No us en refieu…

Les notícies d’ahir van sor molt bones. Pràcticament totes. I, sumades a les d’abans d’ahir, encara ho són més. De manera que és normal que ens puge l’ànim al temps que els baixa a ells. Però no hem d’oblidar que estem en les hores del descompte i que ells estan desesperats. Cal mantindre la tensió fins el final. I, en aquesta fase, això vol dir fins anar a votar. Arrossegant, de passada tots aquells que encara puguen restar indecisos. I, segons haja anat, que anirà bé, però cal esperar fins llavors, a la nit del diumenge començar a celebrar-ho. Però no ens podem confiar. Cal evitar aquell gol de rebot en el darrer sospir del partit. De manera que cal continuar com fins ara. Ferms. Ells procuraran no afluixar, malgrat que ja veuen que no podran evitar el referèndum. I ara, per al final de setembre tan sols resten dos dies. Dos dies, només.

No me’n refio, d’ells, però tampoc no m’acabo de refiar de l’actuació del govern català. Vull dir que no em preocupa tant si podrem votar com cal o no, si el mossos hi ajudaran o no, si els resultats – si n’hi ha – tindran prou garanties o no; més aviat em preocupa si la voluntat de declarar la independència és ferma i veritable en cas de repressió diumenge. I fins i tot en cas d’una victòria acceptable del sí.
No he vist mai prou claredat sobre aquest punt (mai!), i sospito que hi ha molta divisió entre els nostres parlamentaris i governants. Sense aquesta claredat – aquesta única força veritable – no anem enlloc més que a un nou desastre.
Detesto semblar un aixafa-guitarres, però declaracions que sento de tant en tant (de fet, ben sovint) per part d’aquells que decideixen per tots nosaltres, em duen a sospitar que encara esperen un canvi d’actitud de l’adversari; alguna ajuda externa per a forçar-la, si més no… No hauríem d’haver arribat a aquest punt tan perniciós per a tothom sense fer servir l’única eina efectiva de defensa que tenim (que fa gairebé dos anys que tenim!) Quina prevenció hi ha? Quina por tenim?
En comptes de defensar-nos amb la vehemència que caldria, proposem caixes de resistència vergonyoses; la gran majoria dels batlles van com anyells a (no) declarar davant jutges franquistes; ens esparverem quan els espanyols mostren ben clarament que ens volen vençuts i estomacats (com sempre)… Per què??… On és la nostra autoestima?
No. No me’n refio gens, d’espanya (de cap de les “dues espanyes”). Però tampoc no em refio de molts dels nostres líders, que encara ara juguen amb la dignitat d’un poble que s’ho mereix tot, i que ells no mereixen governar.

Només faltem quatre dies pet tal de poder materialitzar el somni que tants tenim des de fa molt de temps. Alguns des de sempre. I veure que ara tenim la possibilitat de dur-lo a terme no pot fer altra cosa que treballar per aconseguir-ho amb totes les nostres forces. Els independentistes volem la independència però les agressions espanyoles el que fa és atacar la democràcia i a mesura que es van incrementant a la nostra nació, la part de la gent que encara dubtava, ara ja ho va tenint més clar i veu que contra un govern repressor, cal plantar cara a les urnes i poder decidir el nostre destí. Els altres, els unionistes, no tenen un altre discurs que intentat sense èxit fer por però no generen cap discurs del no, amb la qual cosa desatenen aquesta part de l’electorat que es troba òrfena. De fet. l’actual govern català, és l’únic que permet que tota la ciutadania catalana es pugui expressar, ja sigui amb un sí o amb un no, però l’estat espanyol no vol que ningú opini, que ningú digui res, que el nostre parer sigui anul·lat, i això, evidentment, a molta gent li emprenya i ja comença a generar-se entre el partidaris del no un sentiment en contra del govern espanyol perquè no li interessa saber què pensen.

Així anem passant els dies i estem molt a prop de poder decidir quin és el nostre futur malgrat les contínues traves estatals i per això estic convençut que el dia 1 d’octubre serà un gran dia, una diada que figurarà en el llibres d’història com el gran dia de l’alliberament de Catalunya enfront de les brutalitats i malifetes de l’estat espanyol. Com diu un eslògan, es tracta de decidir entre Rajoy o República i que els catalans i catalanes, triïn.

