Nòmades digitals: viure viatjant gràcies a internet

‘Quan vaig sentir “nòmada digital” per primera vegada, em vaig adonar que jo ja feia set anys que ho era.’ Joseph Keith va ser un dels primers de viatjar indefinidament mentre es guanyava la vida gràcies a internet. El 2006, quan tenia trenta-sis anys, va acomiadar-se de casa seva, a Austràlia, i va volar fins a Praga, on va començar un nou estil de vida en el qual depenia, exclusivament, del seu ordinador portàtil.

Podia visitar qualsevol lloc del món que volgués, sempre que tingués connexió a internet. La cosa era ben simple: va obrir un fòrum en línia sobre el mercat de valors a Austràlia i, amb els diners que aconseguia amb publicitat, tenia prou llibertat per a viatjar durant molt de temps.

D’ençà que va aterrar a la capital txeca va poder visitar fins a una seixantena de països. Considera que va ser una gran coincidència que obtingués els primers beneficis del seu negoci alhora que el wi-fi començava a entrar en algunes cafeteries. I també recorda haver de carregar un dispositiu USB ‘molt voluminós’ que actuava de mòdem. De totes maneres, cada any tornava a Austràlia uns quants mesos per a descansar i ‘dormir en un llit més còmode’.

Finalment, el 2014, després de més de vuit anys de veure món, es va enamorar d’una persona que havia conegut en un viatge, es van casar i es van traslladar definitivament a Brisbane. Així i tot, admet: ‘El desig de viatjar és una cosa que es porta a dins i que no t’abandona mai ni deixa de motivar-te.’

És incompatible ser nòmada digital i formar una família?
Després d’aventures com les de Joseph en van venir moltes més. Centenars de milers de persones de tot el món han decidit de rompre amb l’estil de vida sedentari i errar pels cinc continents. Són professors, periodistes, enginyers informàtics, escriptors, dissenyadors gràfics, fotògrafs, consultors, emprenedors, psicòlegs, gestors de xarxes socials, traductors… Bàsicament, qualsevol feina que es pugui fer amb un ordinador portàtil i connexió a internet. N’hi ha que tenen unes històries ben particulars.

El primer de juliol de 2013 dos joves espanyols van pujar a un vol sense bitllet de tornada cap a Pequín. Eren Lucía Sánchez i Rubén Señor que, tips de la tensió de la feina que feien, van deixar-ho estat tot per acomplir un somni: fer la volta al món. ‘La idea era fer-la en un any, però la cosa se’ns va descontrolar’, confessen. De llavors ençà, guanyant-se la vida en l’àmbit de les produccions audiovisuals i la publicitat, no han parat de viatjar i han convertit el seu bloc (www.algoquerecordar.com) en un dels més populars entre els viatgers. Fins i tot han engrandit l’equip.

Fa poc més de dos anys que va néixer en Koke ‘per afegir-se a la festa’. Cinc mesos després, ‘el temps just per a posar-li els vaccins necessaris’, aterraven tots tres a Tòquio per començar el seu primer gran viatge en família. D’aquell moment ençà, en Koke ha visitat 15 països, ha pujat a 50 avions i ha dormit en uns 130 llits diferents.

‘El principal entrebanc que vam haver de superar va ser la gran quantitat de comentaris negatius que ens arribaven de tot arreu’, confessen els pares. Sentien coses com ara: ‘Els nens necessiten rutina’, ‘Ara que teniu un fill haureu de parar’, ‘El tornareu boig, dormint cada dia en un lloc diferent’… Però la parella viatgera no tenia pas cap dubte: continuarien viatjant.

De fet, pensen que si no fos pels viatges no haurien pas tingut cap fill. ‘La culpa que avui siguem pares la tenen els nens viatgers que hem anat trobant aquests últims tres anys’, comenten. ‘La llum dels seus ulls, la manera de gaudir de la vida i d’entendre el món, les reflexions, la capacitat d’adaptació, la complicitat que tenien amb els pares, la maduresa… Ens en vam enamorar.’

Aquest estil de vida els ha servit per a no perdre’s ni un segon del creixement del seu fill. Per a en Koke, ha implicat desenvolupar-se en molts aspectes d’una manera diferent de la dels altres nens de la seva edat. Segons els seus pares, dorm a qualsevol lloc i menja de tot, es relaciona amb tota mena de gent, no es desequilibra si no sap què passarà aquell dia i en el seu vocabulari hi ha paraules com moai, girafa, coatí, cascada i guanàbana. ‘No vol dir que sigui més llest o menys, sinó que ha viscut experiències que li han fet aprendre aquestes paraules’, diuen la Lucía i en Rubén.

