Només la independència té sentit

La prova de la importància de la derrota d’Espanya és la feinada que han fet per amagar-la als seus. I l’evidència de la victòria catalana és la interpel·lació del president Puigdemont, en tant que president del CR a govern espanyol per a que complisca la llei i les sentències que l’afecten. Ara, l’únic que resta és entendre que, malgrat totes les dificultats, s’ha derrotat el Regne d’Espanya. Com acaba el seu article Jaume Alonso-Cuevillas, un gegant amb els peus de fang que no trigarà en ensorrar-se. Seguim.

tot això són focs d’encenalls. No estem ara més a prop de la independència que fa 1, 2, 3 o 5 anys. Això no és cap victòria de res sobre Espanya. És un tema judicial on Espanya no ha fet bé les coses i li han fomut una clatellada judicial i poca cosa més. La culpa sempre és d’Espanya que ho fan tot malament i que ens maltracten, ai! pobrets de nosaltres, que ho fem tot bé! nosaltres només teníem uns polítics que ens van dir que farien un referèndum vinculant del qual n’aplicarien el resultat en 48 hores i han passat tres anys llargs. No conec cap país del món -que algú em corregeixi-, que en ple procés d’independència -procés seriós, és clar-, en el moment de culminar-lo uns quants toquessin el dos i deixessin el poble amb una mà davant i l’altra darrere, i l’altra meitat es lliuressin al tribunal del país el qual deien volien independitzar-se, reconeixent-ne l’autoritat en la primera ocasió que tenien per desobeir i demostrar que allò que deien s’ho creien. És un dels fiascos més grans de la història contemporània, una mentida sense precedents. Si haguessin intentat tirar la independència endavant i no haguessin reeixit, com a mínim serien a la presó a l’exili per haver fet alguna cosa, per haver tirat endavant una causa justa, però és que ara hi són per no haver fer res! i encara els hem d’anar seguint i fent-los la gara-gara? quant de temps més ha de durar aquesta comèdia? si va ser un desastre que se’n parlarà als llibres d’història de com no fer les coses!

Quasi per ventura vaig dir que “Senyor pirotècnic, la mascletâ pot començar” fa uns quants editorials

Un quants colps més, si us plau, fins deixar atordit l’estat colonial….i a la fi el llançarem a terra noquejat.

No dubteu que el recompte de les eleccions autonòmiques serà la prova de foc….intentaran a la desesperada manipular-les i subvertir-les. El “putxeràs” està servit….

Com diu aquell vellard cantant aproximativament català, tot cantant un poeta colonialista cal que anem…” golpe a golpe, paso a paso…se hasse camino al andar.”…poeta, que,per cert, passà per València i no hi entengué un borrall, però sí sabé blasmar-nos a cor que vols, i per a desgràcia d’ell, les seues despulles rauen a Cotlliure, malgrat que cregué ser-hi a “tierra extrangera”……com sempre, els españols sempre miren el món pel forat del seu pany.

PS: com els porcs senglar, ara quan es sent ferida de mort la bèstia, és quan més perillosa es torna. No l’hi fem patir….

Josep Blesa (València)

BEN CERT QUE ARA JA NOMÉS VAL LA INDEPENDÈNCIA

La no extrdició de Lluis Puix es la penúltima gota que fatava per la victoria definitiva.

La darrera i definitiva, la tindrem el proper dijous 14 quan quan el parlament europeu es negui a retirar la inmunitat parlamentaria a Puigdemont, Ponsatí i Comin.

Si ERC tingués ni que fos un mínim de inteligencia, aquest dia deixaria de de donar suport a Pedro Sanchez i és faria independentista. Més no serà per més que fem no passarà.

Hem de posar-nos amb cos i ànima a fer campanya a favor de Junts per les votacions del 14-F. Hem de impedir que esquerra les retardi amb l’excusa de la pandèmia. Hem de provocar com sigui la seva mort política.

Estic d’acord amb bastants coses de l’Editorial però no puc entendre que es consideri la Generalitat un obstacle per la Independència. Es un instrument bàsic és el govern que ens dona legitimitat. Una altra cosa és que l’utillitzem malament. Us imagineu a Nicola Sturgeon dient que tenir el govern escocès és un obstacle er la independència ? . La batalla judicial a Europa ens ha ensenyat que es pot guanyar si es fan bé les coses i amb gent competent al davant. Crec que l’error principal del 2017 va ser que ens vam anar embalant, jo el primer, i varem voler córrer massa a declarar una independència per la qual no teniem res preparat ni prou forces per sostenir-la. Això no ens hauria de tornar a passar. La victòria judicial és important . A veure si la sabem aprofitar per avançar, però el procés encara serà lent i difícil, i qui us diguii el contrari us enganya.

