No volíem pagar. I hauríem d’haver entès un parell de coses

Gràcies Vicent per l’editorial, em quedo sobretot amb l’última frase.
Però sobretot el carrer ha de desconfiar del govern, encara que sigui independentista; jo afegiria Vicent, que a més diu que és independentista i actua com una autonomia/gestoria, amb submissió i complicitat amb l’opressor i espoliació
El Sr Josep Casadellà, sé que va ser perseguit tant per la Generalitat com per La Caixa; El Sr. Josep li varen fer pagar molt cara la seva desobediència; igual com passa ara presentant-se la Generalitat com acusació.

Temps era temps… quan em vaig comprar els 600, en el preu hi anaven incloses unes taxes de circulació que deien que eren perquè un vehicle era una nosa dins de la ciutat i era una manera de compensar-ho. Ho vaig entendre com un impost d’aparcament. Més tard, van sortir les zones blaves i no vaig entendre el que em cobressin per aparcar. Quan anava a posar gasolina, amb el preu d’aquesta hi anaven afegits un fotimer d’impostos que deien que era per el manteniment de les xarxes viaries. Entenia que era una forma de contribuir-hi ja que era una manera proporcional de pagar-ne el seu us. Quan les carreteres es van col·lapsar i van ser necessàries les autovies, ho vaig veure bé. Lo que no vaig entendre van ser els peatges, tota vegada que ja havia pagat el circular, amb la gasolina.

A veure: més enllà dels ànims triomfalistes de sempre, unes preguntes:

* Quan ha acabat la concessió ? S’ha aconseguit alliberar els peatges ni que sigui un segon abans que els que els “tocava” ?

* S’ha aconseguit que la Generalitat o l’estat s’ho hagin pensat abans de continuar cobrant els peatges de les autopistes que encara tenen ?

* S’ha aconseguit que no es rescatin les autopistes poc rendibles (o gens) del centre ? Aquelles que s’han. pagat amb la rendibilitat de les catalanes ?

* La gent que va ser inculpada, va pagar o no ?

* La Generalitat en les seves autopistes, ha tingut alguna mena de sensibilitat, per exemple no deixant-les apujar ?

* La gratuïtat és per sempre o en 3-2 anys ens podem esperar un nou sistema que- oh sorpresa !! resulta que on recapta i fa més mal és a Catalunya (dit sigui de pas avui m’he hagut de fregar els ulls amb el MHP Aragonès dient que la vinyeta catalana era un mal sistema i que cal un sistema únic per tot Espanya: amb indepes com aquest no cal unionistes)

Si la resposta a tot això és negativa o no la que tocaria, sí que ens ensenya una colla de lliçons que, de fet, també valen pel procés, Sembla que el que va passar amb el NovullPagar era l’avantsala dels Tsunamis o declaracions d’independència no vàlides diverses. Ací va:

* És molt maco un gets individual, però o va seguit de gestos col·lectius massius i molt comtinuats en el temps o no serveix de res i el qui llepa és qui ha fet el gest. Exemple: els talls del Tsunami. Si haguessin continuat duratnt 1 mes tipus armilles grogues, la cosa hauria anat d”una altra manera

* Cal crear estratègies que facin mal a l’enemic, que el desbordin. Si deixes que la cosa estigui sota control per part seva, malament

* En aquest país ni als polítics nostrats ni als de Madrid els importa un borrall la ciutadania i el seu benestar: les manifestacions serveixen en un primer moment per tal que es vegi que hi ha caliu. Però el que cal són fets, perquè sinó se les passen per l’arc del triomf. En cas contrari ràpidament tornem al curs original dels esdeveniments

* Les promeses dels polítics se les emporta el vent, Per tant cal control. Em un país en què si menteixes sobre el teu CV t’aplaudeixen per ser llest i et fan president del partit (i quan dic país vull dir Espanya i Catalunya), o es fiscalitza de prop els polítics i les seves promeses, imposant-los el concepte d’accountability, que per ells, que no han passat de 1 d’anglès a l’acadèmia Ràdio Maymó, els deu sonar a etrusc superior, o podem esperar asseguts que compleixin cap mena de promesa.

