‘Jo no voto, i que es foti Espanya’

Si teniu Netflix i teniu temps, us recomano la pel·lícula documental The Great Hack (La gran hackejada). Tracta de les maneres de fer de l’extinta Cambridge Analytica, l’empresa britànica d’anàlisi de dades que, extraient-les de les xarxes socials –digues-li Facebook–, les utilitzava per a finalitats polítiques, tot manipulant els votants més persuasibles. Per exemple: a partir d’un simple test de personalitat, que els mateixos usuaris de Facebook feien viral, aconseguien el perfil psicològic d’una mostra representativa de la població, extrapolable al conjunt de votants. A partir d’aquí, es tractava de concentrar els esforços en els mitjans que consumien els electors més manipulables ‘fins que veiessin el món com nosaltres volíem’.

Aquest era un dels serveis que oferia l’empresa als seus clients, i no deu ser pas l’única: una espècie de dopatge per guanyar la carrera d’arreplegar vots. Cambridge Analytica és darrere del triomf del Brexit i de Trump, com s’ha explicat de sobres, però una dècada abans, segons exposa el mateix documental, havia fet assajos en països en via de desenvolupament per aconseguir, en aquest cas, l’abstenció d’una part selectiva de votants. El 2009, per exemple, amb una campanya pretesament rebel i pretesament de base, es va aconseguir reduir la participació electoral d’un 40% entre els jóvens de Trinidad i Tobago, i just el tipus de jóvens que ètnicament convenia al pagador. No en va, Cambridge Analytica es venia com una empresa per ‘canviar el comportament’ de les persones, no cal dir res més.

A l’estat espanyol, tot això s’ha relacionat amb un consultor de l’entorn del PP que es vantava d’haver aconseguit desmobilitzar el votant d’esquerres a les últimes eleccions d’Andalusia. Es veu que el nano s’havia gastat ‘milions’ per promoure l’abstenció i el vot nul a través d’una falsa pàgina socialista a Facebook, i es veu, també, que l’èxit li va valdre un premi a Washington per la ‘millor campanya d’atac de l’any’. Doncs ara, amb les espanyoles, s’ha repetit la idea des d’una falsa pàgina errejonista que difonia missatges contra l’esquerra rival i eslògans com ara ‘Jo no voto’ i ‘No compteu amb mi’. Sembla que la dreta, disfressant-se amb pell de xai, ha mirat de treure rendiment de la històrica inconstància del ramat esquerranós, més sensible al desencant i les frustracions.

De tot això que passa a l’estat espanyol i al món, l’independentisme potser en podem extreure alguna conclusió. Perquè cada vegada que topem amb unes espanyoles, aquesta pedra a la sabata, ja estem tots a la brega sobre si anar a Madrid és un contrasentit o no, i sobre què coi s’hi hauria d’anar a fotre, si la idea és que ens en volem desempallegar. Un debat que, a parer d’aquesta humil columna, només ens distreu penosament de l’objectiu, perquè la funció de votar fora de casa és una altra. Votar a fora, com ja hem dit alguna vegada, té abans que res una funció propagandística, i es basa en la relació de vots independentistes i unionistes que figurarà notarialment aquí, i a la Xina Popular. Tota la resta, tot allò que tu, jo o el nostre gat hi pugui objectar, a efectes pràctics no importarà a ningú: per a Madrid, i per a la Xina Popular, l’independentisme hi enviarà tres partits, punt. I la suma dels seus votants serà la força que se li reconeixerà en camp contrari, punt i a part.

En unes espanyoles, on som minoria nacional, les nostres misèries locals només són pinso per a consum propi. Cada vot que ens descomptem, que emetem en blanc o fem nul, quedarà com un mer acte autocomplaent del qual, l’endemà, no se’n recordarà ni la nostra mare. L’únic que transcendirà de la nostra ràbia seran els fets provats, les gràfiques, els titulars a la premsa lliure. Si les xifres són coherents amb la resposta massiva contra les sentències que hem volgut mostrar al món, minimitzada a tots els mitjans per la calculadora trucada dels ens oficials. Per alguna cosa deu ser que, mentre els peixos petits continuem amb la conyeta que ‘si votar servís de res, estaria prohibit’ –conyeta que fem viral–, els peixots del poder no fallen mai a les urnes. I, com hem vist, es gasten milionades en anàlisis de dades i enginyeria psicològica per decantar el vot a favor seu, o, encara més fàcil, per desmobilitzar el vot que els fa nosa. Ja seria de riure que l’independentisme fos l’única dissidència al món que ens desmobilitzéssim gratis per al poder, sense oposar-hi resistència, perquè naltros som diferents, perquè som els més llestos de l’Univers.