Només ens faltava que en Pep Guardiola perdés els papers!

El cap se’m destarota quan la vida sembla el joc dels disbarats, que jugàvem a cau d’orella quan érem petits. Massa coses semblen una broma pesada. El Liceu adjudica a Verdi el que és de Puccini, sense que ningú del procés de producció del cartell se n’adoni, ni s’immuti. Donen a la Barceló la Creu de Sant Jordi,  sense que a la periodista li faci cap falta, que per això ja té guanyats els Onda. Però Illa i el seu govern necessiten embolicar la troca, pervertir tot allò que pot fer olor de pàtria. S’esforcen perquè res sigui diàfan, la seva feina és que tot perdi el sentit.

Els dies es fan estranys quan no paren de succeir-se mil i una situacions ofensives de tan incoherents com són. Però encara s’hi tornen més quan en Pep Guardiola apareix en una conferència de premsa amb la cara esgarrinxada després de perdre d’un partit. I es viralitza un vídeo, de fa uns mesos, en què perd els estreps enmig del carrer i es deixa arrossegar per un seguidor que el provoca.

Uf! Només ens faltava això, ni llevant-nos ben d’hora anirem al cel. L’infern, com als Pastorets, sembla el destí més clar. Ara que ve Nadal, potser en Pere Botero fa la flama més alta. Veure en Guardiola baixar del pedestal d’una manera tan patètica i trista fa esbufegar. Millor que no hagués passat. La veu del seu fill convencent-lo que no val la pena contestar les provocacions se m’ha quedat gravada. Millor que no hagués passat. Ha passat.

Res no és al seu lloc. Allò que era clar ja no ho és. En aquest ambient hostil que vivim, les dosis d’inconsistència continuades afegeixen més fragilitat a la nostra vida. La van foradant com aquella gota xinesa que cau a la pica de marbre sense parar. Però, si aquesta gota es torna un xàfec, com el que representa veure Guardiola esmicolar-se davant els nostres ulls, és una hòstia col·lectiva que ens rebota a la cara i fa miques les poques neurones pencaires del cervell que ens queden.

Aquests darrers anys hem sentit a la nostra pell la cruesa de les decepcions individualment i com a poble. Hem vist caure tot el nostre pedestal laic. Quan dic tot, vull dir tot allò sobre què molts havíem construït les bases del nostre fer polític i col·lectiu. Res ni ningú no és allò que semblava. Veure caure en Guardiola d’aquesta manera, destruït per la ira, fa mal. I això ho dic sense fer estelles de la seva trajectòria intel·ligent, valenta i compromesa.

Sembla que més avall del precipici no es pot caure, però això no es pot dir mai. Com a mínim, els fets obliguen a fer taula rasa. No queda ni res ni ningú on agafar-se. Potser és millor entendre que cal no construir gegants amb peus de fang, que potser més val agafar-se de bracet, els uns amb els altres, i fer camí. Els líders de plexiglàs no serveixen per a res. Han caigut del pedestal. Seria bonic dir allò de només ens tenim a nosaltres, però fins i tot això sembla impostura. Deixem-ho en blanc.

Mentre penso que escriuré sobre tot això, la dona que seu al meu costat al tren no para d’enviar àudios amb el mòbil. M’arriba la seva inquietud, paro l’orella amb l’esperança que em distregui, que em tregui d’aquest forat negre on també m’ha dut el mòbil per atzar. Sento que diu a algú en castellà: “Si m’escoltessis, ja sabries que avui vaig a casa de la meva germana, que està sola amb els nens.” Para. N’enregistra un altre: “Ja ho saps que no vaig amb ningú més que amb tu, que no he anat mai més amb ningú. No sé per què dius això.” Ara fa un altre àudio: “Mare, espera’m davant el súper, que pujarem juntes a ca la…” De cop s’aixeca i es tanca al vàter del tren. Una, dues, tres estacions. Miro el meu mòbil, mentre inconscient espero que obri la porta, per veure quina cara fa. Obro un correu electrònic i trobo els brins de llengua d’en Jordi Badia. Ens pregunta si hem de fer boicot a Flying Tiger. Crec que sí, que n’hi hauríem de fer. O inundar-los de protestes. Farta de tant de maltractament. Escriuen amb tota la barra pendents on hauria de dir arracades. No tenen vergonya.

PS: La Creu de Sant Jordi és una distinció, creada l’any 1981, que reconeix pels seus mèrits persones o entitats que han prestat serveis destacats a Catalunya en defensa de la seva identitat o en el pla cívic i cultural.