27.04.2021 - 19:50
“L’estat espanyol és qui recapta el 95% dels imposts i qui té la capacitat per a endeutar-se, tot i que, ara com ara, no ha fet arribar ni un euro en forma d’ajuts directes a les empreses del sector del comerç, com sí que ho han fet els governs d’altres països d’Europa i, fins i tot, la Generalitat de Catalunya, malgrat els seus limitadíssims recursos econòmics.” Així de clares i contundents van ser les paraules del president de RETAILCAT, Joan Carles Calbet, la setmana passada, quan va participar en la comissió d’Indústria, Comerç i Turisme del congrés espanyol, on va denunciar la inacció del govern espanyol en la creació d’ajuts directes dirigits als sectors del comerç i la restauració, fent palès, a més, els criteris restrictius i discriminatoris que recullen les poques mesures de suport dictades.
Va explicar als diputats que considerava del tot inaudit que les mesures aprovades al recent reial decret de mesures extraordinàries de suport a la solvència empresarial no fossin de caràcter universal per a totes les empreses que el darrer any s’havien vist obligades a suspendre l’activitat per les restriccions vigents en cada moment. “És necessari reconsiderar aquestes mesures, rebaixar el percentatge de caiguda de facturació admès –ara en un 30%– i fer extensius els ajuts a totes les empreses afectades, sense excloure CNAE o sectors”, els va etzibar Calbet.
Hi he parlat aquest matí i deia que els diputats de la comissió l’havien escoltat atentament: “Però ja ho veurem. També vaig insistir molt amb la necessitat de regular les plataformes en línia. No pot ser que les filials espanyoles d’Amazon ja facturin més de 1.500 milions i en paguin només vuit en impost de societats, com deia El País l’altre dia. I jo crec que la facturació que diu aquest diari es queda curta, perquè molta la comptabilitzen directament a fora.” En definitiva: “Ens arruïnen i, mentrestant, nosaltres hem de mantenir el sistema, així no es pot continuar.”
És molt crític amb els ajuts directes de les recents mesures extraordinàries. Diu que tenen massa restriccions per a accedir-hi, i cita, per exemple, haver tingut beneficis el 2019, pertànyer a un codi CNAE determinat (finalment, el govern espanyol ha traslladat la decisió a les comunitats autònomes) i tenir una pèrdua de facturació de més del 30%. En el fons, arriba misèria que no servirà per a gaire cosa, com hem repetit a la Píndola des que va sortir el decret. Calbet diu que, efectivament, és molta cosa feta de cara a la galeria, i comenta l’exemple que va explicar als diputats a Madrid. Un exemple que em sembla molt didàctic i aclaridor.
Posem el cas d’una empresa que el 2019 havia tingut beneficis, després d’haver facturat 10 milions d’euros, i que el 2020 va veure com els seus ingressos queien d’un 40%. Això vol dir que es pot acollir als ajuts, perquè havia tingut beneficis i li va caure la facturació més del 30%. L’empresa és inclosa en un dels codis CNAE, cosa que també li permet l’accés a l’ajut. I quina quantitat li tocarà? Doncs un 20% de la xifra que sobrepassi el 30% de pèrdua el 2020. En aquest cas, ha facturat sis milions, i el 30% serien set milions, de manera que el 20% s’haurà d’aplicar sobre un milió, que és la diferència. Li tocaran, doncs, 200.000 euros, que ja veurem quan els cobrarà. I els 200.000 euros són un topall, això vol dir que si la diferència fos més gran, rebria la mateixa quantitat. “Què pot fer una empresa que ha perdut quatre milions de facturació amb un ajut de 200.000 euros?”, es demana. “Pagar el lloguer de dos mesos o tres, potser. És evident que no li soluciona res”, conclou.
Explica que va ser molt bel·ligerant demanant polítiques fiscals actives, reals i efectives que ajudin a recuperar el consum, com ara la reducció temporal de l’IVA. I va insistir amb la necessitat, també, d’exempcions o bonificacions d’imposts que “salvaguardin de situacions paradoxals com les viscudes aquest darrer any, en el qual la majoria d’empreses han pagat els mateixos imposts que el 2019, com si el 2020 hagués estat un any d’activitat normal”.
A mesura que passen els dies i anem agafant perspectiva del que s’ha fet a l’estat espanyol per ajudar a les pimes, el comerç i els autònoms, es pot sentir una mena de vergonya i de ràbia. A l’estat francès, en canvi, ha estat tot tancat durant sis mesos i ningú ha piulat, tot i que les protestes formen part del paisatge habitual, perquè s’ha resolt el problema. No pas al 100%, evidentment, però s’ha permès de passar el tràngol sense l’angoixa i les pèrdues reals de l’estat espanyol. I d’alguna manera, això ha de passar factura a l’estat espanyol. Primer, als afectats, que ja han perdut el negoci i la feina, i als qui es veuen abocats a l’abisme, però també, en algun moment, als qui, podent fer més, no ho han volgut. Com deia Calbet, l’estat espanyol manega gairebé tots els diners i en pot demanar si en necessita. Algun dia, quan puguem veure els estralls definitius de la pandèmia sobre el teixit productiu català, haurem de preguntar per què no ha fet més i exigir responsabilitats.