* Com en els casinos, la banca (en aquest cas Madrid) sempre guanya- i molt. En aquest cas, o estem vigilants i muntem pollastres monumentals, com explicava abans, o en 3 anys tornarem a tenir peatges tant o més gravosos que els actuals, i amb el govern de l’autonomia aplaudint amb les orelles

Tots aquests conceptes es resumeixen. en un: cal anar de cara a barraca i considerant que Espanya i la Generalitat i tentacles associats són els nostres enemics, i ser molt persistents en el temps

Un parell d’addendes:

1. Fa un parell de dècades he arribat a gastar més de 3000 euros anyals, doncs, tenia obres que esguitaven pobles i ciutats des de l’Alacantí fins al Montsià. Això ha estat una sagnia per a tot el teixit productiu nacional. I si, damunt, l’Hacienda española encara et discuteix la despesa, t’has d’emprenyar.

2. Aquesta nació s’ha de pensar des d’ací, i que no “ens la pensen” els colonitzadors. A tomb d’això, pense, que l’AP7, ara ja, una altra volta A7 -sense “P”eatge- com la van dissenyar Ignasi Villalonga (Banc de València) i els seus impel·lits, pel Banc Mundial dins del desenvolupament europeu. No feien res més que “recrear” les antigues baules de la romana Via Augusta.

He començat dient que cal “pensar-nos” les nostres infrastructures de comunicació, perquè, si bé, la costa està enllaçada des d’antic, caldria estructurar i cosir l’interior amb una via de comunicació interior que anàs des de Pilar de la Forada (Vega Baixa) fins a la Guingueta d’Ix travessant els Vinalopós, la Vall d’Aiora-Costera, la Plana Utiel-Requena, Serrania del Túria, Alt Palància, Alt Millars, Alt Maestrat, Ports de banda i banda del Sènia, Matarranya, Terra Alta, Segrià, la Noguera, Pallars i virar cap a Puigcerdà i la Guingueta.

Perquè cal recordar que el trànsit de gents i mercaderies evitarien el despoblament que patim a l’interior de la nació. Fóra la manera d’arrelar i enriquir un l’esquena del país que ha sofrit i estintolat aquesta comunitat nacional d’Europa. A banda de crear sargiments horitzontals entre el litoral i l’interior a tall d’escaleta.

Amb això, els trams existents de la CV-50 i l’eix transversal del Cadí són ja uns avançaments en aquest sentit.

Josep Blesa (València)

Sr. Gilibert, gràcies per fer-nos tornar de peus a terra.
El moviment persistent i els pollastres monumentals es fan amb una direcció o un lideratge o una organització única en la qual posar-hi tota la confiança.
No amb capelletes, partidets i manifestacions repartides per tot el territori de 50 diferents matissos de la mateixa ideologia.
Un lider podia haver estat el President a l’exili, però molts no el volen. Més val que ens resignem. També és cert que ell s’ha tancat en un silenci incomprensible. Com es pot construir un lideratge sense tenir cap espai per expressar-se?

Es lamentable, però no estem preparats. Només estem emprenyats. No sabem anar tots a la una. No sabem focalitzar qui és l’enemic. Ens fem auto-boicot.

Jo, com abans de la pandèmia, agafaré l’aviò des de Itàlia i aniré a la manifestació de la Diada. I allà hi vomitaré tota la meva ràbia. No pas contra l’estat espanyol sino contra aquesta Catalunya mesella, autonomista i dividida.
I contra la meva impotència.

Exacte, Partal: totalment d’acord. En el fons sóc independentista per dues raons: España no tè ni remei ni futur; i la independència és i serà una revolució a nivell europeu, al menys; i a nivell hispànic, per descomptat. I les revolucions les fa, les fem, la gent del carrer; mai el poder, mai els governs! Aquests fan sempre, en tot cas, la contra-revolució. I això és el que hem de aprendre, i de fet anem aprenent. Mai hem de confiar en el poder ni en el govern! I per altre part hem de ser conscients de la nostra força, que és molta i decisiva. Si el gobierno pretén recuperar els peatges de una forma o altre tindrà greus problemes; o ho fa immediatament, o no podrà fer-ho a causa del rebuig general que hi haurà. El manteniment? Per a això paguem els impostos directes i indirectes; qualsevol tipus de peatge (a l’ombra o al sol, a la vinyeta o no) no deixa de ser un sobre-impost. Veurem què passa…

Penso que avui has tocat dos temes fonamentals, benvolgut director, que tenen una relació entre si com de vasos comunicants: el poder de la gent i el paper entorpidor/repressor dels nostres governs. Quan la gent ens apoderem, el poder ho té molt més difícil; a la que cedim o ens adormim, som abusats per la Generalitat o amb el seu placet.