Quan arribi el moment d’escolaritzar en Koke, ja decidiran com ho fan, però que preveuen totes les opcions. Fins i tot el worldschooling (un sistema educatiu alternatiu basat a educar mitjançant el viatge). De moment, no tenen pas la intenció de parar. Planifiquen amb un any d’antelació i prou, segons les necessitats de cada moment. Així i tot, deixen clar que no pretenen trencar cap rècord, sinó que volen anar construint la vida que els vagi més bé a tots.

Totes les fórmules són valides
Qui tampoc no pretén pas batre rècords, però potser ho farà, és Linus Oleander. El jove suec, de vint-i-nou anys, va sortir de casa amb bicicleta fa més d’un any i mig i de llavors ençà no ha deixat de pedalar.

És desenvolupador de programari i, per això, sempre que trepitja un nou país es compra una targeta SIM. ‘Són molt barates –diu– i em permeten de connectar-me pràcticament des de qualsevol lloc del món.’

En dinou mesos ha recorregut uns 21.000 quilòmetres i ha travessat 26 països, però encara li’n queda un bon tros. Calcula d’arribar a Nova York d’aquí a uns dos anys i mig. ‘Després ja ho veurem. Si he sobreviscut en l’àmbit de la salut física i mental, continuaré, però aquesta vegada amb moto’, afegeix.

Naturalment, també hi ha nòmades digitals catalans. En Joel Bonaventura n’és un. Fa cinc anys que va crear una empresa dedicada a la distribució de carregadors i cables per als mòbils. L’objectiu era que produís prou ingressos per a poder viatjar indefinidament, perquè les vacances se li feien curtes. Fa un any i mig que, acompanyat de la Sájara Vendrell, la seva parella actual, van deixar l’apartament que tenien per convertir-se en nòmades de cap a peus. L’estiu passat van deixar Catalunya i van començar aquesta nova etapa de la seva vida, on tenen casa a cada lloc que visiten.

‘Quan dius què vols fer, la gent del teu entorn no ho entén –explica en Joel–. Et parlen de por de moltes coses, segurament com un reflex de les seves pròpies inseguretats.’ D’una altra banda, hi ha gent que els enveja i els diu que són uns afortunats. Per a la Sájara no té sentit que els diguin que tenen sort. ‘Tothom pot fer-ho, això que fem. Nosaltres no som pas especials. L’única cosa que cal és voler-ho i tenir l’actitud per a cercar-ho’, diu.

Ell assegura que ni troba a faltar Catalunya, ni està cansat. ‘Viatgem d’una manera molt lliure. Quan estem cansats de molt de moviment o trobem un lloc que ens agrada, ens hi podem quedar descansant tant temps com vulguem.’

Per a la parella és important de viatjar intentant causar el mínim impacte possible en el món. ‘Sempre mirem de buscar la manera que l’experiència no sigui positiva per a nosaltres i prou, sinó també per la comunitat que ens acull’, diuen.

Quan pensen en el futur, hi posen il·lusió. Diuen que aquest estil de vida enganxa. En Joel, de fet, va més enllà. Recorda una platja verge de sorra blanca i palmeres en una illa índia, on diu que construirà una cabana que visitarà anualment per relaxar el cos i cultivar la ment. Si li demanes quan acabarà de viatjar, somriu: ‘No crec que aquesta història s’hagi d’acabar mai.’

Més capítols de la sèrie ‘La volta al món sense bitllet de tornada’:
—(1): Un nou ‘margaix’ a Mongòlia
—(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris
—(3): Comprant cavalls a Mongòlia
—(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia
—(5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades
—(6): Com és la vida dels nòmades de Mongòlia?
—(7): Per què val la pena de viatjar fent autostop
—(8): La Xina de l’alta tecnologia i el control extrem
—(9): L’orquestra simfònica dels trens xinesos
—(10): L’autèntica religió d’Hong Kong
—(11): Els paradisos naturals d’Hong Kong
—(12): El dia que les treballadores domèstiques inunden els carrers d’Hong Kong
—(13): Una setmana qualsevol quan viatges amb 3 euros el dia
—(14): Què cal portar a la motxilla quan fas un gran viatge?
—(15): Un Nadal a la Cotxinxina
—(16): Una gallina et pot salvar la vida al Vietnam
—(17): Com funciona Couchsurfing, la plataforma per a viatjar sense pagar allotjament
—(18): Emboscada entre cocoters