Les noies de qui no es parla mai

Invisibles. Així és com se senten la majoria de menors que immigren soles al nostre país. Aquests últims anys els mitjans de comunicació han posat el focus sobre els menors emigrants no acompanyats, però la majoria de vegades utilitzant un rostre masculí. Segurament hi ha molta gent que no ha pensat mai que a Catalunya, any rere any, arriben noies menors no acompanyades. Encara més, la xifra no ha parat de créixer. ‘Sempre hi ha hagut alguna menor que ha arribat, però aquests últims anys n’ha augmentat l’arribada. Que ha passat? Que el 2018 van venir molts nois is’hi van ajuntar unes quantes noies. Per tant, en si, no és una situació nova, però ho és quant a volum’, explica la directora de la ​Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), Ester Cabanes.

Qui són aquestes noies i per què vénen?

Just abans de la pandèmia, el Sistema de Protecció atenia cent cinquanta-tres noies menors que havien immigrat soles des del seu país d’origen. Són el 3,4% del total dels menors estrangers no acompanyats que hi ha actualment a Catalunya, una xifra que en dificulta molt la visualització. D’aquestes noies tutelades per la DGAIA, la majoria de setze a divuit anys, cent vint vénen del Marroc. Així i tot, no és un col·lectiu homogeni: tenen realitats molt diverses.

Hi ha un grup de noies que vénen de famílies sense gaires problemes, però n’hi ha que van justes de diners i no poden oferir tot allò que voldrien a la resta de la família. En aquests casos, acostuma a ser la mateixa família que anima la nena a anar-se’n per cercar-li un futur millor del que podria tenir al país d’origen. Elles acostumen a sentir molta pressió de la família, cosa que els causa una forta dualitat: estan bé al centre i tenen tot allò que els seus familiars volen per a elles, però per una altra banda troben a faltar la família i la vida que tenien abans.

També hi arriben noies que han tingut una vida molt més complicada. Vénen d’ambients molt pobres, dels quals la majoria han emigrat cercant un futur millor. Normalment, aquestes menors vénen de famílies desestructurades, amb problemes d’alcoholisme i violència. Són noies que marxen de casa per necessitat i vénen per poder continuar estudiant i trobar una feina que els permeti de tirar endavant.

És el cas de la F, una noia que ara mateix està sota la tutela de la DGAIA. Ens explica que a casa tenia problemes amb el seu pare: ‘No podia viure amb ell. Així que vaig prendre la decisió d’anar-me’n i cercar un futur millor. Volia estudiar i el meu pare no em deixava, em tancava a casa perquè no anés a l’escola.’ Ella ho té clar: les nenes menors que vénen soles han fet aquest pas perquè no els queda cap més alternativa.

I és que prendre la decisió de deixar-ho tot enrere no és fàcil. ‘Dir a la gent que estimes que te’n vas és allò més difícil. Explicar a la meva mare que havia pres la decisió de marxar va ser molt dur. Més fins i tot que l’arribada al centre, on em sentia molt sola perquè no coneixia ningú. No sabia l’idioma, em costava molt de comunicar-me’ explica la F, qui diu que el viatge fins aquí la va canviar per sempre més: ‘Allà vaig aprendre que quan estic trista he de pensar en positiu. Gràcies a aquell viatge, ara sóc feliç.’

La F no va viatjar sola, ho va fer amb un amic, que va ser acollit per uns familiars en arribar a l’estat espanyol. Les primeres setmanes ella també va poder viure a casa una tia de la seva mare, però la situació era insostenible i va acabar anant a un centre. Ja al Marroc li havien explicat que hi havia aquesta opció.

Precisament, aquesta és una de les característiques que diferencia les menors emigrades del Marroc de la resta. Les marroquines moltes vegades fan el trajecte acompanyades i, quan arriben ací, tenen algun contacte de referència.

Segons l’Andrés, treballador d’un CRAE, aquestes noies acostumen a venir en bones condicions. ‘Als centres no acostumem a tenir noies del carrer amb conductes pre-delictives o problemes amb tòxics. Aquestes nenes vénen més ben ateses que no pas els nois. Les han protegides una mica més. Els nois moltes vegades han començat a consumir o han viscut un període llarg al carrer.’

