No volien la independència i van defensar les urnes

No preveien de defensar cap escola. S’hi van trobar. Javi Medina, Luis Morote i Oriol Martínez no eren independentistes però van dir que sí als seus amics quan els van demanar ajuda perquè calia gent per a protegir les urnes. Va ser això: respondre a la trucada d’un amic, creure que el conflicte polític s’havia de resoldre votant, i dir que sí, que hi anirien. Medina va ser testimoni de la càrrega policíaca a l’Institut Can Vilumara de l’Hospitalet de Llobregat. Martínez i Morote van patir la por de saber que els antiavalots podien arribar en qualsevol moment en escoles de Cornellà de Llobregat i de la Verneda, i allò els va marcar per sempre més. Aquest és l’1-O de tres veïns no independentistes que aquell dia van fer pinya amb els partidaris de la República catalana i que, per raons diferents, van votar que sí, que no, i en blanc. Perquè de vegades res no és tan simple com sembla.

‘Sempre sóc al mig de tot’
Oriol Martínez té trenta-dos anys i viu a les Corts, però la vigília de l’1-O va dormir a casa d’una amiga a Cornellà. Tenia previst de votar al costat de casa però, quan el govern va anunciar que el cens era universal, tots dos es van desplaçar al CAP del costat del mercat de Sant Ildefons. ‘Hi vam trobar amics. Hi havia neguit per si vindria la policia o la Guàrdia Civil. Però tot estava molt tranquil. Hi va haver un moment que va entrar un senyor molt vell. Tothom plorava perquè va dir que feia tota la vida que volia votar i que era la primera vegada que ho podia fer’, explica. Allò el va emocionar. L’Oriol no havia dubtat mai d’anar a votar, tot i que estava convençut que el referèndum no portaria el país a la independència. Diu que és molt important que es comptin tots els vots: que es voti tant sí com no. ‘Som un estat democràtic de veritat?’, pregunta. Creu que s’haurien de fer molts més referèndums, no únicament sobre la independència. Per això també hi va anar el 9-N. Aleshores va votar que no. L’1-O, que sí. Què havia canviat? ‘La sensació és que el govern espanyol es va destapar totalment, que aquí no es pot fer res que no sigui allò que ells volen. I, per tant, vaig dir: “fora, trenquem.” Encara que no ho senti, serà un “sí” simbòlic. Un de més.’ El seu va ser un vot de protesta.

Després, una altra trucada. ‘Vam parlar amb uns altres amics que eren en una altra escola que anaven buidant’. Era una hora complicada i temien que els Mossos l’acabessin tancant, i s’hi van desplaçar. La qüestió era qui hi hagués gent. Concentrar-se a la porta, i mentrestant anar xerrant amb els amics, dempeus o asseguts. Martínez diu que si mai hi hagués un referèndum pactat, probablement hi votaria en blanc. ‘Sempre sóc al mig de tot, molt al mig’. Al seu cap no hi caben les banderes. No se sent d’enlloc. Entén que hi hagi independentistes que volen una República per raons històriques i d’identitat. ‘A això, hi veig lògica. Jo no seré mai patriota, però ho entenc, sobretot si et trepitgen la llengua i la cultura. Però els qui diuen que Espanya ens roba… Si aquí roben tots! Si el teu motiu és aquest, no trobo que sigui bo’, argumenta. La seva mare és catalana i hi parla català. Amb el pare, castellà, perquè té arrels de Conca i Jaèn. ‘Jo sóc d’aquí. No tinc sentiment ni de català, ni d’espanyol, ni res’, confessa l’Oriol.

De Cornellà, a la banda esquerra del cinturó metropolità, el va sorprendre la gent que hi havia a tot arreu. També trobar-se Joan Tardà, diputat d’ERC al congrés espanyol, a l’Institut Francesc Macià, com un ciutadà més i sense periodistes al voltant. ‘Em va xocar veure-hi un polític. Xerrava amb la gent i no hi va anar a fer-se la foto. Hauria de fer enveja a la resta, que també ho fessin. Haurien de ser tots així’, opina. Martínez no mira la televisió: ‘Veus allò que volen que vegis’. S’informa per Internet. Ha vist tots els vídeos de David Fernàndez (‘és un crack’, en diu) i d’Arcadi Oliveres, que li ha fet obrir els ulls en tantes coses. També li agraden les intervencions de Tardà i Gabriel Rufián al congrés espanyol. En lloa que votin a favor de les mesures socials encara que treballin a favor d’una República catalana: ‘Fan de polítics de veritat’. És antimonàrquic i no creu que Espanya canviï. ‘Dius res sobre el rei i te’n vas a la presó… Així qualsevol fa una república’.

Martínez vota a cada cita electoral, i ha triat la CUP unes quantes vegades tot i que no és independentista. ‘És el partit més rupturista, doncs a prendre pel sac! Trenquem per fer un reinici. Una república catalana o qualsevol cosa’. De fet, el 20-S va estar a la seu dels anticapitalistes. El va indignar que la policia pretengués de fer un registre sense cap ordre judicial. ‘Hi vaig voler ser. Hi ha una revolució, cal ser-hi’, continua. ‘Que quan passin els anys pugui dir: “jo hi era, jo en puc opinar.” Perquè després la tele dirà allò que li roti. Poques vegades vaig a manifestacions, i aquell dia hi vaig anar.’

