10.01.2020 - 21:50
Ara fa quaranta anys un prestigiós professor de semiòtica de la Universitat de Bolonya divulgava al món un llibre que ha estat un paradigma en la literatura contemporània: El nom de la rosa. Es tractava d’Umberto Eco (1932-2016), que des del 1971 hi exercia com a catedràtic de la matèria. Llavors la ciutat era en plena efervescència. Feia dos anys que els comunistes en tenien la batllia –el 1977 els estudiants havien protagonitzat molts moviments de protesta– i les classes d’Eco s’omplien d’estudiants interessats per la seva assignatura i també de molts que simplement volien assistir a unes classes on entre més es parlava de còmic, música pop, novel·la policíaca i edat mitjana. Però és clar, res no feia pensar que el llibre d’aquell professor es convertiria en un long-seller que ja ha venut cinquanta milions d’exemplars arreu del món.
De fet, els editors de Bompiani confiaven en la popularitat d’Eco entre els seus estudiants i en el seu prestigi acadèmic, i pensaven que en vendrien uns cinc-mil exemplars amb el pas del temps, una xifra que ja els hauria fet feliços. Però de sobte el llibre es va popularitzar enormement –encara avui dia ningú no en sap explicar ben bé les causes– i de sobte un text que era destinat a una classe mitjana i més o menys formada, amb un cert gust per la història de l’edat mitjana, s’havia convertit en un text extraordinàriament popular, com palesa el fet que fos el llibre més llegit entre el col·lectiu de caixers de supermercats anglesos l’any 1983, quan es va traduir a l’anglès, segons un reportatge de la London Review of books. És clar que llavors ja era avalat per alguns dels premis més importants de França, com el Médicis, i ja es començava a parlar de la possibilitat que se’n fes una versió fílmica.
Però què era en realitat aquella novel·la? N’era una de policíaca o de negra, com suggeria la trama d’assassinats a l’abadia del nord d’Itàlia on s’encaminen el frare franciscà Guillem de Baskerville i el seu ajudant Adso de Melk per assistir a un concili entre els delegats papals i els representants de l’emperador Ludovic IV de Baviera per discutir sobre l’heretgia d’una nova branca de l’orde franciscà? O era una novel·la històrica de caràcter religiós amb una forta influència de la passió de l’autor per l’art romànic? Es podia considerar una novel·la filosòfica, era una mescla de tot plegat o un producte de superposicions de la cultura pop, com va apuntar algun crític?
Doncs hi ha una mica de tot això i moltes coses més i possiblement deu ser la mescla de tot plegat què ha fascinat milions de lectors al llarg d’aquests quaranta anys. Sobre el joc amb la novel·la negra, no n’hi ha dubtes. Hi ha un misteri i una investigació al voltant de què passa a la biblioteca de l’abadia. Però a més, Guillem es diu ‘de Baskerville’, igual que el gos dels Baskerville, el primer dels casos del popular detectiu Sherlock Holmes. Per tant, Eco fa una picada d’ullet als coneixedors de la tradició a l’hora de batejar el seu protagonista. I de la filosofia també, perquè el pensament medieval hi és ben present: destaca l’homenatge explícit a Guillem d’Ockham, que va introduir el raonament lògic al pensament de l’època. I és clar que El nom de la rosa és una novel·la històrica amb passió per l’art, com és palès al llarg de tot el text, però a la vegada conté prou elements interessants i més homenatges, com el fet que el bibliotecari que custodia els llibres de l’abadia sigui cec i es digui Jorge de Burgos. Aquesta vegada s’al·ludeix a Jorge Luis Borges, l’autor argentí que també va acabar cec i que havia estat director de la biblioteca nacional del seu país. I potser hi ha una evidència menys clara, però molt més pròxima per als estudiants que omplien les classes del professor: la novel·la comença amb la frase ‘Era un matí gris de la darreria de novembre’, precisament l’única frase pronunciada pel gos Snoopy del seu projecte de novel·la que mai no acaba d’arrencar.
Umberto Eco va ser encara molt més atrevit i va anar una passa més enllà. I és que el llibre cita fragments del volum segon de la Poètica d’Aristòtil (l’autor més esmentat). I no passaria res si no fos perquè aquest segon volum del llibre aristotèlic s’ha perdut i, per tant, tots són una pura invenció d’Eco, que és capaç de posar-se al nivell del savi grec.
