26.10.2023 - 21:40
Aquesta setmana els serveis d’intel·ligència britànica han calculat que els soldats russos morts o mutilats al front d’Ucraïna aviat arribaran a 200.000, tota una generació delmada a major glòria del tsar Vladímir. El mes passat vam veure una neteja ètnica a les portes d’Europa, amb l’expulsió de tota la població armènia d’Artsakh –100.000 persones que van haver d’abandonar a corre-cuita la casa, el paisatge i els avantpassats als cementiris. La web del projecte ACLED, una organització no governamental que recull informació sobre els conflictes armats del món, revela que l’últim any hi ha hagut 15.000 morts per les lluites entre faccions a Birmània, 11.000 a la guerra civil al Sudan, 10.000 a Somàlia, gairebé 9.000 a Nigèria i 7.600 a Burkina Faso, 7.500 més a la lluita contra el narcotràfic a Mèxic, 1.000 a les batusses ètniques a l’Índia o 7.000 en diferents conflictes al Brasil, sense oblidar els bombardejos turcs del Kurdistan. Tota aquesta matança la rebem amb indiferència, com una remor de fons que només percebem quan en llegim alguna notícia breu o veiem passar una menció fugissera a la xarxa.
Però el 7 d’octubre l’organització terrorista Hamàs va matar 1.400 israelians en un sol dia, la pitjor massacre de jueus des del nazisme, i les ments més brillants de Catalunya es van despertar. Gairebé totes a favor de la causa Palestina, és clar. Per fi un conflicte amb bons i dolents! Evidentment és legítim i comprensible denunciar amb contundència la reacció brutal del govern d’Israel –tot i que els estats sempre actuen així quan els ataquen d’aquesta manera–, però allò que hem vist aquests dies ens separa de la resta d’Occident. Ja hi haurà temps d’analitzar les quotes de tertulians, d’experts i d’allò tan terrorífic que són els periodistes militants, de manera que avui permeteu-me mencionar només tres petites escenes.
L’A és gironí i bona persona. Diria que l’he saludat un parell de vegades. A la xarxa que abans anomenàvem Twitter hi escriu sobre la necessitat de tenir cura del paisatge i de consumir productes de proximitat, i també lluita a favor del català. Tot i això, quan l’A va veure circular un vídeo d’israelians que fugien aterrits dels terroristes, la reacció va ser compartir la piulada afegint-li unes emoticones de rates. N’estic ben segur que l’A negaria amb força ser antisemita, i diria que en realitat ell “només” és antisionista, però davant d’uns jueus en perill de mort la reacció va ser veure’ls com una plaga que calia exterminar. I encara pitjor: aquesta opinió no la va deixar anar en un conclave resclosit, sinó que es va sentir prou còmode i segur per a dir-la obertament, tot sabent que molts dels seus conciutadans hi estarien d’acord.
L’11 d’octubre el Telenotícies Vespre de TV3 va emetre una peça sobre una concentració a Barcelona convocada “per la comunitat palestina a Catalunya” (minut 11:30 d’aquest vídeo). I ben visible hi podem veure una esvàstica. Mostrar aquest símbol en públic a qualsevol país civilitzat es considera inadmissible, i seria un escàndol monumental que faria reaccionar els polítics, la societat civil i la policia (i encara més si l’esvàstica s’intenta relacionar amb Israel). A casa nostra, en canvi, ningú no ha dit res, ni el gest ha merescut cap ressò informatiu. L’exhibició del símbol més important de l’extermini nazi deu ser acceptable a Catalunya.
Acabo amb l’ocupació d’un hotel al centre de Barcelona, justificat perquè el propietari és israelià, i amb presència del diputat de la CUP Carles Riera. Ja sé que el referent d’aquest partit és Jeremy Corbyn (li van plagiar un anunci de campanya i tot), el fracassadíssim líder del Labour britànic que va acabar suspès per antisemita, però assaltar un negoci per la nacionalitat de l’amo és un gest que obre una porta terrorífica –el pas següent ja deu ser marcar amb una estrella de David els establiments regentats per jueus. Tot plegat encara és més grotesc perquè aquesta esquerra sempre s’ha resistit a criticar les accions criminals de Putin.
Un dia uns quants milers de catalans hauran de respirar fondo, deixar de banda les excuses habituals i pensar per què els jueus, i només els jueus, els desperten els instints més pudents. Mentre això no passa, a la resta ens queda un consol. Ja sabíem que aquell lema del procés era una mentida total, però vistes aquestes tres setmanes, valga’m Déu, quina sort que el món no ens mira.