No oblidarà mai l’1-O. ‘No ho sé explicar bé, però tenia la sensació d’opressió. És la primera vegada a la vida que de veritat vaig veure que aquest sistema ens esclafa si vol. No van portar més policies perquè no van voler. No vam sofrir la violència, però només el fet de saber que n’hi havia ja feia que la tinguessis al cap’, relata. Va començar a sentir-ho quan va veure els primers vídeos de càrregues policíaques. ‘Vaig pensar que no podia ser, que això no podia passar en aquest segle.’ Però sí.

A Cornellà encara va anar a defensar una tercera escola. Potser hi hauria restat a seguir el recompte de vots si no fos que havia d’anar a treballar. Fa un any combinava tres feines. Una era de repartidor en un restaurant. Es va passar la nit enganxat a la ràdio. Li agradaria que algun dia hi hagués un debat seriós sobre la independència, perquè està convençut que ni tot seria de color de rosa ni un infern. No és gaire optimista. Més aviat el contrari. Ha llegit una de les interlocutòries de Pablo Llarena i hi ha vist una invenció ben fantasiosa. Com a solució, Martínez defensa la ruptura. ‘Votem. Moguem-nos, avancem.’

‘Vaig participar en una cosa que espero que sigui important’
La vigília de l’1-O Javi Medina no tenia clar si aniria a votar. Aquest veí de l’Hospitalet, de quaranta-dos anys, creia que feia mesos que els polítics d’aquí i d’allà utilitzaven massa la gent. Però, al cap i a la fi, va decidir d’anar-hi. Per què? ‘Crec que la solució, que no és tampoc fàcil, és que hi hagués un referèndum legal. Però també entenc que és molt difícil que la resta d’Espanya l’accepti. Hi ha massa gent a Catalunya que vol alguna cosa diferent de la que hi ha, i donar-li l’esquena, com fan a Madrid, ens porta on som ara, a la paràlisi.’ Medina va pensar que, com més vots l’1-O, més pressió exerciria la ciutadania sobre els polítics.

Aquell diumenge plujós, amb la dona, es va trobar una cua interminable a l’Institut Provençana, on els tocava votar. Com que uns amics seus eren al Can Vilumara, hi van anar. Allà tot estava més tranquil, faltava una estona perquè hi arribés la policia espanyola disposada a endur-se’n les urnes. ‘Vaig votar que no perquè crec que hi ha més coses que ens uneixen amb la resta dels espanyols. La meva família és d’Almeria, tota és d’allà. Em sento català perquè he nascut aquí i prenc part de la cultura catalana, però hi ha moltes altres coses que també em són alienes’, confessa. Medina admet que té contradiccions. Troba difícil de mesurar si se sent tan català com espanyol, però diria que sí, que és això. Li agradaria que l’estat espanyol fos diferent, que reconegués totes les cultures que hi conviuen. Voldria un estat republicà, però admet que és pràcticament impossible. La monarquia li remou l’estómac. ‘És de l’edat mitjana! És terrible. És com admetre que som inferiors a certes persones. Aquest és un dels motius que potser em farien fer independentista’, afegeix. Abans una República catalana que no pas una monarquia espanyola. ‘El problema d’Espanya és que és de dretes’, al·lega. També censura que el PSOE i el PP només vulguin mantenir els privilegis: són la ‘casta’. A Podemos, els mira amb més simpatia, però tem que l’atac d’alguns mitjans de comunicació no els hagi fet tocar el sostre electoral.

Després d’haver votat, Medina va veure al mòbil els primers vídeos de càrregues. Van demanar al jovent que hi havia al Vilumara si hi podia restar. En coneixia l’espai, els alumnes, hi havia gent del barri. ‘En un moment va venir la policia. No ho sé, potser deu furgonetes, moltes. Van omplir el carrer del costat. Nosaltres érem dins el recinte’. La gent cridava. ‘Vam tancar la primera porta del recinte, que era la més gran. La policia va començar a colpejar-la amb les masses i hi havia gent a dins.’ Què podia fer? ‘Vaig veure de justícia que no era necessària tanta violència’, recorda Medina. La resistència va durar poc. Els agents van trencar els vidres, la porta va caure sobre la gent. Hi va haver alguns ferits. Aleshores, tothom es va concentrar en la segona porta per retardar l’entrada dels agents espanyols tant com fos possible. Un vidre li va colpejar el cap. ‘Em van fer una mica de sang, però poca cosa. En aquell moment t’espantes. Van rebentar la porta i van entrar.’