Avui al programa d’en Clapés han convidat a un psicòleg/sociòleg que té una teoria, que al expresar-la amb una metàfora futbolera arriba més. Aquest senyor diu que compte amb un gol d’en Sergio Ramos a l’últim minut, que tan poca activitat aquesta setmana, pot voler dir que saben on són les urnes i les retindran el dissabte…
No sé si això serà així o no, però avui ja tinc clar que encara que siga així ens en sortirem… no tinc ni idea com, però si el govern ens ha portat fins ací, segur que sap com acabar-ho… i si no, serem el poble els que estarem allí.

Continuaria sent caüts, vigilants i sobretot PACÍFICS.

Resistents i sense fer volar coloms.

Només ens faltaria que des de 1704 ençà la cagarem per un excés de cofoisme.

Se la juguem al Principat però l’esforç que hem fet l’altre 40 % restant de compatriotes vostres tampoc és minso.

Anem fent eixir l’estat espanyol de la nostra nació ordenadament.

Les fases següents seran també terriblement dures per als que encara l’haurem de patir dintre a ca nostra/vostra. L’important, per a tots plegats, és que el meló l’encetem el diumenge vinent. I amb això la partida serà tota una altra.

Allò que ha funcionat fins ara, millor no tocar-ho en aquestes darreres hores decisives per a tots nosaltres.

Fem un esforç tots per fer arribar aquesta editorial, via email, via whatsapp, etc. a tot-hom que poguem. Es imprescindible que aquest bon ànim arribi també a aquells que no son lectors habituals del Vilaweb.

Si finalment no es precinten els col.legis electorals, votem com sempre. Si alguns fossin precintats, votem fora. Aixó ho podem esquivar. El punt clau que queda per tant es protegir les urnes durant tota la jornada electoral inclós el recompte de vots fins que sigui transmés al Centre de Recollida de Dades (CRD).
Es a dir, que serà necessari que arrivem molt d’hora als col.legis electorals i que ens mantinguem tots i totes acordonant i protegint els seus accessos, fins les 9 o10 del vespre. Si som molts i molts, no hi pot entrar-hi ningú i alhora facilitem la feina als mossos que com a prioritat màxima tenen la protecció de la ciutadanía.

No me´n refiu per que soc conscient de les dificultats del moment i de que les voluntats no son ben bé de “caixa o faja” en el cas de que no es pogués votar. Si no poguéssim votar, seria per imposició de la força bruta i no per manca de voluntat del poble. Penso que si volem fer les “coses” tan ben fetes, mai serem reconeguts com estat independent si no actuem de facto.
Si ens impedeixen votar, hauriem de fer servir la majoria del Parlament per declarar legítimament l´independència. Si no ho féssim la decepció seria tan gran que la aprofitaria l´estat espanyol per desanimar una part important del catalans que podrien sentir-se impotents per continuar la lluita. Fermesa ara i després.

Què ràpid va tot….!
Ara es posen en contra desde la comunitat educativa al complet fins els advocats, que cantant Els segadors, amenacen els policies en denunciar els abusos que cometen. Fins i tot l’esglèsia els ha girat l’esquena. Qui els ho anava a dir…
Si els països de l’est, van ser capaços de guanyar-se la independència tenint enfront l’exercit roig, no serà possible ací amb els Piolins?
Voteu, voteu i empleneu urnes el diumenge. Ens veurem en qualsevol escola, fent-vos costat tot i que no podrem votar. Perquè aquest diumenge toca anar a l’escola a continuar aprenent.

Companys, una atenció molt positiva: Entre els escrits del comentaristes se sap be quins son del nostres i quins altres son simplement vulgars quintacolumnistes camuflats. Els nostres, (apart dels molt aprensius, que son patidors de mena i anhelen ser tranquil•litzats) sempre escriuen en positiu i quant comenten alguna cosa negativa hi afegeixen algun tipus de remeis. En canvi, els quintacolumnistes, nomes posen catastrofisme, dubtes i obstacles per a infondre por per tot arreu i sense proposar cap mena de remei bo i factible a res. Us suggereixo que els localitzeu en els seus escrits i cada vegada que hi vegeu el seu nom passeu volant per a sobre sense mirar-los sequera; recordeu que el sol fet de llegir-los es com engolir un menjar tòxic, del que després us costarà lliurar-vos del mal que us ha fet. Ves amb compte amb això, Albert Millet.

