30.04.2021 - 21:50
Tornem a les pel·lícules, encara que no gaires les puguem veure en sala. La cerimònia dels Oscar, per més deslluïda i estranya que hagi estat, ha tingut el valor de fer pensar en el cine en temps de pandèmia. Al·leluia. Satisfacció bastant generalitzada per l’èxit de Nomadland, la seva directora, Chloé Zhao, realitzadora xinesa expatriada que no es va treure els ferros dentals per a la cerimònia, i Frances McDormand, una actriu que ha aconseguit des de fa temps fer veure a la pantalla dones comunes amb un realisme brut i tendre que és també un mirall estrafet de la fàbrica de somnis hollywoodiana. Totes dues són les productores del film. Una història de nòmades blancs vells, velles sobretot, que viuen a la carretera rodant per uns Estats Units igual d’estrafets que el mirall que acabo de dir. Zhao és la segona directora a guanyar un Oscar, després de Kathryn Bigelow fa nou anys, una realitzadora en certa forma als antípodes seus en aquest film de carretera que també renova el gènere, la road movie. L’alegria per l’èxit de Nomadland em fa la impressió que és el de la immensa minoria d’espectadors que sovint ens atipem de les sèries i de tants films formatats per un sentit pesat i tediós de l’entreteniment.
Hi ha hagut més, en aquesta edició dels Oscar. Crida l’atenció el ball que es porta Hollywood quan es tracta del reconeixement de la comunitat cinematogràfica negra. Vol i dol, diguem-ho suau. S’han premiat alguns títols, però no en les categories principals. Més decepció que alegria. Fora del palmarès ha quedat un film molt bo, Ma Raineys’ Black Bottom [‘Ma Rainey, la mare del blues’], deixant fora les impressionants interpretacions de Viola Davis i del fa poc desaparegut i actor extraordinari Chadwick Boseman, castigada per Hollywood per ser d’una plataforma; és la política actual de l’economia hollywoodiana, sí, però en aquest cas deixa fora del degut reconeixement una de les millors obres contemporànies sobre la història i la cultura dels negres nord-americans i per extensió occidentals. Al blues se li deu molt, i la Rainey no va ser pas una cantant qualsevol. Disponible a Netflix, us la recomano fort. Va passar gairebé per alt l’altre dia, llàstima. En guardons importants, només Daniel Kaluuya ha estat distingit en la categoria de secundari masculí per Judas and the Black Messiah (‘Judes i el messies negre’), dirigida i produïda per Shaka King, un recorregut per la vida i l’assassinat del líder del moviment radical afroamericà dels setanta Panteres Negres a Chicago, Fred Hampton.
Feia poc de la sentència per l’assassinat policial de George Floyd a Minneapolis, crim que ha marcat l’any als Estats Units en molts escenaris, sobretot en les cerimònies de lliurament de premis audiovisuals. Actrius i actors, directors, productors, han aprofitat tant com han pogut aquest altaveu que és una de les poques plataformes reconegudes als negres. Fins al punt que, l’altre dia, la recomanació general va ser no fer gaires declaracions polítiques, que si no els espectadors canviarien immediatament de canal i tot se’n podia anar en orris publicitàriament.
L’actriu i realitzadora Regina King, que tenia el difícil paper de presentar aquesta gala en certa forma impossible per la pandèmia, va resumir així la paradoxa: “Si les coses haguessin anat diferent la setmana passada a Minneapolis hauria hagut de canviar ben segurament les sabates de taló pel calçat de manifestant. Sé que molts de vosaltres, a casa, busqueu el comandament [de la tele] quan teniu la impressió que Hollywood us engega un sermó. Però com a mare d’un fill negre, conec la por amb què tanta gent viu. Ni la fama ni els diners no ho canvien, això.”
No és gaire, però que Regina King pogués dir tot això em sembla un bon senyal de la nit malgrat tot, com el triomf de Nomadland. La diversitat que tants espectadors busquem per millorar el trànsit i els fluids vitals de les nostres neurones passaria, de tota manera, per donar pistonada al cine de la comunitat afroamericana, que tantes coses està vivint. “Si us plau, no sigueu indiferents al nostre dolor”, va demanar l’actor Travon Free, premiat pel curtmetratge Two Distant Strangers [‘Dos estranys distants’], la història d’un dibuixant negre endinsat en un bucle temporal en què cada dia acaba inevitablement amb el seu assassinat a mans d’un policia.
Una certa radiografia dels Estats Units ha estat traçada en aquesta gala dels Oscar 2021, sens dubte. I amb una mica de sort, del seu omnipresent cine.