Això no és pas exclusiu del nostre país, esclar. A tot arreu funciona igual, amb més o menys desvergonyiment.
Però allò que cal que posem al descobert i denunciem sense treva, ESPECIALMENT en aquests temps de desconcert i desencís que citaves, és el paper entorpidor i repressor que han tingut i tenen els “nostres” governs “independentistes” en la lluita d’alliberament nacional.

Posaré només dos exemples sagnants, un de cada mecanisme.
1- Entorpidor o “posar pals a les rodes”: des de l’ANC s’ha vingut fent èmfasi, des de fa temps, en la importància de la sobirania fiscal: la idea seria anar enfortint l’Agència Tributària Catalana (ATC) que, hores d’ara, recapta només un miserable 5,3 % del que tributem els catalans. Doncs, bé: l’Adminitració que hauria de ser la PRIMERA interessada a fer-ho, si fos l’Administració d’un govern realment independentista, no ho fa en absolut. De tots els ajuntaments i consells comarcals que hi ha a Catalunya, governats pels partits que s’autoanomenen independentistes, i que són la majoria, poquíssims liquiden a l’ATC els impostos que els afecten.
Tampoc no ho fa la Generalitat. Ni els PARTITS aquests… independentistes.

2.-Pel que fa al paper REPRESSOR de la Generalitat, no cal que m’estengui gens perquè la infàmia és coneguda de sobres. Tenim una Generalitat que, fins i tot, fa d’acusació dels independentistes encausats i, sovint, demana penes més dures que la mateixa fiscalia. I CAP Govern ha fet passes decidides per acabar amb aquest escàndol.

Sembla evident que qualsevol analista imparcial seria terminant en el diagnòstic: els partits que diuen que són independentistes no tenen ACTUACIONS independentistes.

Llavors, cal arribar a la conclusió que “pensar coherentment” és una tasca més difícil del que sembla. Perquè només des de la “no consciència de la incoherència” s’entén que el poble que lluita per l’alliberament nacional NO demani comptes al seus partits i governs, suposadament independentistes, per la seva praxi habitual que, en moltíssims aspectes RELLEVANTS, va en la direcció contrària a la independència.
Que així estem: talment com si “no hi veiéssim”!

I aquest és el principal problema que tenim: els partits “independentistes” no han deixat de ser autonomistes. I nosaltres ens creiem l'”etiqueta” amb que es presenten!

Mentre la Generalitat estigui governada per persones porugues i amb el cul venut a l’ocupant, serà sens dubte un obstacle per la independència. Per tant, si realment volem la independència, el primer i indispensable pas és el d’apartar, desobeir i desqualificar aquests ocupes agents d’espanya. Mentre els d’allà tinguin a sou els d’aquí per a mantenir-nos callats, i nosaltres els obeïm, no hi haurà res a fer. La taula plena de teranyines és un exponent ben clar del que és avui aquesta Catalunya vedella, i està pensada per a durar els trenta anys que diuen els desvergonyits que la van comprar a canvi del país, si no diem que prou… Ens urgeix fer-ho!

