Ser noia d’imatge en una discoteca: “Havíem de fingir perquè els clients gastessin”

“L’objectiu de la meva feina era fer que els clients de la zona VIP gastessin el màxim en alcohol.” Així resumeix la Júlia –nom fictici per a no revelar la seva identitat– què implica ser noia d’imatge en una discoteca. Ara té vint-i-tres anys i ja no s’hi dedica, però quan en tenia entre dinou i vint va fer-ho durant un any i mig, en una discoteca de Barcelona. Li fa força ràbia –diu– que tot sovint es lligui aquesta activitat a la prostitució, però també explica que algunes situacions deixaven les noies en una situació força vulnerable i que de vegades algunes sí que acabaven acceptant propostes de prostitució per part de clients.

“Et diuen que cobraràs per sortir de festa”

Tot va començar una nit que estava de festa amb unes amigues. “Els porters de la discoteca ens van fer entrar a la zona VIP i hi havia un grup de noies molt atractives. Una se’ns va acostar. Ens va dir que eren noies d’imatge i que ens havien trobat guapes, que si a nosaltres ens agradaria fer aquella feina. Em va sorprendre perquè no en sabia res, d’aquesta feina. Et diuen que cobraràs per sortir de festa i això, quan tens dinou anys, ho trobes l’oportunitat de la teva vida”, recorda.

La colla d’amigues van demanar més detalls sobre la feina a la noia d’imatge que se’ls havia acostat, però ella no els va acabar de detallar en què consistia, simplement els va dir que donarien ambient a la discoteca i que serien allà de festa. “Sí que ens va deixar clar: ‘Nosaltres no som prostitutes.’ Això ens va sobtar. Finalment vaig dir que sí perquè en aquell moment estudiava i no calia que hi anés cada setmana. Era una bona oportunitat de fer diners i combinar-ho amb els estudis.”

Sense contracte i per cinquanta euros la nit

Les noies d’imatge no tenen contracte i són pagades en negre –en el cas de la Júlia, per cinquanta euros la nit– per treballar d’una a cinc de la matinada. Hi ha més requisits: les noies han de dur roba de festa i talons i han d’anar maquillades, amb les ungles fetes i el cabells ben pentinats. “Però no em van insinuar mai res sobre cirurgies ni em van dir si m’havia d’aprimar o engreixar. Potser em feien comentaris com ara: ‘Aquestes botes no les tornis a portar’”, diu la Júlia.

“Nosaltres, quan arribàvem, signàvem un paper i ens repartíem en grups de quatre o cinc noies a la sala VIP. Cap a les dues, per un grup de WhatsApp, ens deien: ‘En aquesta taula hi ha un grup de nois que ha comprat quatre ampolles de xampany i volem que hi aneu perquè gastin i en comprin més.’ Havíem de fingir que érem amigues –tot i que ens acabàvem de conèixer– i que érem allà de festa perquè els clients ens convidessin a copes, que gastessin. Ens deien que els nois havien de gastar el màxim possible en alcohol.”

Com que algunes noies feien de noies d’imatge pràcticament cada nit i no podien beure tant d’alcohol, la Júlia recorda que arribava un moment que els caps els deien que, si no volien beure més, buidessin la copa al lavabo, però que era important que els nois paguessin la consumició. “Era un alcohol caríssim, era una mica surrealista.”

Situacions de vulnerabilitat i propostes de prostitució

La Júlia no es va trobar amb cap situació de violència sexual, però haver de fingir davant de nois durant hores a vegades portava a situacions incòmodes o de vulnerabilitat. “A les cinc de la matinada, quan acabàvem la jornada, desapareixíem, i molts nois no entenien res. Ens deien ‘Ja us n’aneu?’ Tu no podies dir que havies acabat de treballar i t’havies d’inventar alguna excusa. Ells es pensen que vols estar amb ells, i això fa que es posin pesats. Però com és una feina, no estàs de festa normal, no pots engegar-los a la merda. No havies de coquetejar, però sí estar allà a la taula. A alguna companya li havien dit: ‘Véns amb mi i et pago’, i havien insistit malgrat el ‘no’ de la noia. Situacions com aquesta no s’agreujaven, perquè els de seguretat sempre eren allà per si passava res.”

La Júlia explica que normalment els clients turistes o estrangers no s’adonaven que eren noies d’imatge, però que alguns clients catalans, sí. “Els que s’adonen que treballes allà es pensen que ets una scort i t’ofereixen diners per tenir relacions sexuals. Jo no ho he acceptat mai, però conec noies que sí que ho combinaven amb això, perquè l’una cosa porta a l’altra. Com que era una feina sense contracte, no calien papers. Moltes eren noies sud-americanes que acabaven d’arribar a Catalunya i tenien la família al seu país, no tenien papers, no podien trobar feina i necessitaven els diners. Amb els diners de ser noies d’imatge no en tenien prou.”