Sense ànim de treure cap mèrit a la fita assolida aquesta setmana, he de dir que difereixo de la frase “tant sols és qüestió de temps”.
Per ensorrat que estigui l’estat espanyol ni regalarà res.
Hem assistit reitaradament a la capacitat que té aquest estat, d’autidestrucció si serveix per arrossegar-nos amb ell a la misèria.
Cal que treballem fins assolir l’estat propi, i amb el coneixement que fins a llavors, i cada vegada més, la seva repressió no tindrà aturador.
Salut i força!

Els Grans Mestres d’escacs guanyen les partides per abandó del contrincant, i en aquest acte el perdedor tomba el rei sobre l’escac que ocupava en el tauler. Això passa quan es reconeix que serà inevitable la pèrdua de material decisiu, i és inevitable l’escac i mat. La metàfora serveix per explicar que el regne d’Espanya no té l’esportivitat dels Grans Mestres i no abandonarà, no tombarà el rei. En aquest cas s’ha d’arribar fins el resultat inevitable d’escac i mat com molt bé diu Gonzalo Boye, i ja s’estan jugant els darers moviments…, sense rellotge però, sense límit de temps.

Aquests dies que tothom sembla prendre consciència del grau de vulnerabilitat que pateixen les democràcies d’arreu, una notícia així és important. Ho és també a casa nostra perquè al moviment independentista ningú pot recriminar-li res. Ningú pot recriminar ni la fugida, ni la manca de confiança amb la justícia europea i internacional. Tampoc, la manca de confiança en la pròpia justícia de l’estat espanyol. Ni cap mort, ni acte violent o vandàlic…I no serà per falta d’intents. Com bé recull el senyor Boye, el tempo dels esdeveniments s’acompleix de manera sincrònica. I això no és pas cap mala nova, sinó tot al contrari. No sé pas si estem o no més a prop de la independència; però sí sé que les actituds de l’unionisme estan més que mai, fora del corrent principal que requereixen el nous temps. I tot això passa ara quan Espanya està en la posició de l’artista convidat al balcó principal, visualitzat, mentre ha deixat de ser l’imperi a desmantellar fent de pati del darrera. El caudillo bananero ha transmutat en esdevenir part d’unes relacions internacionals on ha de complir amb la seva torna. I a fe de com es comporten, no sembla pas que n’estiguin gaire ben capacitats. Possiblement res no vagi de pressa, encara que segurament res no anirà enrere. Certament, el mateix govern espanyol està interessat en mostrar que controla un estat en aparença de democràcia. Ho comentava fa pocs dies un bon article del doctor Resina en aquest mateix mitjà. Potser oblidem que al mateix govern espanyol “les bambolines del poder” poden demanar-li una compostura que cada volta li és més difícil mantenir. Que amaguin la notícia és un indici gens banal. Un més, que s’afegeix al discurs que equipara independentisme amb Trump, llençat amb tanta precipitació. O a la mateixa decisió de portar al superministre de Sanitat a les eleccions catalanes. Tot plegat ensenya fins a quin punt el problema català n’és de gran. Sí, la fera està ferida; i sí, lluitem contra ella. I sí, li fem mal. No lluitem pas contra nosaltres mateixos; perquè com diu el títol només la independència final té sentit i dóna sentit a tot plegat. I la independència no és la Generalitat.

Sí, la derrota de España és un fet ineludible, i per lògica l’estat espanyol hauria de rendir armes i aceptar l’evidència, i negociar en benefici de tots, una ruptura ordenada. Però la seva lògic a no és la que ens van ensenyar els professors de filosofia al batxillerat. Els seus silogismes no tenen res a veure amb el llegat de Aristotil: són, al contrari, una deconstrucció sistemàtica de la lògica de qualsevol cervell humà, o de qualsevol ordinador. S’han instal·lat en la mentida i en fer, veure i pensar les coses al revés de com són. Una greu anomalia mental que només pot portar al desastre i l’autodestrucció. Però així seguiran i seguiran fins a estavellar-se definitivament. Ara la qüestió és no estavellar-nos amb ells! Són drogadictes de la mentida fins al punt que se la creuen! Si no ens equivoquem volent salvar l’insalvable que és España, la independència caurà com fruita madura. Però cal donar l’empenta final! I sobretot cal que sistemàticament confrontem el fals realt que ens volen imposar i posem sempre, sempre, les coses al seu lloc, al seu lloc lògic, i això vol dir guerra, guerra democràtica i no caure mai en el parany de un absurd diàleg de sords que mai servirà de res perquè les lògiques són diferents i oposades. Confrontació i negociació de la ruptura. Ni més ni menys.

