16.05.2022 - 20:00
|
Actualització: 16.05.2022 - 20:21
Dijous passat, l’últim dia en què es van enfonsar les criptomonedes, vaig fer aquesta piulada. “El bitcoin, en sis mesos, des del punt més alt ha perdut gairebé un 60% del seu valor. Se’n parla poc. Quanta gent deu haver perdut fins a la camisa? I, el pitjor, sense saber per què!” Vaig tenir respostes de tota mena, però n’hi va haver unes quantes que em van ajudar a fer un viatge en el temps. Concretament, al voltant de l’any 2000, quan eren moda les inversions en les empreses en què apareixia un incipient internet, les anomenades “puntcom”.
Llavors, la que va fer embogir molta gent va ser Terra (filial de Telefònica) que va sortir a borsa el 17 de novembre de l’any 1999 a un preu per acció d’11,81 euros. Aquelles accions van tenir tanta demanda, que finalment es van donar per sorteig (a un màxim de 25 accions per cap). El 14 de febrer del 2000, Terra va assolir el seu màxim històric, a 157,6 euros (un guany del 1.200%). L’abril de l’any 2000 va començar la crisi de les “puntcom” als Estats Units, que va arrossegar Terra. El setembre d’aquell any l’empresa ja havia perdut 41.350 milions de pessetes. Finalment, el 28 de maig del 2003, Telefònica presentava una oferta pel 100% del seu capital, pagant 5,25 euros per acció (recordem que havia començat amb 11,81 euros). Ve’t aquí una història que va durar poc, però que va ser molt intensa. Com Terra van acabar moltes més i només en van surar unes quantes que després han anat bé.
I per què m’ho recorden les piulades que m’han fet ara? Doncs per la forma i el to de defensar la inversió. El 2000 si deies que et feia por Terra pel gran risc que hi havia, et tractaven d’ase, et deien que eres de la vella escola i que no podies entendre que entràvem en un altre món. Amb els anys aprens que quan et diuen que això és nou i que des d’ara tot serà radicalment diferent, has de trepitjar el fre i mirar el fenomen a distància. Ara les paraules que m’han dedicat són diferents, no tan fortes, però hi ha un rerefons comú: una fe desmesurada en la novetat, un rebuig de la història… i uns quants grams d’avarícia.
Fa ben poc, el cap de setmana del 9 i 10 d’abril, es va fer una convenció sobre criptomonedes al Palau Olímpic de Badalona, organitzada per IM Academy, una empresa nord-americana que és investigada per estafa piramidal a tot el món. Segons aquestes informacions, sembla que l’empresa es dedica a captar adolescents i joves que, en canvi d’una inversió econòmica, entren a formar part d’una organització amb un funcionament de caràcter sectari, la qual, a base de publicitat enganyosa, promet l’enriquiment fàcil mitjançant l’adquisició de criptomonedes. D’acord amb les mateixes informacions, alguns membres de l’organització són investigats per la fiscalia per estafa, publicitat enganyosa i organització criminal. Algunes famílies dels adolescents que han entrat a formar part d’aquesta organització denuncien la situació i exposen com ha afectat aquesta empresa els seus fills en qüestió d’hàbits, estat d’ànim, seguiment escolar, aïllament i conflicte amb la família. Això ara és investigat pel Síndic de Greuges.
A mi em preocupa que al voltant de les criptomònades es facin moltes coses que no tenen res a veure amb la idea inicial, que tampoc no ha estat mai gaire clara, tot sigui dit. Avui a VilaWeb, per exemple, expliquem que unes vuit-centes persones l’any són estafades amb criptomonedes, segons que expliquen els Mossos, i que els delictes que hi tenen relació pugen entre un 15% i un 20% cada any, amb 1.600 denúncies el 2021. Déu n’hi do!