Benvolgut Sr. Partal,

L’anàlisi editorial que fa avui està encaminat a animar la gent de cara a realitzar la independència, però obvia aspectes fonamentals de les dues qüestions, el #Novullpagar i el procés d’independència. Em permeto d’indicar-los perquè ho he viscut de primera mà.
En el moviment #Novullpagar, la iniciativa individual va ser una espurna iniciadora, un fenomen viral que, en les circumstàncies òptimes va prendre, cert, però el més interessant és el que va passar després:
– Els grans mitjans de comunicació van amplificar el missatge i van donar la informació de manera persistent, amb simpatia, gairebé animant a la gent a participar-hi. De forma similar als anys d’explosió de les campanyes de l’ANC.
– L’estratègia de la por que vostè esmenta encertadament com a traïció dels polítics als interessos de la majoria, es va fonamentar en dos eixos, la repressió en forma de multes i l’apagada informativa. I el paral·lelisme que es pot establir, és el moment actual del procés d’independència.
La derrota del #Novullpagar va venir sobretot de la por i del comportament de ramat que té el nostre poble. En el moment que es van començar a posar multes, que coincidia amb el punt àlgid, quan s’hi sumava gent cada dia, moltes persones es van espantar de no poder satisfer els imports –i el fet que fos més costós recórrer que pagar la multa-. Això, juntament amb el fet de no rebre informació sobre la progressió positiva del moviment o com procedir, va estendre un sentiment d’inseguretat, por i derrota –amb una similitud remarcable al 3 d’octubre i enllà- que va fer que en un mes es notés un descens dramàtic dels timbres d’alarma dels peatges, les botzines, etc. que era testimoni quan abaixava el vidre de la finestra al peatge per dir que continuava no volent pagar.
De tot plegat se’n pot extreure que no guanyarem fins que no aconseguim transformar la consciència i determinació d’una part substancial del poble i conscienciar-nos tots plegats que s’haurà d’entomar repressió i que tothom s’hi haurà d’escarrassar perquè al final hi hagi un èxit i el preu no es pagui en va. En aquest sentit, la majoria fa un pensament molt murri que ens porta a la desfeta “que jo no pagaré els costos de la repressió, en tot cas, que ho faci un altre”. Els ànims que pot infondre des de l’editorial poden ser determinants per girar el mitjó, però no poden obviar els detalls clau que duen a la victòria o a la derrota.
I un parell de notes editables, que refermen i aprofundeixen en el que va passar en el novullpagar:
– Els promotors inicials de la campanya van acabar donant com a solució la claudicació davant l’administració en forma de documents administratius equivalents a l’indult, on es reconeixia la infracció i es manifestava la voluntat de no reincidir en el novullpagar.
– Els partits polítics que tenien deutes amb la Caixa van callar. Els que no, es van veure impotents a l’hora de gestionar la situació i davant les expectatives de derrota van deixar estar el tema i es van moure a prats més verds –a ningú li fa pensar en les dèries ecologistes, feministes i sobre la salut del català que vivim aquests dies?-. N’hi ha que només saben anar de derrota en derrota, arrossegant el ramat mentre agiten l’estendard d’una nova esperança. I burros som –m’hi incloc- els que els seguim.
– L’apagada informativa pública va ser decretada pels mateixos que estenien multes, mentre que dels mitjans privats se’n va ocupar Abertis –només feia falta veure qui era anunciant d’aquest mitjans, “Abertis” i “La Caixa”-. Els mitjans petits van seguir la corrent.
Que no es pensi ningú que vull promoure el desànim amb les meves paraules, només pretenc una presa de consciència i de determinació. No en va el meu compromís és tal que avui rebo la repressió per haver participat en una manifestació del tot pacífica contra la inhabilitació del MHP Torra a Terrassa i per la qual em demanen 12 mesos multa, acusat de desobediència.
No hem de ser més i prou, hem d’estar més determinats i no repetir la història. Ànims!

Quan la causa és justa, a vegades es troba l’eina i a vegades no. En el cas de les autopistes de pagament s’ha trigat més del compte a aconseguir que l’eina trobada fos eficaç. I si fem un paral·lelisme amb el procés cap a la independència, podem dir que fins ara no hem trobat l’eina. El partits “dits” independentistes s’han mostrat molt maldestres (una eina molt ineficaç) alhora d’assolit una causa justa. Mentre que l’Estat espanyol, que persegueix una causa injusta: la repressió d’una minoria nacional, ha trobat unes eines molt eficaces (policia, guàrdia civil, judicatura, periodistes) i se’n surt prou bé.

La lliçó aquesta de que la Generalitat és un obstacle per a la independència i que el carrer ha de desconfiar sempre del govern, és molt difícil d’aprendre, sobretot quan massa sovint hem d’anar a votar un nou Parlament que en sortirà un nou govern, i ho hem de fer per no perdre la quota independentista, que si fos així ja ens podríem calçar. Estem entre l’espassa de l’unionisme i la paret del nostre govern?, doncs si és així, per a mi, que se’n vagin a la merda i ja s’ho faran. Convergència era un partit lliberal-conservador i entra dintre d’aquesta lògica que en la campanya del “no vull pagar” es posés al costat de la Caixa. El procés d’independència aplega tot l’espectre polític -de la dreta a l’esquerra radical- amb la diferència, si ho comparem amb Espanya, que aquí no hi ha cap partit de dretes similar al PP i menys a VOX. Demà més de sis-cents kilòmetres d’autopista seran gratuïts després que Abertis s’hagi enriquit de forma il·legal de la mà del govern, que a Espanya la majoria d’autopistes han sigut i són gratuïtes i que s’hagin pagat més de 4000 euros pels les radials de Madrid, pagats per tots els contribuents -això ens inclou als catalans-. Però això és només un miratge temporal perquè ben aviat tornarem a pagar, aquest cop seguint la pauta de la UE que a canvi dels fons europeus de recuperació. Entre tant aquí el nostre govern fa plans amb el govern espanyol a 10 anys vista. A veure, Vicent, qui ens treu d’aquesta Basca