Els tribunals belgues ja han reconegut que el tribunal que va jutjar als presos polítics no n’hera competent.

Qué hi fan els presos a la presó?

Perquè esperen a que Espanya els alliberi amb una suposada llei d’aminsitia que segurament servirà per exculpar als jutges i fiscals que varen fer aquesta animalada?

Perquè no els atorguen un permis penitenciari i, una vegada fora de reixes, els porten a Brusel·les?

Si ho fessin aixì ja veurieu com Espanya no pòdria seguir-ho amagant a la seva població. Ja veurieu com n’nanirien plens tots els mitjans de comunicació.

Només una pregunta: em pot explicar tothom- perdoneu la meva ignoràcia- com el fet de no extradir una persona (molt bé per ell i pels altres exiliats, evidentment) farà que de cop Espanya reconegui el dret a un referèndum, es posarà a negociar la independència i portarà al suport internacional ? O com aquesta sentència farà que de cop els neoautonomistes es tornaran independentistes de debò i faran passes decisives endavant ? O com farà que els jutges espenyols de cop deixin de prevaricar i alliberin tothom ?

Ho dic perquè a mi també em faria molta il·lusió que tot això passés, però la realitat és tossuda i no sembla que anem cap aquí. Però és clar, segurament dec estar equivocat…

Bon dia! Gràcies Sr. Partal i VW per donar-nos la informació necessària per a més de saber, poder opinar.

Subscrit el fragment que he copiat del comentarista de Sr. Josep Gualló:

*ERC tingués ni que fos un mínim de inteligencia, aquest dia deixaria de de donar suport a Pedro Sanchez i és faria independentista. Més no serà per més que fem no passarà*.

*Hem de posar-nos amb cos i ànima a fer campanya a favor de Junts per les votacions del 14-F. Hem de impedir que esquerra les retardi amb l’excusa de la pandèmia. Hem de provocar com sigui la seva mort política.*

S’estan enfonsant, cert. Però la meitat de l’independentisme, es va vendre als que s’enfonsen, pel que ens anem enfonsant amb ells. Una ràdio i una televisió governades per ERC, també ho amaguen, igual que les emissores de Madrid. També és cert, però, que aquesta reacció tan Trumpiana d’amagar el que tota la resta del món coneix perfectament, demostra massa por per un país que intenta cada dia i cada vegada més ridículament, demostrar que encara és un imperi, i per part dels judes, demostrar a Madrid, que faran el que calgui per agradar. De totes maneres, el Procés, que mai va ser plantejat com una cosa fàcil ni ràpida, tira endavant, perquè avergonyir-los cada dia amb  els seus delictes públics, entrebancades, caigudes i incapacitats manifestes, també és una forma de resistència sense violència, com volem, no? Com llegim cada dia en molts mitjans lliures europeus, la imatge que Espanya els va vendre en el seu moment com a estat democràtic, s’ha desfigurat del tot. Tot Europa sap que és la cova d’Ali Baba, el regne de la corrupció, i que de democràtic no en te res. Forçar l’enemic a fer el ridícul de forma continuada, també és una arma de guerra, i molt efectiva, i aquells que creguin que aquí no es fa res, que els ho preguntin a ells, si coneixen algú que pugui no mentir durant un minut. 

Molt d’acord amb els comentaris d’en David Valls (22.34) i d’en Miquel Gilibert (06.10).

No crec que sigui productiu interpretar les victòries judicials personals dels exiliats necessàriament com a passes cap a la independència. En el millor dels casos, i tant de bo arribi aviat, assistirem a un alliberament dels presos i, somiant molt, a un retorn dels exiliats, res més. És a dir, tornarem a una situació pre-procés però amb una Generalitat encara més privada de recursos, intervinguda i vigilada.
Després d’anys de procés i de voler la independència, haurem aconseguit que ens donin la raó. Per fi ens reconeixen que no hem fet res il·legal. Hem guanyat, tothom content.

La Generalitat i el sistema de partits són, avui per avui, el gran obstacle per a la independència. Els partits autonòmics, com a empreses que són, viuen d’aquesta autonomia. Encara que els que es fan dir «independentistes» assoleixin la majoria -que ja la tenen ara mateix- i independentment de que guanyi JuntsXCat o guanyi ERC, no aixecaran la suspensió de la DUI.

Potser assolirem també superar el 50% de vot independentista, però tampoc suposarà cap canvi substancial. Si estem esperant que aquests partits deixin d’utilitzar-nos pels seus fins electorals i ens condueixin cap a la independència, estem ben arreglats. Caldrà fer molt més des de la societat civil, sempre al marge dels partits, i segurament també molt més des de l’exterior.