La cosa més estranya va arribar després. O bé van veure que no podien obrir la tercera porta, que els hauria acostat a les urnes, perquè era reixada i de ferro, o bé van rebre una trucada. Perquè, de sobte, els uniformats van girar cua. En aquell moment va arribar la batllessa de l’Hospitalet, Núria Marín. ‘Van començar a cridar, a insultar-los. No sé què va passar. La batllessa hi va parlar però no crec tampoc que se n’anessin per ella’, apunta. Van salvar les urnes. ‘Va ser un moment emocionant. Tothom estava alterat i es preguntava com estava’.

Medina i la dona se’n van anar a dinar a casa i van veure les imatges a la televisió. Aquest veí de l’Hospitalet, operador químic, no s’imaginava que la policia actuaria tan violentament. ‘No calia. Haurien d’haver deixat fer la votació com el 9-N. No hauria tingut la repercussió que va tenir ni el significat que ara té per a l’independentisme’, analitza. Després, els van trucar per si volien tornar a l’institut i ajudar que no el tanquessin, i ho van fer. Els nens es van estar tot el dia amb l’àvia.

Per ell, l’1-O va ser un dia especial. ‘Vaig formar part d’una cosa amb què no estic d’acord al cent per cent’, diu. Però es va voler revoltar contra un estat policíac que creu que cada vegada deriva més vers una repressió més forta, tot i que encara ‘subtil’, perquè ‘podria ser molt pitjor’. Va viure la jornada com si fos part de la lluita de classes. ‘No vaig veure cap polític donant la cara. Per què no eren als col·legis defensant les urnes? Hi érem alguns que no érem ni independentistes!’ També critica que alguns aplaudissin els mossos, ‘un cos policial a les ordres de qui mana’ i en què hi ha sensibilitats ‘de tot’. No veu clar tampoc el lideratge del PDECat o de JxCat en el procés. Denuncia que parlen d’una República més justa o de lleis socials però ‘quan manàvem van ser ells els qui van retallar, són els mateixos.’

Sovint les coses no són blanques ni negres. I en el gris també hi ha molts matisos. En algun to del gris, hi ha Medina. ‘Quan parlen del poble català, em sento malament; no m’hi sento representat. De vegades critiquen l’equidistància. Però què passa: si no sóc independentista, sóc fatxa? No m’agrada. L’independentisme anava per bon camí. No sé per què ho han hagut d’accelerar tant.’ El 3-O es va sumar a l’aturada de país. Un any després, se sent orgullós d’aquell primer d’octubre: ‘No em va semblar just que fessin allò, i era el meu institut. El recordo com un dia emotiu. Vaig participar en una cosa que espero que sigui important.’

‘Per què m’han amenaçat, si jo era espanyol?’
Luis Morote considera que hi ha molts votants de Cs que, si l’1-O haguessin estat en algun col·legi electoral, haurien canviat totalment de parer. Com li va passar a ell, que va veure les coses com mai. ‘Per què m’han pegat, si jo era espanyol? Per què m’han amenaçat, per què em volen fer por si jo també creia en aquesta policia?’, es va preguntar. Morote té vint-i-quatre anys, és fill d’un policia espanyol i la mare és del Salvador. No se sentia català i s’identificava com espanyol. L’experiència d’haver defensat l’Institut Infanta Isabel d’Aragó de la Verneda durant tot el cap de setmana li va capgirar el món. Hi va anar perquè un amic li ho va demanar. A Morote, li va impactar molt que una policia que sempre havia sentit com a seva colpegés i terroritzés la població. ‘T’adones que potser has estat enganyat tota la vida.’ [Vegeu el perfil de Luis Morote: ‘El fill de policia espanyol a qui l’1-O va canviar la vida’]

La gent el va conquerir. Va veure en el seu barri, el de la Verneda, una capacitat de mobilització i de defensa desconeguda. Ell, que un dia abans de l’1-O no pensava a votar, es va impactar tant per la força dels veïns i, sobretot, per la brutalitat policíaca, que no va tornar mai a veure les coses com abans. Ara és independentista, però en el referèndum va votar en blanc, encara sota l’impacte d’aquell dia.

Morote pensava que els fets de l’1-O, per la seva gravetat, tindrien més repercussió, i que l’estat espanyol reconeixeria que s’havia equivocat. Però no va ser així. Al contrari, la majoria dels mitjans van dir que no hi havia hagut cap referèndum. ‘És la cosa contrària d’allò que veus i t’adones que potser has estat enganyat’, raona. Ara és molt crític envers la premsa que transmet una imatge falsa de la realitat catalana i ho reconsidera tot. ‘A mi, m’agrada molt la història i sempre l’havia vista d’un punt de vista imperialista espanyol. La rellegeixes i t’adones que Espanya és un conjunt de pobles i nacions.’ El cas dels joves d’Altsasu o el de la Manada també l’han portat a ser crític respecte de l’estat espanyol. Morote opina que tots els pobles tenen el dret de decidir què volen ser, s’autodefineix com a internacionalista i assegura sentir-se molt català. Lamenta que els presos polítics i els exiliats sofreixin les represàlies de l’estat espanyol com a conseqüència de l’1-O: ‘Tu, que també has lluitat, veus que podries estar empresonat. Ho pots ser pel fet d’haver votat.’