No oblidem el paper de Carod Rovira, que de proclamar que “més que peatges són pillatges” i de demanar la “Catalunya lliure de peatges” (abans de l’entrada al govern a finals del 2003), el 2011 La Caixa li crea una càtedra per a ell a la UPF, sobre “Diversitat social” (ell no és ni sociòleg ni historiador sinó filòleg), dotada amb 150.000 € anuals (la major part, sou per a ell). Caldria una investigació sobre la influència de Carod en l’actitud moderada al respecte quan eren al govern del primer tripartit, en què es van limitar a “marejar la perdiu”.

Han finalitzat els peatges (o els “pillatges”, com li vulgueu dir) i m’en congratulo. Ara només faltarà eliminar els atracaments de l’autopista de Manresa i dels túnels del Cadí i el Garraf, i ja està. Però tot això em planteja una pregunta: assumirà l’administració les despeses de manteniment d’aquesta mena de vies? Si és així fantàstic; però si no ja hem begut oli, ja que en quatre dies autovies i autopistes faran fàstic. I, en tot cas, qui ho acabarà pagant? Els de sempre, amb peatges tous o amb vinyetes. No sé si ho sabíeu però Els Reis son els pares.

Del tot d’acord. Els partits polítics són un problema, cal activar el bloc Òmnium-ANC-Consell, s’han d’aplegar sota una mateixa plataforma, tot mantenint la seva independència, tres caps són millor que un, són ells qui han de traçar el full de ruta i jutgar públicament la praxi política de forma sistemàtica.

PS: cal anar redefinint conceptes, pel que fa als Països Catalans, no té gaire trellat que s’empri si no hi ha una voluntat majoritària de cada territori, i no hi és. Cap govern valencià (ni català?) ha denunciat que a la web de la Hisenda espanyola hi surtin valencià i català com a llengües diferentes, per exemple.

No ho sé pas. No sé si és o no un moment de desencís, o simplement un recull de resultats; vull dir un balanç final que tard o d’hora havia d’arribar. Hi han algunes coses que cauen pel seu propi pes. L’editorial d’avui en remarca una: ben cert! Una exacció tal com la de l’entramat extratiu de “La Caixa” i els seus acòlits, té difícil justificació. I la seva demarcació estructural, clarament al centre del model del règim espanyol del 78, no té parangó en l’entorn occidental. Sí, estem on són els estats en vies de desenvolupament, els estats del tercer món. Som una anomalia estructural clarament manifesta. I ho som en termes d’injustícia; però també en termes de rendes i repartiment de les mateixes, o en termes de capacitat de generació de riquesa i benestar. En tenim l’exemple del preu de la llum, que per a més “INRI” depèn dels mateixos. No hi ha res a fer, i allà on apareix quelcom que sembla una correcció democràtica i positiva pel benestar de la gent (com alliberar els peatges), sempre s’hi veu la seva corresponent contraproposta: extractiva, desmesurada i de difícil explicació (què passa amb l’electricitat o per què som a la cua de la transició elèctrica a Europa).
L’enfrontament a aquest règim és una causa justa i necessària. I, va trobant camí en diversos aspectes, un dels qual és el mateix moviment independentista. Tant s’hi val pensar i voler que aquest en sigui l’aglutinador i la punta de llança; o pensar i voler la diversitat operativa i de reacció popular. Al final, tots anem a les mateixes, i darrera d’un aspecte desunit i divers que fa créixer el fantasma de la fragilitat, no hi ha més que la constatació de l’enemic comú. No ens cal córrer tant, ahir mateix ho manifestava el senyor Illa, cap de l’oposició a Catalunya, i representant de l’statu quo del règim. El conflicte doncs, queda molt clar, i els bàndols netament disposats. Potser el desencís sigui la pàtina que amaga la treva abans de l’enfrontament previsible…

La Generalitat sempre, sempre ha estat al servei d’Espanya i de las grans empreses extractives. Sempre!

