No-violència activa o rendició (i elogi de la CUP)

Primer de tot, dues evidències: ho ignoro tot del que es cou a Brussel·les i del marge de maniobra real del president Puigdemont. Ho ignoro tot de l’estratègia del republicanisme català per a avançar cap a la independència real de Catalunya. Dit això, doncs, només vull remarcar que l’enorme mèrit d’haver guanyat les eleccions servirà de poca cosa si no s’elabora, des de les institucions restablertes i des de la base de la societat, un pla de batalla coherent i compartit. I si no s’accepta, en el marc de la defensa de les institucions legítimes, la possibilitat de tornar a assumir un risc físic. Crec que és prou evident que mai Catalunya no havia estat tan a prop de la independència com l’1 d’octubre. Pel resultat del referèndum, és clar, però sobretot per la violència d’estat retransmesa en directe a tot el món. Aquell dia es va veure quina era la potència de la no-violència activa, la que demana un alt sentit de sacrifici personal, i es va veure com emprar la violència contra electors pot ser contraproduent i abocar a la derrota. La situació va ser diferent en les hores i els dies posteriors al 27 d’octubre. En aquell moment el govern català va triar d’actuar seguint un criteri pacifista, és a dir, defugint la batalla física i deixant el camp lliure a l’enemic. En la comparació entre aquestes dues actituds es pot veure prou clarament que no-violència i pacifisme poden ser dues coses tan honorables l’una com l’altra, però d’una natura bastant diferent. La primera implica acceptar rebre cops, la segona consisteix a fer un pas al costat per evitar-los.

Entenc perfectament que davant les amenaces de violència total el govern català optés per apartar-se, i apartar la població, del risc físic. Però també s’entenen les crítiques d’aquells, com ara Germà Bel, que van insinuar que en aquella ocasió el govern català havia actuat amb un cert ‘paternalisme’. Hauria calgut, potser, que el president informés en directe l’opinió pública catalana i mundial de les amenaces rebudes de manera que, així, tothom sabés què havia d’esperar. I no seré jo qui aconsellaria a ningú de posar-se a davant de policies o de militars amb ganes de sang. Però cal acceptar una evidència: si el govern espanyol, amb amenaces de violència sistemàtica, aconsegueix que ja ningú a Catalunya no surti de la legalitat espanyola, haurà guanyat per sempre. Tot el que haurà de fer és reiterar les amenaces, públicament o amb discreció. L’únic àrbitre possible, la Unió Europea, posarà tota la seva energia a no veure ni sentir cap d’aquestes amenaces. I com que és d’una enorme improbabilitat que el govern espanyol acabi acceptant, per exemple, un referèndum vinculant, Catalunya pot trobar-se tancada en un atzucac. L’única manera de sortir-ne seria acceptar la via de la no-violència, que no és en cap cas una via passiva. La no-violència implica no obeir les lleis vigents i a acceptar-ne les conseqüències, en termes d’empresonament i de violència policíaca. Sabent que la violència acaba vencent aquell qui la practica, per la vergonya i la indignació que provoca en l’opinió pública. És prou sabut que és així com Gandhi va vèncer l’imperi britànic, posant-lo de cara a la contradicció, en una societat democràtica, d’haver d’emprar la violència contra persones pacífiques per mantenir el control d’un territori.

Ara mateix, em sembla que a part algunes personalitats aïllades, com ara Àngel Colom, només la CUP sembla voler assumir la solució de la no-violència com a arma col·lectiva en defensa de les institucions, obligant una altra vegada l’estat espanyol a mostrar al món el que és: una democràcia mal nascuda i mal crescuda, supremacista i violenta. És clar, podria semblar que la força de la CUP ha minvat molt, amb la pèrdua de sis diputats. Diria que no és veritat. I diria que amb independència de si l’opinió pública republicana està disposada a córrer un risc físic personal –cosa que no es pot exigir de ningú– és bastant evident que la influència de la CUP, avui, desborda el seu camp ideològic ordinari. Sobretot per l’exemple concret que han representat al llarg dels darrers mesos en termes d’obstinació, coherència, eficàcia organitzativa, solidaritat i humilitat. Després de l’1 d’octubre les xarxes socials van testimoniar la importància que van tenir militants i simpatitzants de la CUP a l’hora de defensar les urnes. No vull dir que ho fessin amb més coratge, abnegació o generositat que altres, vull dir que ho van fer amb una mena de premeditació de la seva responsabilitat, com si haguessin anticipat més que altres com s’havia d’actuar davant la violència d’estat. Tot això ha fet, i fa, que la influència real de la CUP vagi bastant més enllà dels seus resultats electorals. De fet, crec que aquesta influència s’estén per una part notable del republicanisme català, almenys fins al centre-dreta. I de passada em pregunto si existeix a Europa cap altre país en què l’extrema esquerra hagi sabut guanyar tant respecte i consideració en una part tan important de la població. Ho dic, molt tranquil·lament, pel fet mateix d’haver estat a vegades molt crític amb la CUP.

Així, tendiria a apostar que el futur de Catalunya passarà en bona part per la CUP, o no passarà per enlloc. I no vull dir per la CUP com a partit polític associat al govern de Catalunya sinó per l’assumpció que la CUP s’ha avançat a tothom en termes de teoria de la desobediència civil i de l’ús estratègic de la no-violència col·lectiva. L’estat espanyol veu cada acatament de la legalitat espanyola com una mostra de feblesa que li dóna el dret de ser encara més despietat, arrogant i violent. L’obediència, per tant, portarà a més repressió, fins a la rendició, o la residualització. Contra aquesta residualització calia guanyar les eleccions del 21 de desembre i contra els nombrosos actes despietats que vindran, cal acceptar que caldrà, de nou, organitzar-se i posar-se en risc. Hi haurà més detencions arbitràries, hi haurà més prohibicions sense fonament democràtic, hi haurà més violència d’estat. Per encarar-nos-hi i que guanyi la República Catalana, necessitem, sense cap mena de dubte, un Gandhi nostrat. O, molt millor, uns quants gandhis nostrats.