#NoEmCanviïsLaLlengua

Avui, dia 26 de setembre, a l’Auditori Orfeó Martinenc es presentarà la campanya #NoEmCanviïsLaLlengua, iniciada via Twitter per una noia d’origen peruà, de nom Rosario Palomino. S’han afegit a la campanya nombroses persones provinents de països molt diversos. Jo no tinc Twitter i, per tant, no li he pogut fer ni un ‘m’agrada’. Així doncs, aprofito aquest espai per fer un comentari de la iniciativa.

Breument –per si no n’heu sentit a parlar i fins on jo arribo–, es tracta d’enviar als catalanoparlants una queixa que es pot expressar en aquests termes: encara que pels nostres trets físics, pel nostre accent, per la manera de vestir o per qualsevol altre indici, creguis que no sóc nascuda a Catalunya, parla’m en català, especialment si jo t’estic parlant en català, perquè, si no em parles en català, m’estàs fent fora d’aquesta comunitat on vull viure.

El GELA fa uns pocs anys vam dur a terme una recerca amb immigrants que havien optat per adoptar el català com a llengua en les relacions socials i, més encara, a partir del coneixement del català havien revalorat les llengües minoritàries dels seus països d’origen. Buscàvem identificar els motius que porten algú a posar un interrogant a la llengua hegemònica (l’espanyol, en el nostre cas) i a voler-se identificar amb la llengua del país d’acollida. Un dels aspectes que invariablement ens feien notar mentre ens explicaven la seva biografia lingüística era que els catalanoparlants se’ls adreçaven sempre en castellà, malgrat que ells iniciessin l’intercanvi en català. És a dir, els canviaven la llengua. En sociolingüística, és un fenomen conegut que ha estat etiquetat com a ‘norma de convergència’.

Tenim enregistraments molt sagnants en aquest sentit. Una noia d’origen rus ens deia: ‘Al principi, quan volia practicar el català, estudiava i llavors volia parlar català, i la gent em contestava en castellà, era una mica… Jo que faig un esforç tan gran i els mateixos catalans em contesten en castellà.’ Un noi parlant del wòlof deia que la gent sempre se li dirigia en castellà: ‘En castellà, sempre sempre. Això és sempre. Encara que tu els contestis en català, continuaran fent-ho en castellà. […] No se n’adonen. N’hi ha molts que no en són conscients.’ I això mateix ens deien els altres informants, repetidament.

Una informant búlgara ho expressava així: ‘El meu marit i jo vam venir de Bulgària ja fa anys i els nostres fills han nascut aquí. Nosaltres els parlem en català i normalment tothom ens parla en català. Però quan haig d’ensenyar la documentació i veuen que sóc búlgara aleshores em parlen en castellà encara que fins aquell moment hàgim parlat en català. Això em passa sobretot al metge. El meu fill un dia em va preguntar com era que els metges no sabien català. A mi això em fa sentir molt malament.’ 

El que ens estaven dient aquests informants és que si els catalanoparlants canviem de llengua per parlar amb ells els estem excloent. Els estem dient que no són d’aquí, que no formen part del ‘nostre grup’. És a dir, els estem discriminant. No els deixem integrar.

Cal tenir en compte que no és igual ‘integració’ que ‘assimilació’. La diferència rau en el fet que ‘assimilar’ pot entendre’s com un ‘diluir-se en’ o ‘transformar-se en’. Un pot integrar-se en una comunitat sense perdre la pròpia identitat. En tot cas, les identitats es poden sumar. De la mateixa manera que, quan aprenem una llengua, no desaprenem la d’origen. Sumem llengües i identitats, no en restem.

Hi ha qui creu que adreçar-se a un forà en castellà és una qüestió de cortesia. Recordo que a la darrera campanya electoral a les Cortes Generales, en una emissora de ràdio van entrevistar una candidata que es va fer entrevistar en espanyol justament amb aquesta mena de raó. La tal candidata, d’origen argentí, entenia perfectament el català, però senzillament va voler imposar la llengua hegemònica. L’entrevistador no va voler embolics (tot i que li reconec que primer la va burxar una mica) i la va entrevistar en espanyol.

Em pregunto si forma part de l’estupidesa humana pensar que si aprens una llengua en desaprens una altra. En el cas de la tal candidata, diria que més aviat es tractava de sotmetre i imposar. 

Perquè no, no és una qüestió de cortesia. És molt pitjor. La cortesia –entesa des d’una perspectiva (psico)lingüística– té a veure simultàniament amb la preservació de la pròpia imatge i amb la de l’altre. Quan imposes la llengua dominant, estàs minant la imatge de l’altre perquè estàs imposant la teva. Estàs dient quina és la ‘bona’ imatge, la llengua ‘important’ a conèixer. Però, al mateix temps estàs excloent-te de la comunitat que parla la llengua minoritària (i, ves, potser també per això els resultats electorals a la candidata en qüestió li van anar tan malament). 

De la mateixa manera, quan un parlant –i més encara si és d’origen forà– se t’adreça en català i li gires la conversa a la llengua majoritària (en aquest cas, l’espanyol), li estàs dient que no cal que faci l’esforç, que la llengua que val és l’altra. Però, pitjor, el que fas és apartar-lo de la comunitat d’acollida i, consegüentment, l’estàs discriminant.

Em ve a la memòria un estudi fet a Muotathal, al cantó suís de Schwyz, on els autòctons amagaven la pròpia llengua davant de forans. L’investigador mantenia que era una manera clara de dir-los ‘no ets dels nostres’. Això mateix s’ha observat en altres comunitats com ara entre els parlants del gaèlic a les illes occidentals escoceses i en tants d’altres llocs. Els parlants locals no es fan (no ens fem) cap favor perquè hi ha molt a perdre: la llengua.

La campanya #NoEmCanviïsLaLlengua ens posa un mirall davant. Fa palès que hi ha molta gent sàvia i amb sensibilitat lingüística que s’ha adonat que les llengües fan créixer, que són un coneixement al qual no volen renunciar i que no estan disposats a ser membres ocasionals de la comunitat que els ha acollit.

Dies enrere un professional em va venir a arreglar les teules de casa. Parlava un andalús allò que en diríem molt tancat. Segons com em costava d’entendre. En un moment determinat, per assegurar-me que m’entenia perquè la reparació era complexa, vaig canviar al castellà. Em va aturar al moment i em va demanar que li parlés en català. Evidentment, em vaig disculpar i gairebé que l’abraço. No sé si forma part del #NoEmCanviïsLaLlengua, però en seria un més. I en podríem citar molts i molts d’altres. La prova n’és la pila de gent d’origen estranger que s’ha afegit a la iniciativa de la Rosario.

Com he dit, no tinc Twitter. Per això envio la meva felicitació a la iniciativa i desitjo que l’acte sigui un èxit.

Montserrat Cortès és membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)