No volen entendre que l’independentisme ha guanyat les eleccions

Si tota l’energia que gasten en menysvalorar i tergiversar el moviment independentista la dediquessin a combatre els mals de l’estat espanyol, potser ara no haurien d’estar tan preocupats per que la independència de Catalunya està a tocar. Ja sabíem que per assolir la independència ens hauríem d’esforçar; per tant, si una part d’aquest esforç és anar recordant que qui té la majoria en unes eleccions com cal és qui decideix, això farem tan clarament com convingui tot el temps que convingui.

Sí, nosaltres mateixos estenem els dubtes per terra, mar i aire. Som nosaltres qui, en molts casos, o ens fem la traveta o ens trepitgem l’ull de poll.

També, a les diferents tertúlies del llarg i ample del pais, permetem que hi hagi personatges que ens facin la guitza i portin l’aigua al seu molí. I tot això, encara que sigui a còpia de mentides miserables que els fan guanyar adeptes, reforçar els que ja tenen i atabalar als que encara dubten perquè encara no s’han posicionat.

També estic d’acord. Hauríem, o ens haurien, de repetir diàriament que tenim un govern i un parlament, amb majoria guanyada a les urnes, que té un mandat. I és inequívoc: dur-nos a la independència.

I referèndum o DUI, o el que ens inventem. Perquè a creatius tampoc ens guanya ningú.

El Principat com a excusa i cohesió nazionalista espanyola.

Dese un comentari publicat a Las Colonias , àlies “Las Provincias” de València.

I si realment la independència del Principat és un fet irreversible per als governs espanyols i només l’usen per a mantindre entretinguts als pobres súbdits espanyols en la inòpia?

“España se dirige hacia la suspensión de pagos con la mayor burbuja de deuda de la historia. Esta es la principal conclusión del economista Roberto Centeno, quien ha enviado un informe a la Comisión Europea en el que pone en duda los cálculos económicos que presenta el Gobierno español a Bruselas.

Basándose en los datos del Banco de España, Centeno sostiene que la deuda del país no sería del 100% del PIB, sino que llegaría al 141% del PIB oficial, ya que el Protocolo de Déficit Excesivo no contabiliza toda la deuda, sino solo una parte.
Las cifras oficiales de deuda y PIB son falsas
“El Gobierno y los medios, que son responsables muy principales de la catástrofe económica, social y moral en que se encuentra España, utilizan una cifra diferente a la deuda total. Es lo que se llama deuda según Protocolo de Déficit Excesivo, solo aplicable a los países que tienen un déficit superior al 3%”, explica el economista a RT.

Así, las cifras que tiene en cuenta Centeno son las de los llamados Pasivos de Circulación, que publica el Banco de España cada 3 meses y que reflejan la deuda total del país. “Esta deuda total partida por el PIB oficial nos da el 141%”, añade.
Sin embargo, el economista va más allá, y destaca que el PIB real de España es inferior a las cifras divulgadas, una posibilidad que viene especulándose desde hace años y que responde a la necesidad de no reflejar la realidad de la economía española. Así, el estima que el PIB real es un 18% inferior al oficial.

És ben clar que el PSC està en una deriva espanyolista, que si el Raventós i en Pallach aixequessin el cap no reconeixerien el PSC actual, i a més els hi agafaria un cobriment de cor. Per jo, més preocupant és CSQP, no veig que es puguin afegir al gruix d’independentistes, potser acceptaran el referèndum no pactat, però també tinc els meus dubtes. Per les seves declaracions, als mitjans de comunicació i per les seves intervencions al Parlament, els veig molt afins als postulats de SCC. Tal com diu l’editorial hem de fer un esforç, des d’ara fins el setembre, per no caure en discussions que no porten enlloc i anar pel món amb un clar esperit de victòria.

Gràcies Sr Partal. Per tot el que vostè diu es pot entendre que els negacionistes clamin al cel demanant que es facin noves eleccions. Volen esborrar el 27S. És excessiu per a ells la composició de 72 diputats independentistes al Parlament. És ben cert, com diu vostè, que no tenim prou assumit l’èxit d’aquella nit i cap on caminàvem. Ja som a l’últim revolt. Bona nit

M’agradaria més una DUI perquè no caldria preocupar-se de tots els trencacolls que ens pot posar el govern de Madrid. Després és podria redactar la constitució de la República o bé fer el referèndum per reblar el clau. No ho sé que seria el millor. L’objectiu per mi és clar: La República catalana. Meravellós