LA JUSTÍCIA BELGA ENS DIU QUE LA JUSTÍCIA ESPANYOLA NO ES DE REFIAR.

UN COP A LA LINIA DE FLOTACIÓ DEL QUE VOLEN NEGOCIAR AMB L’ENEMIC.

El títol de l’editorial, per la majoria dels subscriptors ens deu semblar una obvietat, però té un sentit. Podríem dir que hi ha una via judicial, procedimental, és clar, però de vegades amb aquest nom es vol separar la via judicial de la política com si fossin fronts alens, que -recordem-ho– al seu dia, en el judici del Suprem alguns independentistes en la seva defensa en varen fer bandera (fracasada per cert) d’aquesta separació. Això és una manipulació interessada que convé esbombar.

És aquesta dinàmica de derrotats, d’ostatges que parla l’editorial, que s’articula en estratègies de la claudicació dins l’independentisme que també menysté –o la limita a una victòria judicial– el significat de la decisió belga. ¿ERC i la CUP per què callen? ¿El seu autonomisme no els deixa veure més enllà?

La decisió de la justícia belga de denegar l’extradició del conseller Lluís Puig a Espanya és un reconeixement de que les llibertats democràtiques que defensa no són cap delicte més enllà dels Pirineus. I això està demanant objectivament de rematar-ho, de fer acció política: la independència…

…Perquè es vol tallat la connexió evident: la via de l’embat amb l’Estat és la conseqüència lògica de que la justícia europea ens reconegui una via democràtica i ens legitimi la lluita.

La justícia belga no només ha fet escac i mat a Llarena, també ens ha donat implícitament un vistiplau a la lluita per f’enfrontament democràtic…

La meva opinió i els fets transcorreguts en el llarg d’aquest últims 5 anys apreciat Vicent, el problema real debant d’aquesta espaÑa franquista, son els nostres polítics/partits , incapaços de fer una acció conjunta malgrat tota la repressió que estem patint, també cal fer esment de l’espoli, ja que sense € quin País és pot fer?
Ja em diràs Vicent quina visio es pot tenir apalanca’n un govern com PSO€-UP responsables també d’aquesta represio i espoli, amb la frase axemplar la base; Ja veus si l’han eixamplat que inclús en aquest moments el PSO€ de Catalunya amb un franquista i botifler com Illa, es contempla la possibilitat que guanyi les eleccions del 14F; l’història i els seus fets no han servit de res, encara que en front d’ER hi hagi un historiador.
Es com quant l’exercit franquista entrava per la Diagonal, els partits catalans encara s’estaven discutint, ja que dir sobre el president de la República espaÑola en Negrin, que el president de la Generalitat de Catalunya en Companys, li va obrir les portes de la Generalitat per donar-li exili i ajuda, quan en Companys li va proposar anar a l’exili junts passant la frontera, el president de la República espaÑola li va contestar que ell NO la passava amb independentistes.
Tenim una part de la societat que malgrat les penúries que estiguin passant, no tenen cap problema de votar un partit que no té cap problema d’increntar la despesa d’un 6,9% per la casa reial, ja que dir de la despesa militar, tot i això cal seguir recordant, ja que els polítics catalans no ho fant, l’espoli de 16.000 milions d’euros any; en fi.

Per derrotar al règim BorbonIBEX, ara només ens cal abatre les mentides: Pel que hauriem de deixar d’anomenar progressistes als partits que de facto són tot el contrari. Aquells que diuen ser d’esquerres pero els fets demostren que només són burócrates fidels del Règim a canvi d’un bon salari.
En la situació de crisi sanitària i econòmica més gran de la història, com és possible que encara diguem que el PSOEComuns + ERC són d’esquerres?. Uns són el 155 i de la pujada del preu de la llum més alta del segle i els altres són col·laboradors necessàris. El PSOE és el partit que suma més casos de corrupció d’Europa i es va demostrar pel GAL que va ser un partit terrorista.

No és un fet menor que hores d’ara encara en diem d’esquerres a aquests partits buròcrates i aburgesats. Precisament aquest és el tap que no deixa que respiri una autèntic moviment polític d’esquerres per una part molt important de la societat que SÍ té consciència social en Catalunya, Espanya i EU. El mitjans de comunicació, TV3 dels que més, han lograt posicionar el binomi nacionalisme-dreta en molts electors. Si som capços d’abatre les mentides, guanyarém.

