20.10.2020 - 21:50
Al parlament espanyol es farà avui la cinquena moció de censura d’ençà de la darrera transformació formal de la cambra, al final del franquisme. Se n’encarregarà l’extrema dreta de Vox, en una operació política que d’alguna manera recorda aquella primera moció de censura que Felipe González va perdre el maig del 1980 però que el va dur al poder l’octubre del 1982.
Hi ha una tendència entre els analistes polítics, que jo crec perillosa, a reduir la importància de Vox, a presentar-lo com un excés temporal que en el moment adequat serà reconduït oportunament pel Partit Popular. És veritat que el PP ha acollit durant dècades l’extrema dreta i també és cert que les diferències entre tots dos partits són més d’intensitat de to que no pas programàtiques. Però la situació ara és molt diferent, com també es veurà en el desenvolupament d’aquesta moció. El PP no passa el millor moment, ni de bon tros, i Vox, en canvi, connecta amb la porció sociològicament franquista –és a dir, nacionalista– de la societat espanyola. I ho fa amb una eficàcia molt més que notable. No és cap sorpresa que polítics tradicionalment molt espanyolistes de partits com el PSOE apareguen cada vegada amb més regularitat, i sense vergonya, al costat de Vox. Simplement, són més nacionalistes que d’esquerres eren.
Aquest desacomplexament espanyolista de Vox, violent, agressiu, autoritari, amb un fort component masclista, profundament anticatalà, dur en el llenguatge, fàcil en l’acusació contra l’anti-Espanya… funciona bé perquè connecta amb les arrels del nacionalisme espanyol. Unes arrels que cal recordar que no han estat mai tallades. I això té un gran poder sentimental.
Durant la transició es va provar de disfressar el nacionalisme espanyol, atenuar-lo i, tal com ja va passar en el temps de la Segona República, fins i tot es va intentar de trobar una alternativa progressista dins seu que, com ha passat sempre en el decurs de la història, no va reeixir. En canvi, la frustració que bona part de la població va acumular havent de reprimir els seus sentiments els primers anys de la transició és ara la benzina que catapulta Vox i que el podria dur a ser, en un temps raonablement pròxim, el primer partit de la dreta espanyola i, per tant, o l’alternativa de govern o el partit de govern i tot. El moment també és diferent perquè, per desgràcia de tots, l’extrema dreta creix arreu, està molt ben organitzada, domina bé les tècniques de manipulació informativa i s’ha tecnificat i modernitzat com mai.
La jugada d’avui, concretament, s’ha planejat amb una gran visió estratègica. En un moment d’una frustració social molt intensa, per la covid, Abascal es presentarà com l’alternativa a Sánchez. A un Sánchez que ja ha arrossegat personalment cap a la bandera a la carasseta, portant el discurs al terreny on els ultres se senten més còmodes. I el PP, faça què faça, perd. Si hi vota a favor, reconeix la direcció d’Abascal en el vot de la dreta. Si hi vota en contra, hi haurà una fuita de vots espectacular. I si s’absté serà acusat de no entendre quina és la prioritat. Aquesta moció de censura és l’assalt de Vox, l’intent d’assalt, al lideratge de la dreta espanyola, tal com la moció de censura del 1980 va servir perquè Felipe González deixàs clar que a l’esquerra ell era l’única alternativa.
He dit això de la bandera en la màscara de Sánchez i voldria fer-hi un incís final. El món és ple de nacionalismes i n’hi ha de reaccionaris i de progressistes, de destructius i de constructius. No passa mai, però, que un nacionalisme salte d’una banda a una altra sense que un fet molt major, extraordinàriament gran, l’hi obligue. Una catàstrofe política o humana, generalment. I en aquest àmbit, l’esquerra espanyola cau una vegada i una altra en un error monumental: intentar de ser tan nacionalista espanyola com ho és la dreta.
Perquè cada vegada que fa això, no aconsegueix res més sinó despenalitzar i homologar un nacionalisme, l’espanyol, que és reaccionari per definició, autoritari i antidemocràtic. I que no pot ser una altra cosa. Ep!, com el nacionalisme serb o el nacionalisme rus, per posar dos exemples entenedors i comparables.
Per això, igual com passa en situacions semblants arreu del món, només la derrota total del nacionalisme espanyol podria permetre algun dia l’emergència d’una altra Espanya, d’una Espanya diferent. A l’antiga Iugoslàvia això ho van comprendre alguns sectors progressistes serbs que van treballar molt per la independència de tots els altres, entenent que la descomposició de l’estat i la derrota eren la catarsi necessària per a canviar el seu país a fons. Però a Madrid Sánchez competeix amb Abascal a veure qui porta la bandera més grossa a la màscara. I així els va.
PS. Adobar Espanya no és pas feina nostra. Ho dic solament per si algú s’ha equivocat de debat o jo no m’he sabut explicar bé.