La Júlia subratlla que no totes les noies que hi treballaven s’acabaven prostituint i que l’objectiu de la feina no és sexual. Quan passava això, diu, es feia fora de les hores establertes i fora de la discoteca, perquè a dins era prohibit. Tanmateix, es demana fins a quin punt el local no s’aprofitava de la situació de vulnerabilitat de les noies. “Buscaven noies atractives i la qüestió dels papers els era igual. A més, durant la covid es van quedar completament sense feina ni dret a res. Evidentment, a la discoteca li surt a compte que això passi, perquè al final els clients estan més contents i hi tornen perquè saben que allà podran trobar noies a qui poden pagar per sexe.”

Però les propostes de prostitució no van lligades tan sols a les noies d’imatge. La Júlia considera que té molt a veure amb l’ambient de les sales VIP. “Les propostes que jo he rebut no han estat per a ser noia d’imatge perquè ells no ho sabien. M’ho han proposat moltes vegades anant de festa normal. A les zones VIP els clients t’ho acaben oferint per no perdre temps, prefereixen pagar i ja està. Tenen molts diners i per això pensen que poden tenir qualsevol cosa.”

Els prejudicis, contra les dones

La Júlia ha viscut el debat públic que ha suscitat el cas Dani Alves amb una certa ràbia, especialment pels comentaris estigmatitzadors contra les noies que hi ha a les sales VIP de les discoteques, fins i tot si acaben essent víctimes d’agressió sexual. “M’han fet molta ràbia els comentaris de ‘totes són scorts’ o ‘ja saben a què s’enfronten si van allà’. Jo no ho vaig viure mai així. No va ser la feina de la meva vida, però em fa ràbia que ho pintin d’aquesta manera. Ara mateix no ho tornaria a fer perquè sóc en una altra etapa, però no me’n penedeixo.”

“Posar el focus en elles i normalitzar, per la feina que tenen, que puguin rebre violència, és un problema”, denuncia Ana Burgos, de l’Observatori Noctámbul@s. “La societat tendeix a culpabilitzar les dones i a centrar la mirada en el que fem o no per ‘merèixer’ o no ser subjectes de violència. Hem de desplaçar el focus als homes i als potencials agressors, als còmplices i a la societat. En el cas de l’oci nocturn, si ella anava beguda, es diu que ja sabia què li esperava; en canvi, si ell anava begut es diu que no sabia què feia. També sembla que t’ho busquis si vas vestida d’una manera determinada o tens una certa professió. Cal reivindicar que podem emborratxar-nos, anar vestides com vulguem i tenir qualsevol feina i no ens mereixem mai rebre cap mena de violència.”

Com controlar la cosificació al lleure nocturn?

L’observatori denuncia la facilitat amb què es poden produir dinàmiques de poder dels homes sobre les dones a les sales VIP. “És la lògica de compra-venda patriarcal i de classe: jo et compro amb begudes i tu m’ho tornes amb amor, coqueteig o sexe. És un vincle artificial en què l’home es veu amb dret d’accedir al cos d’una dona perquè ha pagat unes copes. Es pot estar més o menys d’acord amb aquesta feina, però no es pot tolerar que hi vagi implícita la violència: coacció, insistències… I es perpetuen mites com ara que les dones som objectes de seducció i si els homes no obtenen aquest sexe la culpa és nostra, que els hem seduït.”

La cosificació de les dones també es troba en uns altres àmbits del lleure nocturn, com ara els cartells o el preu diferenciat entre homes i dones per a les entrades o les begudes. A l’observatori expliquen que a Catalunya això últim és prohibit. Tot i que encara es troben pràctiques d’aquesta mena, cada vegada són menys habituals.

Activitats com les noies d’imatge són més difícils de controlar. El fet de ser noia d’imatge no és una feina regulada ni reconeguda per les discoteques. La patronal del lleure nocturn Fecasarm nega que aquesta figura existeixi, si més no en els seus locals associats. “En cap cas no hi ha persones contractades per a distreure o fomentar que els clients beguin més. És totalment fals”, diu Joaquim Boadas, secretari general de Fecasarm. “Invertim molts diners i recursos humans a lluitar contra accions incíviques, il·legals o vexatòries.” Subratlla també la recomanació de posar càmeres de videovigilància per detectar si hi ha actuacions il·legals, a més de personal de seguretat a l’accés a la zona VIP.

Tanmateix, el degoteig de testimonis com el de la Júlia als mitjans assenyala que, en alguns locals, aquesta figura sí que existeix de manera irregular. No solament és economia submergida, sinó una feina no reconeguda i difícil de detectar; per tant, és molt complex d’establir-ne controls. A Catalunya el Departament de Feminismes i el d’Interior preparen una guia per a lluitar contra la violència sexual i la cosificació en tots els àmbits del lleure nocturn, però ara com ara no hi ha cap mesura pensada per aquesta qüestió en concret.