La idea en el comentari del company J. R. Gomà es encertadissíma i l’hauríem de recolzar amb fets. M’apunto a fer el canvi a sota un pont. Aquí moltes felicitacions al Conseller Puig però, encara teniu compte obert a les entitats bancàries espanyoles com La Caixa, el Sabadell i la resta????

Si tota aquella gentada dels 11 de setembre no hi anàven a passejar i ara voten i votem la llista del Conseller Puig, potser el camí que portem recorregut el veurem prou llarg.

Que el partit d’ERC, dirigents i votants com diu la Berta Carulla, ti inguéssin dos dits de front, un polssim de vergonya i no tant d’interès particular, potser ens ajudaríen a acabar de desinfectar aquests virus muntant cancerígen que es ERC, pactant amb l’enemic i amanaçant als catalans.

Discrepo completament dels pessimistes comentaris dels senyors Valls, Gilibert, etc. L’octubre del 2017 ningú no es va escapar “deixant el poble amb una mà al davant i una altra al darrera”, sinó que donades les circumstàncies va posar-se a disposició d’una justícia més justa que l’espanyola i es va posar en condicions de seguir el llarg camí la lluita començada. L’alternativa hauria estat anar a parar també a Lledoners o a Alcalà-Meco. Com va dir Puigdemont després, l’error va ser “haver estat massa demòcrates” i no haver concebut que Espanya arribés a extrems tan baixos. I a això s’hi van afegir els enganys dels “mediadors” i de polítics europeus i, sobretot el desig d’evitar un vessament de sang que no s’hauria pas limitat a un parell de víctimes. El mateix Puigdemont ha reconegut els seus errors i no els repetirà pas. A tots els molts honorables companys comentaristes que tan foc treuen pels queixals, només els hi retrec que potser menystenen jugades importants en una llarga lluita. Cada pas endavant és un pas enrere per Espanya en aquesta marató imparable. I sisplau, no fem com en Trump i parlem ja de tupinades. Que voti per correu qui (com jo) no pugui fer-ho d’altra manera. I que els observadors en el recompte facin la seva feina.

Allà per l’any 1995, un Senador del Congrés dels EUA va redactar un infumable document que va quedar en un calaix. El 2001, i gràcies al xoc causat per l’atemptat de les Torres Bessones, aquell calaix es va obrir, aquell document va veure la llum i es va fer servir com a base del US Patriot Act, llei antiterrorista titllada d’absolutament necessària que va suposar un cop a les llibertats tothora tan proclamades en aquell país (i a la resta del món).

Un document que era tan llarg i es va fer aprovar tant a corre cuita que els legisladors no van tenir temps de llegir-se’l com cal. L’home que havia redactat aquell document es deia… Joe Biden! Oh! Doncs ara resulta que està preparant una actualització del Patriot Act en versió domèstica. Així que ara ja sabem de què anava el tema del Capitoli.

https://caitlinjohnstone.com/2021/01/09/the-boot-is-coming-down-hard-and-fast/

Ho dic perquè avui sembla que aquest tema ja no és important, llevat per uns quants que es fan dir d’esquerres que encara celebren la censura del compte de Twitter de Donald Trump (what!). Però per la major part hem tornat a les nostres minúcies, les nostres rodes d’hàmster mediàtiques, com bé ens recorda aquest editorial.

Perquè el que passa als EUA marca la pauta del que ha de passar a la resta del món, tema vacunes inclòs. I en un estat autoritari de bio-seguretat com el que estem implantant, aquells països més “normals”, on les forces de l’ordre són democràtiques i la opinió pública és desperta i heterogènia, tenen més feina per fer que no pas aquells països amb estructures autoritàries preexistents. Així que segons com es vegi, Espanya porta un cert avantatge.

