amb l’amenaça de retirar-los la llicència, per aconseguir la informació.
“Parts d’aquestes informacions, tot i que de manera forçada i obligada per les circumstàncies, les haurien facilitat els mateixos responsables de la BPA, que arran del temor de poder perdre la llicència per a exercir a Espanya, com a banca privada per mitjà de la marca Banca Madrid, han optat per acceptar de prestar col·laboració amb les autoritats judicials i fiscals espanyoles”, deia el document.
Una setmana més tard, El Mundo obria la portada amb el titular: “La família Pujol va ingressar 3,4 milions en un mes en un banc d’Andorra”. Qui signava la notícia era Fernando Lázaro, un altre dels periodistes amb lligams profunds amb les clavegueres de l’estat. “Vaig tenir la fortuna de caçar la informació i publicar-la”, va dir anys més tard en una entrevista a TV3, en la qual va negar que El Mundo participés de cap campanya de descrèdit amb les filtracions.
Ara bé, la implicació d’El Mundo va anar més enllà de la publicació d’informes sense contrastar. El 2012, quan Victoria Álvarez va accedir de fer el joc al PP i de convertir-se en confident contra els Pujol, Esteban Urreiztieta van fer d’enllaç entre ella i José Manuel Villarejo. De fet, li va dir que li presentaven un company de diari, conegut com a Javier Hidalgo, però en realitat era una de les múltiples identitats falses de l’ex-comissari de la policia.
El cas Trias i el número fals
Després del cas Pujol, la màquina del fang va posar Xavier Trias al centre de la diana, mesos abans de les eleccions municipals, en les quals es jugava la reelecció davant d’Ada Colau. El 27 d’octubre de 2014, El Mundo va obrir la portada amb el següent titular: “Investiguen un compte de 12,9 milions del batlle de Barcelona a Andorra”. Segons la informació, que signaven Inda, Urreiztieta i Lázaro, el dirigent va transferir la fortuna des de Suïssa. L’endemà, tot i els desmentiments de Trias, els tres periodistes van insistir i van publicar el número del suposat compte a l’entitat Union de Banques Suisses (UBS).
Anys més tard, l’ex-comissari Villarejo va assegurar que els periodistes sabien que el contingut de l’informe sobre Trias era fals i, tanmateix, el van publicar sense fer cap mena de contrast. Ho va dir en una conversa enregistrada per ell mateix amb el comissari José Luis Olivera; el director de La Sexta, Antonio García Ferreras; el director d’Atresmedia, Mauricio Casals; i el soci de l’ex-comissari, Adrián de la Joya.
“L’hi colen, a ell, perquè s’ho va menjar, no ho sé… Jo els vaig avisar a tots dos [Inda i Urreiztieta]. Això li vaig dir: ‘Eduardo, això és mentida, aquest compte és fotut”, explicava Villarejo, que de seguida és interpel·lat per García Ferreras, que va emetre la notícia a El Rojo Vivo. “I per què va endavant? Mira que li ho vaig dir: ‘Eduardo, jo t’ho preguntaré, però et diré que em sembla molt estrany'”, va lamentar, abans de posar en qüestió l’honestedat de Trias.
El 31 d’octubre de 2014, pocs dies després de les publicacions d’El Mundo, UBS va comunicar que Trias no tenia cap compte a Suïssa. La fiscalia va arxivar la denúncia de la policia espanyola, mentre que un jutjat de Madrid va rebregar la querella del polític contra Inda i Urreiztieta. El jutge Ignacio Ubaldo González els va absoldre perquè considerava que la informació del compte fals “era d’interès públic, no es tractava d’un simple rumor o insinuació i provenia d’una font seriosa i fiable”.
La Razón i els jutges a favor del 9-N
En ple debat sobre la consulta del 2014, La Razón es va afegir als embats contra l’independentisme amb gasolina proporcionada per l’estat. En aquest sentit, el diari de Francisco Marhuenda va publicar en la secció “punt de mira” les fotografies de DNI de trenta-tres jutges –una informació que només és en mans de la policia i el Ministeri de l’Interior– que havien signat un manifest a favor de la consulta sobiranista. Cal assenyalar que el president de La Razón, l’empresari Mauricio Casals, tenia contacte freqüent amb Fernández Díaz, i també amb Villarejo.
La justícia espanyola va arxivar totes les causes relacionades amb la filtració perquè no se n’ha identificat mai els responsables, tot i que se sap que hi ha agents que van accedir a les dades personals dels jutges per ordre dels seus superiors, mentre que l’ex-cap d’informació a Catalunya, Pedro Esteban, va admetre que feia informes sobre magistrats sobiranistes. En el cas de Francisco Marhuenda, els tribunals consideren que la seva actuació “no és constitutiva de delicte perquè l’empara el dret a la informació”.
El juny del 2022, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) va condemnar l’estat espanyol per la filtració. En una decisió unànime, els jutges van sentenciar que l’elaboració d’informes policíacs sobre els jutges sense cap pretext, inspirats únicament per les seves opinions polítiques, vulnera el seu dret d’intimitat, recollit a l’article 8 de la convenció europea dels drets humans. Arran d’aquesta sentència, enguany, el Tribunal Suprem espanyol ha ordenat a l’Agència Espanyola de Protecció de Dades (AEPD) que reobri la investigació de la filtració.