No sé si val la pena dir que “Puig i Mas van posar tota la força de la Generalitat al servei de La Caixa per a frenar, amb la repressió dels Mossos i amb les multes”
Perquè:

_Ara mateix la Generalitat està a favor de l’especulació en el Pirineu (Pirineu sense una bona planificació nacional) amb uns jocs olimpics que només interessen per enriquir amb diner fàcil les butxaques de pocs DESTRUINT la muntanya per sempre.
_Ara mateix la Generalitat accepta un xantatge d’AENA i del ministeri en lloc de utilitzar els milions pressupostats en benefici de les necessitats rals de Catalunya.. un aeroport que pot estar sota la Mediterrània en pocs anys.
_Ara mateix la Generalitat frena la independència de la nostra Nació i ens enganya (amb Jordi Sànchez/Pere Aragonès) fent-nos acceptar una indepencia teòrica l’any 2030.
_Ara mateix el Govern vol que els mossos segueixin sent la repressió constitucional personificada.

“Quan la causa és justa, l’eina s’acaba trobant” és un fals sil.logisme. És un paralogisme sense voluntat d’engany.. però que ens pot enganyar fàcilment.

Per què el que llegeixo d’en Miquel Gilibert s’assembla més a la interpretació correcta del fet real, respecte el que s’ llegeixo a l’editorial?
Mira que és trist d’acceptar que els nostres representants polítics, quasi tots, tenen tics i defectes que normalment associem a la manca d’exigència dels espanyols -en aquest cas que ens ocupa, i en general- !!!
Sobre el tema de la vinyeta, el president Aragonès, enlloc d’acceptar passivament que “encara pertanyem a l’estat espanyol”, hauria de proposar mesures originals que ens en distanciessin. I qui diu del peatge, diu d’altres aspectes.
Per exemple, ser una administració d’un país “bilingüe”. Sí, bilingüe, però no català / castellà, sinó català / anglès. L’administració catalana ha d’utilitzar activament, sempre, el català i l’anglès quan emet algun document. I ha permetre passivament rebre també qualsevol document en castellà i francès.
El cost de formació i de traducció de ben segur que es convertirà aviat en inversió. I ens aproparà més a Holanda, Dinamarca, Suïssa, Àustria, que aquesta mania actual de dir que el bilingüisme al Principat ha de ser català / espanyol.

Al voltant del 1998-2000 em vaig negar a pagar al peatge de Martorell després de fer la major part de tram d’autopista amb cua a causa de les obres de millora que ja feia 15 dies que duraven.

Arran d’allò vaig entendre una cosa important: tenim el poder de fotre al sistema si el fem servir. I la majoria de vegades ni sabem que tenim aquest poder o ens fa por exercir-lo.

Quan vaig dir: Senyor, faci el que hagi de fer però jo no penso pagar per un servei que no m’han donat… pensava que potser em detindrien però estava tan emprenyada que ho vaig assumir. ç

Moltes pors sempre són superiors a la realitat. El senyor de la barrera em va dir que tragués el cotxe del mig i passés a fer una queixa, mentre aguantava els clàxons dels altres conductors emprenyats amb mi, no amb l’empresa concessionària.

A partir d’aquell dia, quasi cada cop que em trobava cua per entrar a fer el pagament de l’autopista, parava a la tornada (no em podia permetre arribar tard a la feina cada dia) i feia una queixa. En vaig fer moltes. I he continuat exercint aquest dret de queixar-me demanant el llibre de reclamacions diverses vegades especialment en empreses públiques.

Encoratjo a fer-ho. És l’única eina que tenim com a usuaris per queixar-nos i i que realment arribi la queixa a l’administració. En aquell moment vaig contactar amb alguna associació de consumidors i em van dir que justament estaven fent negociacions amb els de l’empresa i que es trobaven que no hi havia queixes. I això que les cues per entrar a aquest peatge eren diàries especialment al matí i van durar anys.

A l’autopista, no sé a la resta de llocs, cada queixa els implicava un munt de burocràcia. Recordo que d’aquell fet vaig rebre cartes de 4 llocs diferents (Foment, autopista….). Si moltes persones, davant d’una injustícia, fessin això cada dia, o ens anéssim tornant, estic convençuda que aconseguiríem triomfs de veritat.

Però per això també veig clar que hem de deixar d’estigmatitzar la queixa, la desobediència… ans al contrari és el nostre dret com a usuaris.

A les escoles, s’hauria d’ensenyar a fer queixes, a demanar llibres de reclamacions. Hauríem de veure-ho com un fet normal perquè de fet és l’únic canal que tenim de fer arribar a l’administració la nostra insatisfacció o queixa. A mi em va costar la primera. Les altres van ser una còpia actualitzada de la primera.