Els noms dels ocells: un tresor de la llengua popular

Ho sabíeu que al nostre país hi ha 387 espècies d’ocells, però que tenen 6.816 noms? I com s’explica aquesta disparitat de xifres? Doncs perquè hi ha molts noms populars escampats per ací i per allà, és a dir, hi ha espècies que són anomenades de moltes maneres diferents. Aplegar aquests noms ha estat la feina que ha fet durant anys Andreu Carretero (Mataró, Maresme, 1956) i que ha culminat en el llibre Els noms dels ocells en el llenguatge popular català (Cossetània, 2022). El moixó més destacat de la portada del llibre és la cuereta blanca (Motacilla alba), i hi és per mèrits propis: amb 235 sinònims és l’espècie anomenada de més maneres de cap a cap del país.

“La mitjana de sinònims per espècie és de disset, és a dir, un mateix ocell és anomenat de disset maneres diferents de mitjana”, explica Carretero. I què ho fa que hi hagi espècies que en tinguin tants? “Tenir més sinònims o menys depèn de la proximitat que tinguem amb l’espècie. Com més fàcil de veure sigui, més ens hi familiaritzem i més noms hi posem”, diu.

Una passió transmesa als alumnes

Andreu Carretero ha estat durant més de trenta anys professor de llengua catalana i literatura a l’ensenyament secundari, i alhora fa anys que es va començar d’interessar per l’ornitologia: va començar a observar, estudiar i entendre els ocells, és anellador auxiliar i ha col·laborat en projectes de seguiment d’ocells. Aquesta passió l’ha dut a viatjar per Europa, Àfrica i Àsia. “De sempre m’han interessat els ocells. Si anava a muntanya, al camp, al bosc, si em trobava algú –pagesos, caçadors…–, els deia: ‘Heu vist l’esparver gros?’, per saber si sabien aquell nom concret, que és l’astor, per exemple. I m’ho anava apuntant en llibretes.”

Però vet aquí que el camí de les llibretes al llibre passava per l’institut d’Argentona, on va treballar abans de jubilar-se: “L’origen del llibre és un treball de recerca que van fer dues noies d’Argentona, la Raquel i la Marta, el curs 2000-2001. Els vaig proposar que fessin alguna cosa sobre els ocells i la llengua. Van buscar noms populars, però també sobretot frases fetes, refranys…: la presència dels ocells en la llengua.”

I vint anys més tard, tancat a casa arran del coronavirus, va decidir de reprendre aquell treball: “Els vaig demanar permís i vaig posar fil a l’agulla. Vaig sistematitzar tot allò que tenia recollit, vaig consultar ornitòlegs d’uns quants llocs i en va sortir aquest treball, que toca els dos vessants, l’ornitològic i el lletraferit.”

“Abans que el temps ho esborri…”

Partint del llibre titulat Abans que el temps ho esborri, de F. Xavier Baladia, Carretero ens explica l’objectiu de la seva obra: “Abans que el temps ho esborri, poder disposar d’un recull dels noms dels ocells en els àmbits més diversos possibles del llenguatge popular català”, diu en el pròleg.

Per això li demanem per les fonts. Com ha obtingut la informació? “Parlant amb pagesos, amb caçadors, amb gent de camp, amb ornitòlegs locals, amb gent que ha estudiat els ocells de sempre. I també, molt, en els llibres.” Hi ha noms de tots els Països Catalans? “Sí. La part de país ha estat més bibliogràfica, però també tinc contactes, per exemple, amb ornitòlegs valencians amb qui m’escric o amb qui he quedat algunes vegades. M’han passat informació curiosa de noms i de frases fetes. De les Illes hi ha un treball excel·lent que és l’Atles ornitonímic de les Illes Balears, en què referencien geogràficament el lloc on un informant concret ha dit el nom d’un ocell.”

Carretero insisteix molt en la vivesa i la vigència de tot aquest recull. I per això, al pròleg del llibre, hi diu: “No es tracta de ressuscitar fòssils medievals […], sinó de no perdre aquells noms que fins fa poc temps eren ben vius.” Per què es perden els noms? Hi ha dos motius, explica. En primer lloc, per l’oblit del món rural, ben visible. I, en segon lloc, per la imposició del registre estàndard, que deixa al marge les formes dialectals.

Un estudi exhaustiu i rigorós

El llibre conté un cos central, de més de dues-centes pàgines; i dos annexos, d’una cinquantena de pàgines més. Al cos central és on hi ha tota la informació aplegada i estructurada.