La consciència de paritat i igualtat va més avançada en la raó de sexe on ja es mostra més majoritària la protecció i ordres d’allunyament d’una dona víctima dels maltractes d’un masclista. No està tot solucionat, però si que é sun valor de consciència social, de tal manera és considerat molt curt o molt cràpula el que no mostra aquesta consciència social. En el tema ètnic es va més enrere en el temps, però és molt significatiu que l’estat espanyol opressor hagi de desfogar aquesta necessita de violència ètnica contra els catalans que fins i tot tenen DNI de l’Imperio. Com es diu a l’Editorial poc a poc i gràcies a gent que deixa la pell i actors de la justícia amb criteri just, van canviant cosetes ( són només cosetes ja que la màquina persecutòria segueix a l seu curs i fins i els exiliats segueixen exiliats , mentre encara a ha pujat l’acarnissament contra els presos la rabior imperial hi ha posat la seva capa i espasa. Només citar la tercera de les grans i corrosives discriminacions humanes que és la de rics i pobres és el tercer dels valors religiosos fonamentals del monoteisme però quela societat catalana històricament hi ha sabut reaccionar a pesar de l’ indignant espoli que ha ha suportat de l’Imperio . Que sens ela independència el problema no té solució és evident, però això no ha d’anar a aparellat nel desig de misèria ni derrota per la ciutadania espanyola. El govern espanyol depèn d’inscripcions franquistes assedegades de venjança i escarni. Els mitjans adoctrinadors poden abusar de la moma si imparteixen doctrina franquista volen. El tema del gruix dinerari d eles portes giratòries el bipartidisme que el propi govern tingui la mateixa llibertat de seure en una cadira que Zapatero quan passava qui es pot permetre el luxe de tenir una suculenta base militar en un país que es declara sobirà ( molts dels que el van considerar imbècil, si ara reflexionessin estimant Catalunya potser se n’arrepentirien i li haurien fet costat. Encara quer les batalles les guanya qui té armes, la cohesió per aconseguir una societat valenta davant el monstruós poder és forja en els petits fracassos de temps difícils que vesteixen als que els pateixen de solidaritat entre ells. Els catalans en tenim una prova ben clara en la preservació de de la llengua catalana al decurs de les diverses persecucions que ha patit. I com es fa estimar!
La independència dels estat és una necessitat cada dia més evident per la pròpia humanitat. Els estats només justifiquen fets injustificables per sentit d’espècie. Per citar quelcom eloqüent, les sentències dels tribunals de drets j humans ha estat que se les passen per os sigui , les amaneixen amb el seu orgull persecutori i les retronen al revés. Ara mateix hi el tema Otegi que és escandalós en aquest sentit. Però és evident que el cas concret de Catalunya és bastant urgent per no emmetzinar més l’assumpte. N’hi ha d’altres malauradament encara més deshumanitzadors per part dels opressors, però que ningú els pot discutir el macabre de que es prenen. Els poders i la cultura que imparteixen els mitjans a Espanya és tan contaminant que s’està oxidant continent i contingut i l’asfixia que pateixen dissortadament en aquest moments per la neu a nivell d’humanisme la pateixen permanentment i amb un color de caixa B.
No té cap justificació raonable el govern del PSOE, segons sembla, tampoc té voluntat de solució política enganxat a la seva unilateralitat Tot fa pensar que la seva imposició d’unilateralitat tancarà qualsevol altra porta. De raons (agradin o no) segur que en té, i Catalunya no es pot permetre el luxe de tancar-la si el que vol és el resultat per molt que alguns s’hagin de menja incomprensió per part d’aquells de qui haurien de rebre agraïment. Per ningú és agrada haver d’explorar sembra a trossos que prometen ser erms, però en alguns moments serà important que siguin com a mínim no es converteixin en escull intraspassable. La doctrina de Hollywood, com els doctrinaris de tots els imperis destructors no és eterna, Ara sembla que comença la perspectiva de d la dessacralització.
Fins crec que s’ha optimitzat la feina, a pesar de que els motius de desànim no han mancat ni manquen. Catalunya se’n pot sortir, per l’acció d’aquells que creuen que estem en guerra i la d’aquells que senten que construeixen la pau.

No entenc quin servei es pensen que fan aquests que insisteixen un dia i un altre que no avancem, que no ens en sortirem i que els nostre bàndol està ple de traïdors. La veritat és molt mes complexa del que diuen, si es tracta de posar això al davant.
No és que no hi vegi problemes al nostre bàndol. N’hi ha i de grossos. Però l’únic camí útil és recolzar una estratègia que pugui superar aquests problemes i ens porti a la llibertat.
És cert que s’han de reconèixer les febleses, però també s’ha de tenir en compte que posar l’accent en les febleses afavoreix l’enemic, perquè pot desmoralitzar el nostre bàndol. Per sort, vam cremar les naus fa molt temps i aquests ocells de mal averany no ens faran recular perquè no hi retirada possible que no sigui la derrota total i l’anorreament de Catalunya.
Si es pensa que hi ha l’enemic en front, es tracta de fer tot el possible per afeblir-lo i tot el que l’afebleix ens ajuda. Més encara si, a la pràctica, hem optat per una guerra de desgast, atès que no s’ha vist la posiblitat de vèncer en un sòl enfrontament decisiu.

Aquesta victòria judicial a Europa, al meu entendre es important per anar desenmascarant la realitat espanyola, i que Europa i el mon tinguin un altre concepte d’Espanya, però per poca cosa més, ja que Espanya abans de concedir amnistia als presos polítics, abans de pactar un referèndum vinculant per Catalunya, abans de perdre Catalunya, marxarà de la CE, per no estar sota las seves ordres, ordres i recomenacións que fins ara s’han passat per l’entrecuix.