Els referents catalans
Però no tenim cap mena de dubte que El nom de la rosa és també un gran tractat sobre l’edat mitjana. Destaca que hi hagi referències explícites a texts catalans de l’època, i en dos moments molt especials de la novel·la. El primer és quan el jove novici Adso de Melk manté relacions sexuals per primera vegada. Quan ha de narrar la trobada amb la noia, fa referència a alguns versos del Cançoneret de Ripoll. Aquesta obra, coneguda també per Cançoner eròtic de Ripoll o Carmina Rivipullensia (el nom en llatí), són vint poemes eròtics trobats al monestir de Ripoll que daten del darrer terç del segle XII. Són escrits en llatí i són el recull més important de temàtica eròtica de Catalunya en aquesta llengua. Va ser el bibliotecari Pròsper de Bofarull qui va catalogar i relligar els volums del fons literari de Ripoll quan el 1820 es va incorporar a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, i gràcies a ell es va salvar el text, perquè el volum va acabar a Barcelona i no va tornar a Ripoll, on es va cremar l’arxiu amb la desamortització del 1835. Va ser anys més tard quan Lluís Nicolau d’Olwer va descobrir els poemes i els va publicar l’any 1923. La temàtica és en relació amb la dels goliards, és a dir: vi, joc i dones; i especialment amb la manifestació més coneguda d’aquest gènere, el Carmina Burana.
Per tant, Umberto Eco coneixia els poemes del Cançoner de Ripoll (per cert, posteriorment Vicent Andrés Estellés també va escriure un volum d’obra pròpia anomenat Cançoneret de Ripoll), però en canvi és altament improbable que els hagués pogut conèixer el seu personatge Adso de Melk, i més si van acabar ocults dins un altre còdex durant gairebé vuit-cents anys.
El segon moment en què la cultura catalana és esmentada al long-seller és quan el jove Adso, turmentat pels seus mals d’amors, cerca una solució a la cèlebre biblioteca de l’abadia. I hi consulta els tractats mèdics d’Arnau de Vilanova, especialment el seu guarniment del mal d’amor. Segons que explica Gemma Pellissa Prades al bloc de l’Institut de Recerca en Cultures Medievals: «A l’edat mitjana la passió amorosa no era simplement una qüestió moral, sinó que va ser considerada una malaltia (o un símptoma d’un mal funcionament físic provocat pel sobreescalfament del cervell arran de l’experimentació de plaer), com es recull al Tractat sobre l’amor heroic d’Arnau de Vilanova (c. 1270), el primer tractat mèdic dedicat íntegrament a aquest tema a Europa. L’autor enumera els símptomes de l’enamorament, entre els quals l’insomni, la pèrdua de gana i de set, l’aprimament, el color grogós de la pell i els sospirs en absència de la persona estimada (…) aquests símptomes són difícils d’ocultar i el diagnòstic és evident per a tothom. Un cop detectada la malaltia cal, doncs, posar-hi remei, atès que ‘si no es fa front amb urgència a aquesta fúria, acaba generant malenconia, sovint deriva ràpidament en mania i, cosa que és més greu, la majoria de les vegades els afectats llangueixen fins a caure en perill de mort’ (Tractat sobre l’amor heroic, p. 77).» Vet aquí doncs, que un dels llibres més llegits arreu del món fa referències ben explícites a dos dels cims de la cultura catalana medieval.
Una pregunta obligada que ens hem de fer és: i què va passar després d’aquest gran èxit d’Eco? Com va afectar aquest llibre la resta de la seva producció literària? Doncs aquí sembla haver-se produït una espècie de maledicció, perquè l’èxit d’El nom de la rosa i de l’adaptació fílmica –a Umberto Eco no li va agradar gens, fins al punt que mai més no ha venut els drets de cap altre llibre– ha ocultat en bona part els altres de l’autor, que s’han venut bé, però no han arribat mai a aquestes xifres de vendes. Això sí, el seu prestigi com a intel·lectual ha augmentat extraordinàriament en aquests quaranta anys i va arribar a ser doctor honoris causa en trenta-vuit universitats, entre les quals la Pompeu Fabra. I una curiositat afegida: Eco hi va manifestar una altra de les seves grans passions, ser expert ni més ni manco que en James Bond, l’agent de sa majestat amb llicència per a matar.