És un fet indiscutible que l’unionisme va perdre el 27N i amb el pas del temps, cada cop està més desprestigiat. Tenim doncs un Parlament majoritàriament independentista i un govern clarament independentista i això no ho pot discutir ningú. I quan es té la majoria es poden prendre decisions lliurement perquè per això és el que va votar la el poble. Entre aquestes decisions hi ha la de proposar una aprovació de lleis per anar construint el camí de la República Catalana i això serà així faci el que faci aquest grup d’aquí i el govern espanyol d’allà. Ja fa temps que aquest poble va perdre la plor i està disposat a assumir els riscos que calgui per tal que anem cap a la llibertat nacional democràticament i pacíficament i cada vegada és més clar que ens en sortirem.
El paper del PSC ja va ser qualificat com una nosa pel país pel mateix Vicent en un editorial antic però amb el pas del temps aquesta percepció no només es confirma sinó que s’agreuja i si no hi ha canvis, camina cap a la seva desaparició. El meu poble que té un màxim de tretze regidories, abans en treien cinc, i fins i tot van arribar a governar en coalició, després quatre, després tres i ara un i de cara a les properes eleccions diuen que abans de no fer més el ridícul, no es presentaran, com ja ha passat amb el PP i amb Cs. Aquesta és la realitat i no la broma de l’Iceta ni el espanyolisme profund de la majoria de diputats socialistes.

Tinc entès que ara ja no és només un problema de concepte polític, ni és un problema sentimental perquè els meus pares van néixer allà, ni és una qüestió de por per allò desconegut. Ara, el seu economista Sr. Centeno assegura que Espanya està a punt de fer una suspensió de pagaments que ens arrossegarà a tots a la puta misèria. La solidaritat abusada i mal entesa que hem exercit amb ells durant tants i tants anys, no serà emprada per a nosaltres. A nosaltres ara com a premi ens regalaran misèria, mentre ells continuen malbaratant diners fins al vòmit. Al final, un es pregunta si ser espanyolista o unionista té alguna cosa a veure amb el masoquisme.

Allà on acaba l’editorial podria començar l’excel·lent article d’en Xavier Diez. La farsa d’una democràcia que es resumeix en anar a votar cada 4 anys, s’ha esbombat a partir del 9-N: un desafiament contra l’Estat per questionar la unitat territorial. Mentre el procés tirava endavant amb dificultats, els significats ideològics de una gran majoria de l'”esquerra” revelaven la seva buidor. Els valors de justícia, democràcia, solidaritat… esclataven en purs eslogans per guanyar vots, i mostraven com el franquisme també els havia inoculat el verí de la unitat de la pàtria per sobre de la democràcia. I aquestes “esquerres” les veiem al costat de la repressió dels tribunals espanyols contra les aspiracions de llibertat. No oblidarem mai la seva indignitat i cinisme.

Justa la fusta! Bravo! I com ja vaig dir la mateixa nit del 27S, aquella nit, no només vam guanyar les eleccions i vam aconseguir per primera vegada una majoria absoluta al Parlament, sinó que també vam guanyar el plebiscit per més que alguns, fent la puta i la ramoneta, es neguessin a deixar-se comptar i per més que algú digués que havíem perdut. No, no vam perdre. VAM GUANYAR! Les eleccions i el plebiscit i tot per majoria absoluta. A veure si comencem a defensar les nostres victòries:

1. Tothom estava avisat que aquelles eleccions serien plebiscitàries en relació a independència sí, independència no.
2. Uns partits, JxS i CUP, van posicionar-se clarament a favor del Sí i van obtenir majoria absoluta d’escons al Parlament.
3. C’s, PSC/PSOE i PP es van posicionar clarament a favor del No, però ni tots tres junts van aconseguir la majoria absoluta.
4. CSQP (una barreja de grups i grupets) i Unió no es van voler posicionar ni pel sí ni pel no. D’això, a tot el món, se’n diu ABSTENCIÓ.
5. En un plebiscit (referèndum) l’abstenció no es compta (s’entèn que qui no està ni pel sí ni pel no li és indiferent el resultat o se’n desentén).
Tenint en compte aquestes evidències, elementals per a qualsevol demòcrata, la conclusió és que, al 27S, els independentistes també vam guanyar el plebiscit per majoria absoluta: 55% a favor del SÍ versus 45% a favor del NO.

CONCLUSIÓ: havent guanyat clarament el plebiscit, els independentistes vam ser molt generosos acceptant tornar a posar altra vegada damunt de la taula el referèndum. Havíem guanyat el procés participatiu, havíem guanyat les eleccions i també havíem guanyat el plebiscit. Ara, amb tota la legítimitat del món, farem un referèndum pur i dur i el guanyarem! I aquesta vegada no acceptarem cap subterfugi, cap lectura esbiaixada dels resultats, cap boicot a la democràcia. REFERÈNDUM o REFERÈNDUM! DEMOCRÀCIA I DEMOCRÀCIA.