No volen pactar, volen la derrota

Coalició. Espanya no ha tingut mai un govern de coalició. Tots els governs espanyols que hi ha hagut després de la mort de Franco han estat d’un sol partit i, a tot estirar, han incorporat algun independent. L’únic pacte que es va fer va ser el de la transició, per garantir la continuïtat del règim mitjançant la monarquia, i després els pactes contra el terrorisme o per mirar de salvar les pensions. Però mai una coalició de govern. Primer va ser la UCD, després el PSOE i en acabat el PP. Tots han governat sempre bo i sols. Normalment ho ha facilitat la majoria absoluta, però quan fallava, CiU i el PNB oferien suport parlamentari en canvi de contrapartides per al seu territori. La cosa més acostada a una coalició va ser el vergonyós pacte del Majestic signat entre Jordi Pujol i José María Aznar. I tanmateix no es va traduir en l’entrada al govern espanyol, malgrat que no faltaven aspirants a ministre.

L’arribada de noves formacions polítiques, com ara Podem, Ciutadans i ara l’extrema dreta de Vox, ha fragmentat el mapa polític espanyol i obliga qui guanya les eleccions a pactar per governar. Però no se’n surten, perquè en la política espanyola no hi ha cultura de pacte. L’arrel castellana de la política espanyola fa que s’imposi el tot o res, o guanyar o perdre, sense termes intermedis. Pactar equival a cedir i és vist com una derrota. I en això no hi ha distinció entre dretes i esquerres. La negociació entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias per la investidura n’és un exemple. El dirigent del PSOE vol una investidura de franc, humiliant Podem, que no té el dret de demanar res. Els socialistes no volen saber res d’un govern de coalició. La idea els fa sortir urticària. I Podem no vol pactar el programa sense assegurar-se les cadires ministerials. D’ací no es mou, no transigeix. L’únic moviment l’ha fet Podem, renunciant per escrit a donar suport a un referèndum a Catalunya i a acatar la sentència del Tribunal Suprem contra els presoners polítics. Però no n’hi ha hagut prou. Catalunya era l’excusa. Sánchez no vol compartir taula al consell de ministres amb Pablo Iglesias, i menys de vice-president.

La dreta tampoc no en té, de cultura de pacte. L’espectacle del PP i Ciutadans amb Vox a Múrcia i a la comunitat de Madrid és dantesc. Aquí han topat el feixisme amb la testosterona tradicional de la dreta dels señoritos i la histèria del trumpisme d’Albert Rivera. Un còctel d’excloents molt difícil de reeixir, tot i que a Andalusia i a la ciutat de Madrid han aconseguit de formar govern, a còpia d’amagar Vox. La dreta espanyola és molt lluny de la francesa o alemanya, que estableix cordons sanitaris amb l’extrema dreta. A Espanya, les restes del franquisme pesen molt en la classe política, perquè no es van depurar els responsables de la dictadura.

Aquesta manca de cultura del pacte pot abocar Espanya a les quartes eleccions en dos anys. Pedro Sánchez juga a la ruleta russa i si Pablo Iglesias no cedeix encara més, cosa que és difícil, hi haurà eleccions espanyoles el 10 de novembre. Mentrestant, l’independentisme desaprofita una avinentesa de debilitat política d’Espanya per fer-se valer i prefereix aprofundir en la seva divisió caïnita. Però la manca de cultura del pacte també val per a Catalunya. Cap govern espanyol no pactarà un referèndum d’autodeterminació de Catalunya, perquè és interpretat com una derrota. Encara que l’independentisme afluixi, es moderi, se centri, rectifiqui o s’eixampli, Espanya no s’aturarà fins que no l’hagi derrotat definitivament. Per això manté la repressió, que no es frena. La Guàrdia Civil continua entrant a la Generalitat, s’espien les delegacions a l’exterior, es fabriquen trames judicials contra diputades al congrés o s’amenaça d’inhabilitar el tercer president de la Generalitat consecutiu. No pactaran, volen la derrota.

Compromís avisa el PSPV que suprimir el requisit lingüístic vulnera el Botànic. Nou enfrontament entre els socis del Botànic. Primer va ser la taxa turística i ara és la supressió del requisit lingüístic per als funcionaris. Compromís no veu amb bons ulls la decisió de la Conselleria de Justícia dirigida per Gabriela Bravo d’eliminar de la llei de funció pública l’entrada en vigor automàtica del requisit lingüístic. El síndic de la coalició, Fran Ferri, ha dit que la decisió de la Conselleria Justícia no té res a veure amb les indicacions de l’informe del Consell Jurídic Consultiu (CJC) i que, amb aquesta decisió, s’aparta del pacte del Botànic. L’informe del CJC no qüestiona que es demani el requisit, sinó que en critica la forma. El síndic lamenta que la conselleria hagi usat l’informe per a eliminar l’article que preveu l’aplicació automàtica del requisit en el termini d’un any d’ençà de l’entrada en vigor de la norma, si abans no s’han desenvolupat els reglaments que marcaran els nivells exigits a cada grup de treballadors públics. En concret, s’ha referit a la part del document en què el CJC diu que s’han d’unificar els terminis mencionats en la llei per a desenvolupar-los i que s’ha d’aclarir en el text si caduca la capacitat reglamentària del consell al cap d’un any de l’entrada en vigor de la llei. Per a Compromís, cap d’aquests elements no es contradiu amb l’aplicació automàtica del requisit i per això esperen que, una vegada aclarit què proposa l’informe del CJC, la conselleria es desdigui d’aquesta decisió que encara no s’ha concretat en el projecte de llei de la funció pública.

