01.02.2022 - 21:50
L’estat espanyol ha fet una clau de lluita (no precisament greco-romana) a la Generalitat de Catalunya (que és una part, segons diuen, del mateix estat) i la té absolutament immobilitzada. És una clau basada en la por del subjectat a tornar-s’hi. Vostès diran que si l’estat immobilitza una part de si mateix, corre el risc de tenir una paràlisi, però els artífexs de la clau de lluita només consideren la lumbàlgia un mal major. Es deixa fer al propi cos (de buròcrates, jutges i funcionaris), que ell tot solet ja tindrà cura de si mateix. Són coses que passen quan fas pujar al ring un pes pesant i un pes ploma (si no mosca): quan et fan la clau, no hi ha respir que valgui. O et dónes per morir fent veure que continues viu o t’asfixien a mort perquè no continuïs vivint. Així són les coses de la lluita i de la vida quan hi vas de cara.
Aleshores, arriba el MHP coach del govern de coalició de la Generalitat i ens diu que cal donar “tots els incentius” a l’enemic que té la institució travada, nuada i blocada a fi i efecte, ens diu, d’implicar-lo “d’una forma més clara, d’una forma més intensa, d’una forma molt més compromesa en aquest procés de negociació”. És clar, si anomenes “procés de negociació” el teu endogalament; si vol més “clara” la seva voluntat d’encadenar-te; si demanes que sigui més “intensa” la seva força per junyir-te; i si demanes més “compromís” en la seva voluntat de lligar-te de braços i mans mentre et té ben aferrat, poc que hi podràs fer, per alliberar-te, perquè negues la teva condició de sotmès. I és un contrasentit que, si negues la realitat que et té barrat, blocat i encallat, pretenguis “mobilitzar” un cos impossibilitat; que apel·lis a “intensificar” les actuacions d’un cos paralitzat; i, en fi, que vulguis que els qui et mantenen impedit t’atorguin la gràcia de deslligar-te (“amnistia”) perquè decideixis el teu futur (“autodeterminació”). El silenci al voltant de tanta inconseqüència retruny com un canó davant aquesta pretensió governamental de “rearmar” l’independentisme, un any després de les eleccions, podem dir-ho ben alt, més frustrants de tot l’autonomisme vell i nou. Breu: de l’estafa més gran perpetrada per l’establishment polític autonomista, que va transvestir-se en poder sobirà uns quants minuts un octubre de fa quatre llargs anys.
Quan s’arriba a l’autoengany, el cos no està pas encallat per la sola força de l’oponent, sinó perquè ell mateix se sent incapaç de moure cap membre amb el propòsit d’alliberar-se tot sencer. I el pitjor de tot és que s’esmussa la capacitat de tenir pensament propi i veure les coses en el seu conjunt, amb què la comprensió general deixa pas a raons, trifulgues i dilacions estèrils. Ara mateix, un membre d’aquest cos rebregat, el parlament, pugna per fer que el cos sencer es mogui, que es negui a rendir-se, que obligui l’enemic a afluixar la presa. No cal dir que tots els arguments a favor de respectar la decisió d’un ens administratiu, com la JEC, vindran de part dels escuders de l’estat a Catalunya, amb el seu filibusterisme esperit 6 i 7 de setembre de 2017. Però no s’ha de perdre el sentit general d’aquesta situació, un moment de lluita decisiu per a la continuïtat de la legislatura que no pot derivar en visions personalistes o partidistes al si de l’independentisme parlamentari. La qüestió principal no rau en la inhabilitació de Pau Juvillà (sobre la salut del qual aconsellaria prudència als judicis temeraris d’alguns trolls) ni en el paper més o menys radical de la CUP, a la qual tothom vol fer un vestit a mida; com tampoc no depèn del futur judicial de Laura Borràs ni de la manera que el seu grup parlamentari, de qui tothom desconfia, “aprofiti” políticament la situació enfront dels socis republicans, bescantats per tothom. L’afer decisiu, que afecta el cos sencer de l’independentisme empantanegat, és la defensa de la sobirania del parlament. Però el problema és fora de la representació parlamentària, perquè el parlament neoautonomista ha trobat una manera molt còmoda de fer la viu-viu: qui dia passa, any empeny, amb què està més allunyat que mai del batec de la gent que li ha donat la majoria… formal. Entretant, no pot ser que l’arbitrarietat premeditada de qualsevol ens estatal, qualsevol jutge, o qualsevol funcionari determini la composició d’un parlament sorgit de la voluntat popular. Si el parlament mateix no defensa la seva sobirania, mal la podrà defensar el poble que l’ha triat.
Com a força viva, present i determinant del poder nacional, l’independentisme és absent dels carrers, de la vida política organitzada i de les estratègies de futur. Les masses han tornat a casa i coven com poden la frustració a títol individual i familiar, en cenacles i bars, a les xarxes, etc. Els partits neoautonomistes s’han apoderat de l’escenari amb un afany de substitució del poder delegat que voreja la impostura. I el futur es mou entre una resignació de pandèmia i un negacionisme de vaccinació. Però el fantasma de l’independentisme continua exercint un poder hipnòtic sobre enemics, desconfiats, passavolants i equidistants, que no acluquen l’ull a l’espera de cada nova aparició. Una mica com el comunisme dels temps del Manifest, per a entendre’ns.
En aquesta conjuntura, anar fent coses sense un criteri clar, sense una organització potent i sense una visió del poder semblaria anar a les palpentes, donant cops que només poden causar autolesions o estralls a l’entorn. Però les condicions històriques per a redreçar-se no es trien, sobretot si entenem la metàfora dels cossos en lluita. La solidaritat del Consell de la República amb la mesa és un bon intent per lligar el parlament amb l’esperit independentista rebel, però, com és que no fa una crida general a la població a defensar la sobirania parlamentària? És que llancem el missatge que el parlament no representa tot el poble al marge de qui disposi de la majoria? O és que l’independentisme només defensa els “seus”?
Mentre entitats socials, gent honesta dels partits, pensadors i activistes no ens ofereixin eines noves de reflexió i nous instruments d’acció, caldrà actuar capil·larment, portar reg sanguini als membres més atuïts, aprofitar ocasions com l’esmentada per mantenir la bandera de la insubmissió. Res, doncs, de jeremiades, de desconfiances i de malentesos. Però, sobretot, res d’enganyar-se: hi ha una lluita despietada i, mentre ens tinguin aferrats pel coll, no dialogaran fins que no perdin el control del nostre cos i tornin a témer que els posem d’esquena contra la lona.