Les noies subsaharianes i el tràfic de persones

Als centres de menors, encara que amb menys quantitat, també hi ha noies subsaharianes, que acostumen a tenir un procés migratori molt llarg, de vegades parlem d’anys, que sol ser molt traumàtic. Vénen de llocs en guerra i amb problemes d’extrema pobresa i pandèmies. Duen històries molt dures a l’esquena, moltes amb un component de violència. Però alhora són noies molt agraïdes que tenen molta esperança.

Acostumen a ser noies que expliquen molt poc la seva història. Donen detalls del seu país, però són molt opaques a l’hora d’explicar el procés migratori. En aquests casos, a vegades apareix de rerefons el tràfic de persones. ‘Qualsevol noia que arribi d’aquests països, que ve indocumentada i sense referents familiars, pot haver estat víctima del tràfic d’éssers humans’ assegura la directora de la DGAIA, Ester Cabanes, qui recorda que aquests últims anys la institució ha posat molt d’èmfasi en aquesta circumstància.

Perquè, en realitat, que hi hagi poques noies comptabilitzades en aquesta situació no significa que no existeixin. Durant molt de temps no s’han analitzat totes les situacions en les quals aquestes noies arribaven. ‘Moltes d’aquestes nenes entren al sistema de protecció d’infància bàsicament amb l’etiqueta de menors que han migrat soles, però pensem que durant molt de temps s’ha produït una mala  praxi atès que no hem intentat de detectar possibles indicis de tràfic de persones’, explica Rosa Maria Cendón, coordinadora de l’Àrea de Relacions Institucionals i Incidència de SICAR.cat, satisfeta perquè aquests últims anys la DGAIA ha fet petits canvis per millorar aquesta situació.

El 2019 la Generalitat va obrir un centre d’emergència per a noies menors que havien migrat soles i que havien estat víctimes de violència. Es tracta d’un nou recurs destinat sobretot a atendre aquelles que han sofert situacions de violència masclista, com ara víctimes de matrimonis forçats, de tràfic de persones i de més situacions. És una manera de controlar més aquestes situacions i de saber-les afrontar en millors condicions.

‘Costa de fer un perfil d’aquestes noies, perquè en tenim una mostra molt petita. Però majoritàriament són nenes nigerianes i vietnamites d’uns disset anys’, explica Cedon, qui assegura que encara queda molta feina per a fer malgrat els avenços. I això ho demostra que a SICAR.cat cada any hi arriben adults que diuen que ja eren explotades aquí quan eren menors. El programa també tracta amb noies que asseguren ser adolescents, però que les proves de detecció de l’edat diuen que tenen divuit anys. ‘Se sap que aquestes proves tenen un marge d’error de dos anys. Però, com que no podem acreditar que són menors d’edat… Tenim el repte de poder detectar aquestes noies menors i de millorar els mecanismes per a determinar-ne l’edat perquè, si no, tractem com adults determinats nens i nenes que són infants, i els hem de garantir un altre marc normatiu’, conclou Cendón.

I el futur?

La lluita d’aquestes noies no acaba quan arriben aquí. La F explica que ara els problemes han canviat completament. Ella és feliç al centre, se sent a casa. A més, la gent amb qui conviu ja la considera de la família. Ara el problema és que li falta molt poc per a fer divuit anys, i amb la majoria d’edat haurà de deixar el centre: ‘Ho visc amb angoixa. No sé què em passarà quan sigui major d’edat. De moment, el centre m’ajuda a cercar quins recursos puc tenir a partir de llavors. A veure si aconsegueixo entrar en un pis tutelat, i puc continuar amb els meus estudis.’ Poc té a veure tot plegat amb allò que ella s’imaginava: ‘Quan estava al Marroc em van explicar tots els passos que havia de seguir per a entrar dins el sistema de protecció. Però no tot ha estat tan fàcil com em deien. Pensava que aconseguir la documentació seria més ràpid’.

Dominar l’idioma, aconseguir un habitatge on viure i tenir la documentació en regla són ara els grans problemes amb els quals la F s’ha d’enfrontar. Uns problems problemàtica que comparteix amb la gran majoria de noies i nois que han arribat aquests últims anys cercant un futur millor, i que s’accentua quan els falta molt poc per a fer divuit anys. El problema es fa més gros perquè el temps que poden estar sota la protecció de l’estat és menor, i de vegades no en tenen ni per a aprendre a expressar-se amb fluïdesa. Ara, el gran dubte és si a les noies els és més difícil de tirar endavant.