Vox demana ara informes sobre centres públics infantils i escoles bressol. Després de la polèmica per la petició d’informes sobre entitats feministes i de suport al col·lectiu LGTBI, la portaveu adjunta del grup parlamentari Vox a les Corts, Llanos Massó, ha demanat informes que acreditin que els centres públics d’educació infantil i primària on s’han habilitat aules per a nens de dos a tres anys compleixen els mateixos requisits que es demanen a les escoles bressol privades, és a dir, els requisits sol·licitats en el decret 2/2009 de 9 de gener per a escoles infantils. També es demana el cost econòmic d’adequar les aules a aquesta normativa i el cost per alumne de dos a tres anys als centres públics del País Valencià. La legislatura passada el conseller d’Educació va començar un programa experimental d’aules de dos anys en col·legis públics d’infantil i primària. Llanos Massó explica: ‘Aquest curs continuen habilitant-se aules de dos a tres anys als centres educatius de la nostra comunitat, mentre les escoles infantils existents (les anomenades tradicionalment ‘guarderies’) es queden sense xiquets, han de prescindir de part del personal i veuen perillar la viabilitat. A més, cal recordar que les escoles infantils donen ocupació a unes cinc mil persones.’ Els centres educatius del segon cicle d’infantil i primària que acullen aules de dos a tres anys han de complir els mateixos requisits que es demanen a les escoles infantils, tant per a les instal·lacions com per al personal.

Falten professors de català a les escoles bilingües de Catalunya Nord. Diversos sindicats, associacions i càrrecs electes han demanat, en una carta oberta a la rectora de l’Acadèmia de Montpeller, que es formin més professors de català per a les línies bilingües de l’ensenyament públic. Han calculat que el curs vinent 18 classes bilingües no tindran professor de català. Els signants d’aquesta carta consideren que no hi ha prou mestres bilingües català-francès per a cobrir totes les hores i encara menys per a cobrir la demanda. Arran de l’interès de les famílies per un ensenyament bilingüe de qualitat, la diferència entre la demanda social i l’oferta del servei públic creix sense parar. Es preveu que el curs 2019-2020 serà el més difícil d’ençà de la creació de les línies bilingües. La carta oberta acaba demanant a la rectora quines mesures compensatòries pensa prendre per disminuir o eliminar aquestes dificultats. La missiva és signada per l’Associació per l’Ensenyament del Català (APLEC), l’Associació Arrels, Nicolas García, vice-president del Consell Departamental, el Sindicat Intercomunal per la Promoció de les Llengües Occitana i Catalana (SIOCAT) i els sindicats d’ensenyants SNUIPP-FSU 66 i SE-UNSA 66.

Demanen quaranta-dos anys d’inhabilitació per al jutge Florit pel cas Mòbils. La representació d’Europa Press, Diario de Mallorca i EFE i els periodistes Blanca Pou i Kiko Mestre demanen de condemnar el jutge Miguel Florit a un total de 42 anys d’inhabilitació per prevaricació, vulneració del secret professional, delicte contra la inviolabilitat del domicili i intercepció il·legal de comunicacions. L’acusació particular en l’anomenat cas Mòbils, començat arran de la querella d’Europa Press i Diario de Mallorca per la confiscació de mòbils dels redactors que cobrien el cas Cursach, ha demanat al Tribunal Superior de Justícia de les Balears (TSJIB) que obri judici oral contra el magistrat. En l’escrit d’acusació també es demanen multes que pugen a 58.400 euros i una indemnització de 30.000 euros per al periodista de Diario de Mallorca per danys morals, professionals i de la salut, dels quals subsidiàriament pot respondre l’estat. Per això, se sol·licita de traslladar-ho a l’advocacia de l’estat espanyol perquè pugui personar-se en la causa i exercir el dret de defensa.

PEL FORAT DEL PANY
L’ex-eurodiputat d’Unió Democràtica Francesc Gambús ha fitxat pel PP. Actualment treballa d’assistent de l’eurodiputada del PP Rosa Estaràs. Malgrat la dissolució d’Unió el mes de març de 2017, Gambús ha continuat al càrrec fins ara, quan s’ha acabat la legislatura al Parlament Europeu.

LA XIFRA
21.913 euros a l’any és el que cobra de mitjana un treballador a les Illes Balears. La mitjana de l’estat espanyol és superior: 23.812 euros.

TAL DIA COM AVUI
El 10 de juliol de 2010 es féu la manifestació ‘Som una nació. Nosaltres decidim’, que va congregar més d’un milió de persones al centre de Barcelona. Fou una mostra de rebuig a la sentència del Constitucional espanyol contra l’estatut.