Noi busca noia, noia no busca noi

Actualitat espanyola: aquests dies, diversos mitjans s’han fet ressò de la dèria d’un noi de Múrcia per a trobar una noia que va ullar en un tramvia. Per a qui no li soni la història, l’explicarem telegràficament: tramvia nocturn, noi veu noia, noi s’admira de noia, noi remira noia [rep.], noi ha de baixar, noi fa indicacions a noia perquè també baixi, noia no hi reacciona [és el que diríeu a les vostres filles, oi?], noi baixa, noi s’escalfa el cap amb noia, i, l’endemà, noi penja cartells a parades del tramvia per trobar-la.

Exercici:

Penseu un moment que noi i noia són, alternativament, els vostres fills: què els hauríeu aconsellat de fer a cadascun?

Ampliem la informació. La carta titulada ‘Estimada noia del tramvia’ va ser notícia en un diari local, d’aquí va passar a les xarxes i de les xarxes ja us ho podeu imaginar. Fragments com ara ‘em vaig adonar que no podia apartar els ulls de tu’, ‘tant de bo t’hagués allargat la mà’, ‘només et volia provocar un somriure i portar-te a sopar’ van suscitar titulars com ‘”Flechazo” al tramvia’, ‘El Romeu de Múrcia’, ‘La tendra història del jove que es va enamorar al tren’. I van donar peu a entrevistes al ‘Romeu’, escrites i televisades, en directe i en diferit: ‘Va fer gestos perquè baixés amb ell, i ella no va reaccionar’; ‘Sí, podria ser la dona de la meva vida.’ I també van emocionar enviades especials com la de la primera cadena pública espanyola, que demanava a pantalla: ‘No et costa res de prendre un cafè amb ell…’ Fins i tot una marca de cervesa es va voler promocionar piulant que si la noia apareixia, els regalaven a tots dos un sopar.

Exercici:

Penseu un moment en la mateixa història però que el noi-que-busca-noia és una noia-que-busca-noi. Quins titulars us vénen al cap? Hi hauria titulars?

Mostrem ara l’altra cara de la notícia. Perquè a la reacció romeo-juliesca primera li va sorgir una contrareacció disparada com un guèiser. I com ha canviat el conte de les princeses des de la meva època. Molt de jovent va identificar de seguida que una campanya d’aquest tipus no tenia res de romàntic, ans al contrari: van qualificar algunes frases de la carta del noi d’inquietants i sinistres, van piular als diaris i les cadenes recriminant-los que normalitzaven l’obsessió d’una persona per una altra, que fomentaven la ‘romantització de l’assetjament’, que feien apologia del mite de l’amor romàntic, que prou mal ha fet educant tantes generacions de dones en la passivitat d’haver d’esperar el seu príncep blau i les seues disposicions. Els titulars també van començar a canviar: ‘Romanticisme o assetjament?’; ‘Polèmica a les xarxes pel “flechazo” del tamvia’; els articles d’opinió es van succeir: ‘Buscar la noia del tramvia no és romàntic, és assetjament’. El noi mateix també va acabar reconeixent que la cosa havia sortit de mare –’Només vaig penjar quatre cartells en quatre estacions’– i que avui dimarts, si la noia no el truca, es retirarà. Doncs mira, noi, gràcies: el debat era necessari i algú l’havia de començar, encara que fos donant exemple.

Exercici:

Imagineu un moment que el noi no fos l’angelet que ha estovat les enviades especials de les teles i que fos un cas típic de ‘era molt normal, sempre saludava’. Suposeu que la noia hi queda i en surt, per dir-ho fluix, escaldada. A qui atribuirà l’opinió pública la responsabilitat de l’escaldament?

Continuem i acabem amb una lliçó possible d’aquesta història, i que té a veure amb el paper que hi han tingut els mitjans romantitzadors. Posem un cas d’assetjament real estàndard, d’assetjador a assetjada, tot i que n’hi ha cap a tots els cantons. Posem que a l’assetjador li passa allò que passa a la majoria d’assetjadors: que l’assetjada –a qui la policia li diu cada vegada que si no hi ha agressió visible no hi ha detenció– s’ha tancat amb pany i clau a casa i no li vol obrir ni la porteria. A l’època analògica, l’assetjador es vestia de Cortefiel, comprava un pom de flors i s’esperava que un veí influït per la seva donjoànica presència li obrís l’escala picant-li l’ullet: ‘A veure si avui cau, matxote, que qui la segueix l’aconsegueix!’ L’assetjada, com també sol passar quan hom perd la seguretat de la llar, canviava de domicili i de rutina, i en el món analògic que diem podia accedir a una mínima oportunitat d’alliberació i d’anonimat.

Ara no. A l’època que la vida privada de la gent pot esdevenir pública en un petar de dits, un assetjador inspirat pel cas ‘Romeo’ de Múrcia podria apuntar-se la idea de viralitzar el seu ‘amor’, i, si té la mateixa sort, obtenir la cooperació mediàtica d’un ‘No et costa res de prendre un cafè amb ell’, i la complicitat de tota una comunitat a la manera que al Diario de Patricia, fa un segle, se solia dir ‘Ante toda España’, i que avui és ‘davant de tot el món’. Per si l’assetjada no en tingués prou que la busqui un sol assetjador, només li falta tenir-ne una legió. Per això, del cas del tramvia de Múrcia, em quedo amb la bona notícia, o si més no amb el fet remarcable que tant de jovent hagi sortit en tromba a reclamar que un ‘A busca B’, sense la reciprocitat del ‘B busca A’, així d’entrada, no és cap història d’amor.