“No va ser ni la pluja ni el barranc ni el riu qui se’ls va endur”, el record dels familiars de les víctimes de la gota freda

  • Un col·lectiu de víctimes ret un homenatge emotiu i reivindicatiu als morts el 29 d'octubre i assenyala Carlos Mazón com a responsable

VilaWeb
15.02.2025 - 23:00
Actualització: 16.02.2025 - 08:14
00:00
00:00

Anit, a Picanya (Horta Sud) es va poder sentir un dels silencis més clamorosos que s’haja sentit mai. Tant, que es podia percebre el frec de les llàgrimes que corrien galtes avall de molts familiars de les víctimes de la barrancada i la riuada del 29 d’octubre. De fet, les úniques cares alegres eren les de la pancarta que recollia la imatge de 51 de les 227 víctimes mortals. Homes, dones, xiquets, avis, germans, pares, que van morir aquella vesprada arrossegats per l’aigua i el fang, somreien il·luminats per les 227 espelmes enceses. Fotografies espontànies, potser rescatades d’un telèfon mòbil. El dia del natalici; el dia que anaren a la platja; una foto que et faig perquè sí, perquè estàs bonica… Sense saber que un dia, aquell somriure seria tan transcendent i tan car. Tan impossible de reproduir.

La pancarta la sostenien joves que també són víctimes, perquè són els néts, els nebots o els cosins dels morts. Va haver-hi també un record per tots els animals de companyia que van perir amb la inundació. El lloc triat va ser la plaça de l’Església, a molt pocs metres del barranc que continua estripat, perquè ell mateix es va destruir i va esquinçar les costures i va eixamplar les vores de tanta fúria i voracitat com arrossegava el dia que no va saber ploure bé.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Que no els obliden mai

El col·lectiu Famílies de Víctimes de les Riuades del 29 d’Octubre va convocar aquest acte d’homenatge per a reconèixer les 219 persones adultes, els cinc xiquets, una nonada i els tres desapareguts d’aquell dia tan fosc. Va ser un acte senzill, preparat amb presses, segons que van dir les organitzadores, però emotiu i tan catàrtic com poden ser unes llàgrimes o unes abraçades compartides. O una mirada. I el silenci tan sols trencat per les intervencions de l’Orfeó Veus Juntes de Quart de Poblet, la Unió Musical de Picanya i Rei Ortolà.

Després d’encendre les espelmes, es va llegir un manifest per a insistir a demanar ajuda a la societat: “No oblideu allò que va passar, qui va morir, qui ens va ajudar i qui ha de pagar per totes aquestes morts.” Per a demanar justícia, també. Per a assenyalar “aquells que no van fer la seua feina”. Abans de començar, les portaveus van recordar que havien passat cent nou dies d’aquella catàstrofe i ningú de la Generalitat no s’ha posat en contacte amb ells. Se senten abandonades. “La nostra reconstrucció no dóna diners”, van dir. I van posar nom al responsable: Carlos Mazón.

“Com que avui estem ací per a recordar-los, citarem uns antics erudits: ‘Qui salva una vida, salva el món sencer i qui destrueix una vida, destrueix el món sencer.’ Però aquell dia es van destruir vides i cors no solament de valencians sinó de tot el món”, van dir.

En el text, llegit per les tres coordinadores del col·lectiu, van repetir la idea que no havien estat ni la pluja ni el barranc ni el riu que es va endur les vides de tantes persones. “Va ser la responsabilitat d’aquells amb l’obligació d’actuar, allò que va destruir els nostres mons. Nosaltres, els seus familiars, lluitarem per la seua memòria i confiem i exigim que la justícia arribe per a tots aquells que, podent salvar totes aquestes vides, no ho van fer.”

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

També hi van prendre la paraula els familiars de dos desapareguts. Saray va agrair a son pare que salvàs la filla dels seus xiquets i va compartir un pensament: “Sempre ens hem d’acomiadar de les persones, perquè mai no sabem quan serà la darrera vegada que les veurem.”

Ernesto és el germà d’Elvira, que va morir amb la seua filla Elisabet quan anaven a treballar. El cos d’Elisabet encara no l’han trobat. Fa pocs dies es va localitzar el cotxe on anaven quan l’aigua les va engolir a la A-3. “Alguna cosa no es va fer bé. Algú no va fer allò que havia de fer.”

Aquesta idea va sobrevolar tot l’acte. Aquell silenci previ a la catàstrofe. El fet de no saber que venien el riu o el barranc perquè ningú no els va avisar. Ningú no els va dir “pugeu al primer pis”. Aquella alarma que va sonar tard, tan tard que els seus familiars ja no hi eren.

A aquest homenatge, que s’ha fet sense polítics, sense institucions i sense fotografies per compromís, hi van participar persones que cada mes també van fins a València a manifestar-se per demanar el mateix que tàcitament han demanat avui. Algunes estrenyien fotografies, algunes altres estrenyien la mà de qui tenien al costat. En silenci, quan el cor cantava “Al·leluia” de Leonard Cohen, o quan el violoncel·lista feia sonar “El cant dels ocells” mentre es llegien els noms de desenes de víctimes. Els familiars que fan part del col·lectiu van autoritzar a citar-los amb noms i cognoms i a vegades, amb els malnoms o els noms de la família, que és la manera més amistosa i més càlida de referir-se a algú que és a la memòria. Candi, Paco Toni, el Bou, la Peixeta o la de les boqueretes, don Leo, Xuixo, Paco, el Faco, la Chinita, el barber de Catarroja… i així la llista s’allargà entre el silenci i el plor que moltes vegades era eixugat dins l’abraçada espontània d’algú que se sap en la mateixa condició. Amb respecte i amb ràbia continguda.

“No són números en una crònica o en una estadística, són persones amb unes vides, plans, il·lusions que van ser tallades violentament i negligent aquell dia marcat per sempre en negre en el calendari.”

En acabar l’acte, el silenci va esdevenir aplaudiments i més abraçades reconfortants. Alguns dels assistents recollien i apagaven amb devoció l’espelma que il·luminava la seua absència particular, i alguns altres dipositaven flors mentre els joves plegaven la pancarta que aviat hauran de tornar a desplegar perquè aquest no ha estat sinó el primer de tots els homenatges reivindicatius que pensen retre als seus parents.

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 75 € l'any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem

dldtdcdjdvdsdg
242526272812345678910111213141516171819202122232425262728293031123456
dldtdcdjdvdsdg
242526272812345678910111213141516171819202122232425262728293031123456
Fer-me'n subscriptor