Primer de tot, després del nom de l’espècie, ens n’indica els sinònims. Aquest és, sens dubte, l’apartat més important i la justificació principal del llibre. Sorprenen, com hem dit, els 235 de la cuereta blanca, a molta distància dels 159 del pit-roig, que és el segon. Carretero ens fa veure que els sinònims es poden referir a característiques físiques (àguila de dits curts, cigne menut), a l’ambient on viuen (martinet d’olivera, teuladí de canyar), a la procedència geogràfica (busqueta de Barbaria, corb mallorquí), a singularitats de comportament (ànec roncador, picafigues), als hàbits alimentaris (caçamosques, menjapinyols), al cant que emeten (put-put, xurubit), a la resposta a factors climàtics (ànec de tardor, ocell de la pluja), o bé a la relació amb sants (gall de Sant Pere, pardalet de la Mare de Déu).

La segona informació fa referència a les frases fetes en què intervenen els noms d’ocells. Carretero en destaca algunes de genuïnes i que fan de mal traduir, com ara semblar un niu de puputs (‘tenir, una cosa o un lloc, molt desordre’) i portar un cap com un niu de garses (‘anar escabellat’). La gallina (més de noranta) i el gall (més de vuitanta) són els ocells més presents en les nostres frases fetes.

En tercer lloc, el llibre ens dóna informació sobre refranys amb noms d’ocells. L’autor posa en relleu que n’hi ha de tota mena, com ara de relacionats amb el pas del temps (Quan al camp veu garbes de blat, el cucut se’n va aviat), amb l’oratge (Quan canta la perdiu, que plourà diu, pagès busca ton niu), amb la gastronomia (Escudella de gallina els morts ressuscita)… També n’hi ha qui-sap-los de misògins (Perdiu i dona, encara que pudi és bona).

Un tema interessant de què tracta aquest llibre és la quantitat de noms d’ocells que s’ha traslladat al lèxic comú o al lèxic d’argot. N’hi ha moltíssims exemples, de camps tan diversos com ara la sexualitat (tita), la botànica (ull de perdiu), els jocs (l’oca), els qualificatius (gamarús, capsigrany)…

Carretero també garbella les endevinalles, els topònims, les rondalles, el bestiari festiu… per trobar-hi noms d’ocells. Un apartat curiós és el recull de casos d’imitació per homofonia, com ara Mentre éreu per dalt (pardal) tot fent el lloro (lloro), jo us vaig cridar per di’us (perdius) que teníem que anar-hi (canari). Però sens dubte el més singular és el dels mimologismes, mot usat per Joan Amades per significar “la interpretació en termes de llenguatge verbal dels crits dels animals i del soroll que fan les coses”. L’ocell amb més mimologismes és la mallerenga (Ja t’hi tinc! Ja t’hi tinc!), seguida de l’oreneta (Lleva’t dematí! Lleva’t dematí!). En relació amb aquestes expressions, Carretero ens confessa d’on en va treure moltes: “Jacint Verdaguer va fer un llibre molt curiós, El que diuen els ocells, on explica allò que li sembla que diuen els ocells i ho comenta, ho explica i en diu anècdotes”.

Per cloure el llibre, després del cos central, hi ha dos annexos. En el primer, hi apareixen els casos de polisèmia, és a dir, els noms populars que corresponen a més d’una espècie; la gent diu àguila, per exemple, a cinc espècies diferents. El segon aplega els casos de sinonímia, per a saber la quantitat de noms populars que es refereixen a una sola espècie, classificació encapçalada, com hem dit, per la cuereta blanca, amb 235, seguit a molta distància del pit-roig, amb 139.

La tasca continua

Carretero explica que, després de llegir el llibre de Verdaguer esmentat suara, va veure que el poeta feia servir molts noms d’ocells i que d’allà en podia sortir un altre treball: “Verdaguer és un personatge que sempre m’havia interessat i quan vaig acabar el llibre vaig pensar que ara tenia l’empenta d’investigar-lo. De manera que vaig començar a llegir-me tot Verdaguer. Cada vegada que sortia el nom d’un ocell, me l’anotava. He fet taules, he anat buscant i copiant tots els fragments en què apareixien noms d’un ocell, i tinc recollides 102 espècies i 1.600 fragments.”

Per una altra banda, un projecte molt interessant li va arribar del centre d’ensenyament on va treballar fins a la jubilació: “El secretari de l’institut d’Argentona m’ha ofert de preparar-ne una versió en línia consultable, una mena de Viquipèdia, que pugui rebre suggeriments d’ampliació, perquè la gent pugui suggerir no tan sols noms sinó també refranys, dites, frases fetes, etc. Ara treballem en això.”

La feina continua, doncs. Sortosament.