Fronteres i perifèries

El paisatge, la forma física del món visible, amb arbres i sense, persones i sense, cases i sense, màquines i sense, parla, és escriptura i es pot llegir, sentir, escoltar. De ruta a casa, la natal, ens aturem a mig camí, a la Panadella, un ritu de pas que s’ha de fer cada volta que hi anem i en tornem. I cada volta faré la foto, les fotos, de la benzinera primer, de l’horitzó de la carretera vella de Lleida després. L’oest, el far west, en diuen els amics, i ric pensant en els que ho diuen sense haver vist mai els malls monegrins, les parets pelades verticals, ni el mur de Fraga ni les cares que el temps escultor hi ha dibuixat. Un dia el cel és límpid i quiet, sense cap núvol, i l’altre la boira domina la frontera, els límits, l’encreuament dels paisatges i les formes de vida que representen i que es poden llegir i sentir. La benzinera per la banda de la carretera vella és fotogènica. El lloc on s’està és el de segles, la frontera i la perifèria de maneres de bregar amb la naturalesa primer i amb la seva humanització després, humana, massa humana, tocada de la mà humana tant com ha pogut i més. Però les fotos sempre fan pensar en les dels fotògrafs europeus per terres nord-americanes, és gairebé inevitable. Com ho és per a mi enviar una salutació a Peter Handke, pel seu sentit del paisatge penetrant, cavador. Imatges des de l’interior dels límits, sense gaires complaences que no siguin les supremes: no som aquí per a no-res, més aviat hi som per a escoltar què ens diu el paisatge. Entre altres coses.

De Peter Handke les traduccions s’han anat fent escadusseres des dels vuitanta i per això és bona notícia el Nobel, ara en vindran més. De les més antigues que teníem, a veure qui se’n fa càrrec avui que antic vol dir per a un llibre més de dos anys. Un llibre dura més que una persona però quan just comença a parlar i a treure les dents de llet se l’engega a pastar, i no és cap paròdia: els exemplars són triturats i convertits de nou en pasta de paper. Carme Serrallonga va traduir el 1988 tres peces de la seva dramatúrgia i com que són editades per l’Institut del Teatre potser són més fàcils de recuperar: Insults al públic, Autoacusació i Pronòstic. Títols eloqüents, profètics. Quan La Magrana era una veritable editorial, van aparèixer Tarda d’un escriptor i L’absència, el mateix any (1991), gairebé incunables. Després la guerra de Iugoslàvia, en què Handke va ser una veu alertadora que encara no hem escoltat prou, el va relegar.

Qui ara fa brometa del ‘políticament correcte’ i el que anomena la seva ‘dictadura’, diria que, els més vells, els que podien, no en van dir ni piu, a favor de Handke, llavors. Per sort el purgatori editorial handkià es va acabar fa cinc anys aquí. Tenim La gran caiguda (Raig Verd, 2014), en traducció de Marta Pera Cucurell, que també ha traduït el Poema a la durada (Eumo – Jardins de Samarcanda , 2015). El Nobel 2019 li ha estat concedit per ‘un treball influent que amb geni lingüístic ha explorat la perifèria i la singularitat de l’experiència humana’. Els acadèmics no ho afirmen en present –‘explora’–, sinó en temps perfet –‘ha explorat’—, com si confessessin entre dents que l’hi havien d’haver donat abans. Confio que no vulguin dir que Handke està malalt, amb un peu a la tomba i que no se n’espera res més.

Els vincles de Handke amb el paisatge castellà són grans, forts, intensos, místics. Com ho haurien pogut ser els de les terres de Ponent –les Garrigues, l’Urgell– per a un altre bon escriptor, el sud-africà J. M. Coetzee, també premiat amb el mateix guardó, que, llàstima, no s’hi va decidir, a instal·lar-s’hi i passar-hi temporades. L’home buscava llocs quan va resoldre deixar de viure a la nova Sud-àfrica (viu a Austràlia, viatja sovint a l’Argentina) i les terres que la Panadella limita i en fa frontissa li van recordar molt els paisatges natals, els que retrata a Esperant els bàrbars (traducció de Xavier Rello Andreu, Edhasa, 1988). Per a Handke, Joan de la Creu i Teresa de Jesús, Cervantes i Machado, i la filòsofa María Zambrano són referències cabdals de la seva exploració humana i històrica, del que carall ha estat i és Europa i pugui ser després de les guerres del XX. Veure en aquest sentit La noche del Morava (traducció d’Eustaquio Barjau, Alianza 2006), versió original del 2004, una immersió catàrtica en el paisatge sorià.

No he llegit res d’Olga Tokarczuk. L’han premiada per ‘una imaginació narrativa que amb passió enciclopèdica representa la superació de fronteres (crossing of boundaries) com a forma de vida’. Hauré de buscar Un lloc anomenat Antany (traducció d’Anna Rubió i Jerzy Sławomirski, Proa 2001). ‘Representa’, afirmen els acadèmics: en present. Una obra en marxa, engegada el 1989, any per sempre de la caiguda del Mur de Berlín, prolífica,  molt atenta també, com Handke, a la naturalesa. És la Nobel del 2018 concedit aquesta setmana després del sidral misogin que es va cloure l’any passat per l’expeditiva via de purgació de no atorgar el premi. Espero que aquesta llufa no l’acompanyi sempre, que no repeteixin cada volta que parlin d’ella això i allò dels acadèmics suecs. Pel que en llegeixo ho podrà tanmateix suportar, és una dona tímida de caràcter resolut i una autora d’envergadura que ha resistit una campanya d’odi a Polònia el 2014 per Els llibres de Jacob. He llegit en paraules d’una dels seus traductors que és una mística. Un bon tàndem, doncs. Dos escriptors europeus cavadors de la història, les persones, els llocs, i de tota cosa minúscula.