Crec que això, aquesta nova manera de veure a Espanya, descobrir que els han estat enganyant durant tants i tants anys, pot ajudar a que a l’hora de l’enfrontament total i definitiu, molts Estats es posin de la banda de Catalunya, no hi veig altre benefici. Que quedi molt clar com son i actuen de veritat els espanyols, ens pot ajudar a l’hora de las patacades, amb exercit propi o llogat, com va fer Finlàndia….Però no crec que el gegant s’ensorri tant ràpidament, entre altres coses per que des de Catalunya l’apuntalen els autonomistes, que volen pactar o dialogar, ningú sap ben be el que…..

Espanya és un Leviatan de mil caps.
Aquesta sentència li ha ferit un dels caps; poca cosa més.
Però seguim pensant com catalans ingenus: Espanya se’n sortirà utilitzant tots els recursos apresos durant segles de colonialisme atroç.
Està bé que avu aprofitem la sentència per respirar aire pur però seguim tenint tanta o més feina que mai perquè l’Estat donarà tots els pasos necessaris per tenir Catalunya dominada si confiem en que ara Espanya ja està ferida de mort.

És massa fàcil dir “Aquesta vegada Espanya està mal ferida”. Es facil perquè demostrem que ENCARA NO CONEIXEM EJPAÑA i no analitzarem PER ON maquinarà contra nosaltres per seguir mantenint el seu poder absolut.

Espanya la van inventar sobre una base psicopàtica. I els psicòpates NO PODEN CANVIAR fins que moren. I, si cal, moren matant.

Per començar estan convençuts que Catalunya és Espanya des de la prehistòria I, per tant, digui el que digui un tribunal europeu, tenen tenen TOT EL DRET de fer amb nosaltres (espanyols traïdors) allò que faci falta per seguir fent el que han fet segles i segles i la seva consciència (delante de Diós) restarà tranquil.la. Inflexible.

Per molt que ara l’estat ja és una locomotora sense frens baixant per una pendent TOT SEGUEIX PENDENT DEL NOSTRE DISCURS massa innocent I naïf.
TOT SEGUEIX PENDENT DE VOLER A TORNAR SER UNA NACIO AMB LES SEVES LLEIS I CONSTITUCIONS.

Tot segueix pendent de NO COL·LABORAR amb la governabilitat d’un Estat depravat i corrupte que practica l’espoli sistemàticament des de segles.

Això ha estat una gran victòria jurídic, però ens cal a més una victòria política i aquest es veu molt llunyana. L’estat espanyol no en fa ni punyetero cas a tot allò que diu la Europa jurídica. Ells van al seu rotllo i se´ls fot si els cau una altra bronca per part d’Europa.
La victòria política demana lluita i unió. Aquesta darrera, avui per avui sembla impossible però la lluita està a l’abast del poble. Quina desgràcia: Haurem de lluitar malgrat els polítics.

El més vergonyant d’una sentència històrica que posa contra les cordes i deixa a la judicatura espanyola i al Govern Sánchez, com uns dictadors i repressors, es veure el profund i aclaridor silenci d’ERC.
Aquests darrers dies els dirigents d’ERC, en plena campanya electoral, han estat muts i com si res hagués passat.
Aquest trist i vergonyant silenci no és casual i deixa clares moltes coses, a qui les vulgui veure.
ERC avui no té cap ideologia ni programa. La seva prioritat no és lluitar, ni arriscar res per aconseguir la independència, per això han oblidat el mandat de l’1-O que el veuen com un fracàs.
El silenci deixa clar l’error estratègic del seu canvi de rumb, de no voler anar a l’exili, potser enganyats pels amics polítics madrilenys de Junqueras i sense preveure la resposta repressiva de la judicatura franquista i el paper corresponsable del PSOE.
El silenci deixa clar l’error d’ERC de baixar-se el pantalons gratuïtament davant d’un mentider com Pedro Sánchez, que ha seguit fil a randa la repressió del PP i que s’en riu i els utilitza descaradament.
Però l’objectiu d’ERC, com a empresa de col.locacio de polítics mediocres, la seva prioritat és la lluita per obtenir el màxim de poder, pactant amb qui sigui (Comuns, PSOE…), el que importa és que el negoci de l’empresa vagi el millor possible.
Quan la política esdevé una professió i deixa de banda la vocació, els sentiments i la voluntat de servei a la ciutadania, tot es perverteix tal com avui veiem.