El Banc d’Espanya publica, precisament aquest mes, un llarg treball sobre les criptomonedes i insisteix que és un fenomen creixent. Les estimacions ja indiquen una xifra de 60.000 milions d’euros en transaccions el 2021. Una animalada. I també comenta que les enquestes disponibles sobre tinença de criptoactius confirmen que la seva adopció entre la població espanyola no és negligible. L’Índex d’Adopció de Criptoactius de Finder, que fa una enquesta periòdica a vint-i-set països, calcula que a l’estat espanyol un 12% dels adults tenen criptoactius. Hi ha una lleugera diferència quant a sexe: en els homes, el percentatge és d’un 13% i en les dones, del 10%. La tinença de criptoactius és superior en els més joves: la franja d’edat que té el percentatge més alt d’adopció és la de 18-24 anys. En la mateixa línia, segons una enquesta semblant de Statista, el 14% dels enquestats a l’estat espanyol diu que fa servir criptoactius o en posseeix.
El BCE ha fet un avís que, tot i que no és el primer, és dels més contundents, perquè parla directament d’esquema Ponzi. Exposa clarament que això no s’acaba en el perjudici a milions de petits estalviadors, sinó que pot afectar la resta del sistema financer. Fins a quin punt? És difícil d’estimar-ho. És evident que la banca no es troba en la situació del 2008, després d’una dolorosa –per a tothom– reconversió. Però hi ha un risc de contagi per diverses vies que no s’ha de menystenir. Hem de pensar que ara com ara ja hi ha prop de 17.000 criptoactius diferents entre criptomonedes i més derivacions. Un informe elaborat recentment per l’ODF-Funcas també ha examinat el grau d’adopció dels criptoactius a l’estat espanyol.
L’informe parteix d’una enquesta en línia i les dades mostren que un 5% dels enquestats són propietaris de criptomonedes. Aquesta xifra contrasta amb algunes estimacions, com les que acabem de veure. M’interessa molt el fet que apareixen diferències molt importants per grups d’edat. Segons l’estudi, el perfil de l’inversor en aquests actius digitals és el d’un jove, que estudia o treballa, amb una renda mensual elevada i que resideix en grans nuclis de població. Una altra vegada els joves!
Per què els joves són els més propensos a caure en la temptació? Parlo amb Consuelo Tomas Benlloch, psicòloga i responsable de l’Institut Valencià de Ludopatia i Addiccions No Tòxiques, un dels primers centres especialitzats al nostre país a tractar aquestes inclinacions. “Cada vegada venen més joves de 18 a 25 anys afectats per l’addicció a les criptomonedes. És una derivació directa de la ludopatia. De fet, molts dels que estaven enganxats a les apostes esportives ara es passen a les criptomonedes. El seu potencial addictiu és molt elevat, perquè prometen grans guanys i molt ràpids. I això significa una atracció irresistible per a molts.”
Però hi ha més coses. Per exemple, la facilitat d’actuar. “Cada vegada hi ha més plataformes des d’on invertir, i ho poden fer vint-i-quatre hores el dia i set dies la setmana des del mòbil.” I em fa una reflexió social que cal tenir molt en compte: “Avui les addiccions són malvistes: el joc, la beguda… En canvi, l’addicció a les criptomonedes té un cert reconeixement social. Són vistos com a xics i xiques en qui es pressuposa un cert nivell d’estudis i que es dediquen a invertir. No és ‘lleig’. Són dels que quan guanyen el mèrit és seu i quan perden és culpa d’algun fet extern inesperat. El problema és que es pensen controlar les inversions i no és així. Finalment, s’adonen que han perdut el control, estan atrapats i han perdut els diners. S’han quedat penjats.” I conclou: “Malauradament, és un fet creixent. Cal anar molt amb compte amb la publicitat.” De fet, l’any passat la CNMV va dictar unes normes, però em sembla que el boca a orella, quan surt bé una operació, acaba essent decisiu.
No sé com anirà el món de les criptomonedes. Hi ha defensors i detractors de gran qualitat intel·lectual a totes dues bandes. La notícia de la setmana passada va ser la desaparició de la criptomoneda Terra/Lluna, que potser hauria de significar el començament d’una nova era de reflexió. La seva capitalització total del mercat, abans d’ensorrar-se, va arribar a assolir la vuitena posició del món durant els seus dies de glòria. La majoria de les pèrdues van ser d’avui per demà, amb una caiguda del preu del 98% en tan sols 24 hores. Avui tot són plors en els afectats, però experiència per als qui no els ha tocat directament, en dubto…