Joan Ramon Gomà ens parla d’una estrstègia que a hores d’ara podria ser un revulsiu prou important. I noi gaire complicada, travessar la frontera als catalans no ens costa res i de permisos n’hi haurà. Ara bé falte que ells hi estesin d’acord. Ús imagineu que un dia sobtadament hi hagués una roda de prensa de tot el govern català a l’exili amb el desprestigui de la justicia i l’estat espanyols?.

La presió seria tan forta que crec que no els hi quedaria cap més alternativa que alliberar els pressos o quedar com un territori hostil per moltes coses, saben que això tindria repercusions molt negatives per Espanya i els espanyols. I la caverna i l’IBEX farien una mica de comèdia pero si avindrien, no son tan tontos i saben que podrien llepar fort.

Això ho dic perquè molts companys que volen votar ERC pensant amb els pressos, hem diuen que seria la menera que els alliberesin més ràpid, entenguin que s’èquivoquen, Espanya només els alliberara si s’hi veu forçada, si se’ls hi fa el joc els faràn patir i se’n riuran a la cara, oh és que no tenim prous exemples?

Gràcies Sr. Partal per l’anàlisi i deixim agafar un dels seus raonaments. Espanya ha amagat el resultat d’aquesta batalla a l’exili per la seva inseguretat, com també ho ha fet TV3 amb la seva corrua de censors d’ER. I el motiu és el mateix.

A ER només no estan segurs d’ells mateixos, si no que veuen clarament, i per això ho amaguen, que l’estratègia de l’exili dona fruits i que la seva estratègia de rendició no porta res més que repressió i més repressió.

És molt més greu aquesta deslleialtat d’ER cap a l’independentisme que la pantomima espanyola0que ja sabem que no porta enlloc. E fet que ER amagui aquesta victòria, per motius partidistes, deixa molt clar quina mena de genteta són i hauria de fer reflexionar als seus votants. Volen seguir sent enganyats i convertir-se en les planyideres de l’independentisme o despertar d’una vegada i tornar a lluitar per un objectiu comú?

Un cop més, el valent editorial de Vicent Partal, fent veritable periodisme, i prou, em dona peu a recordar una de les tesis de base de l’independentisme nacionalista que a la Federació proposem des de fa anys i panys:
No són els diputats independents, dintre les institucions autonòmiques, els que no serveixen, ni que no son prou bons o prou independentistes. Són les institucions autonòmiques, Generalitat inclosa, les que no poden servir per a la independència. Que per això les va acceptar l’Estat Espanyol.
Dit això, i com sempre he dit, de cara a les eleccions, convé que tots els independentistes, tots, votem i cridem a votar una o altra candidatura que es proclami partidària de la independència. Un bon percentatge dels vots de totes les candidatures independentistes sí que pot reforçar internacionalment el que ha de fer el Poble Català. Ell, el titular directe del dret internacional a l’autodeterminació, amb un cens electoral propi d’inscripció lliure voluntària i no amb el cens de població a Catalunya, utilitzat d’ofici en el marc de l’autonomia espanyola. Mentrestant, els diputats independentistes a les institucions autonòmiques, a les espanyoles i a les europees, també han de fer el que poden per preservar la integritat de la Nació i els seu recursos, a fi que la L’Estat català sigui viable quan l’assolim.
Albert Bertrana

Ningú diu que la no extradició del Conseller Puig sigui una ruta directa a la independència. Però estic d’acord amb Pep Agulló que la via judicial, a la llarga, té impacte en la via política. No són línies paral.leles, sinó convergents. Si els tribunals europeus segueixen desmuntant el judici al procés, l’independentisme guanya les eleccions, el CxR aplica les mesures que ha anunciat per escrit i la mobilització pren força després de la pandèmia, no podem negar que estarem més a prop de l’objectiu. La voluntat popular alimenta l’exili, i l’exili sap molt bé que Espanya no pactarà un referèndum fins que s’hi vegi forçada. També sap que aquest moment pot arribar, i arribarà si sabem combinar determinació i paciència.

De la mateix amanera que la victòria judicial ha vingut després d’un llarg procés amb moltes decisions qüestionades, la victòria principal, la política, no arribarà en dos dies ni per un camí pla. El que no cal perdre mai de vista, al meu parer, és la destinació (l’Autodeterminació), ni el camí (la democràcia), ni el vehicle (la manifestació pacífica però ferma, com l’1-O), ni el combustible (la confiança en fer un marc social millor per al país). Tardarà més o menys temps -aquestes coses són llagues històricament parlant- però a mig termini això donarà resultats, com ho ha fet la via judicial.