Estic d’acord en que no ens n’hem de refiar, però no ara, sinó mai més. Després del referèndum vindran per força les negociacions que s’han negat a dur a terme per l’estúpid problema que sempre te Espanya: los cojones. No crec que l’interlocutor nostre sigui el Rajoy ni ningú del PP perquè ja estaràn completament desautoritzats i expulsat del “gobierno”, però seran uns altres que ens prometran l’oro i el moro i ens diran allò tant mono que “quieren mucho a Cataluña y tienen muchos amigos en Barcelona” perquè de la manera que sigui mantinguem un lligam amb Espanya i ens puguin tornar a trair mica en mica com amb la famosa i falsa “transición”.
El diumenge hem d’anar amb molta cura, paciència i prudència, com diu en Vicent, però després (sobretot durant el primer temps) encara haurem d’anar amb més cautela.
En quant al comportament del diumenge, comparteixo que el punt bàsic serà la capacitat de permanència a la vora dels Col·legis electorals. Ahir, a l’article en Vicent Partal aconsellava que si trobàvem policia que ens impedís arribar al col·legi electoral, ens paréssim i féssim cua si calia durant tot el dia, fins que marxessin. Si no marxaven, no podríem votar, però evitaríem que poguessin controlar altres col·legis. No son suficients, amb el que els tindríem presoners allà. Em sembla que això és molt important perquè es una bona estratègia i a més fa perdre la por. Sobretot, fotos a punta pala si hi han agressions, i enviades immediatament als mitjans.

Vaig llegir en algun lloc, crec que a Holanda, que per votar no varen fer servir urnes, feien servir cubells com d’escombraries tapats i precintats.
A mi ja em val, i si és al carrer, també. Més important és un llistat amb els DNI i que no n’hi hagi cap de repetit. Si si és un llistat dins un portátil, també.
He encarregat 24.000 papereres i ja les he repartit. No m’ha sorprés que pels carrers de Girona qui me’n demanava més era la gent gran. Quines cares d’alegria feien..

Mare meva Li Fontrodona, Amb tots els respectes, la teva sospita no té cap fonament. Amb un estat de setge creus que algú del govern català implicat en el referèndum es pot fer enrere ni que volgués ? La sospita està en el mateix plà d’immanència (Deleuze) que la certesa. Els fets ens ha d’obrir els ulls.

Primer el feixista “Maza”, ara la jutge “Armas”… ne’m bé de cognoms…a banda, és ben cert que “Aquesta gent és capaç de qualsevol cosa”… La repressió no la poden parar. “Actitud més raonable” és una frase sense sentit en aquest context. Tot es decanta per l’incendi, com que no tenen base civil de feixistes provocadors en massa (alguns n’hi haur’a) pel 1-O, tot fa pensar en l’incendi pel dia 2-O, que no cal fer suposits d’un Estat derrotat. Nosaltres l’1-O pel triomf. A fer història, a “enterrar los en el mar” (més enllà del moll, és clar). Vicent ara refira-nos, no pateixis.

M’ha sorprès el comentari de l’Andreu Fàbregas… potser ara sóc més ingenu que no pas quan era clandestí.

No sé si l’Andreu Fàbregas es vol referir a mi quan diu Albert Millet, ni tampoc sé què vol dir quan diu que vagi en compte amb el que explica. Si es refereix a mi, dir-l’hi que em repugna l’equivocació (potser intencionada) en vers al meu cognom. En quant a la segona part, i torno a dir, si és que es refereix a mi, faria bé de llegir-me amb més atenció, i si hi ha alguna cosa que li sembli tòxica, em digui quina és. Si no es refereix a mi, o si és que te ganes d’intoxicar per algun motiu que desconec en aquesta secció dels lectors, faria bé de dir-ho. A mi els intoxicadors sempre m’han provocat arcades, però això no treu que n’hi segueixin havent.

Ai, ai, ai… ALBERT MIRET, ALBERT MIRET, ALBERT MIRET! Quina errada de lletra meva! Perdona’m, perdona’m, perdona’m! Que pot produir un error de lletra! Si gairebé sempre coincideixo amb el que dius en els teus escrits. Com he de pensar en tu com a quintacolumnista, ni boix del tot!

Era bàsicament un missatge general per a tothom per fer saber que aquella mena de individus tòxics estan infiltrats per tot arreu i més del que ens pensem. Es que en un escrit teu de fa un temps responies a algú del que estic convençut que es un d’aquells nefasts.

El meu missatge es nítid: el llegir aquells tòxics ens fa molt mal a l’ànim. Cal apartant-se com ens apartem de la mossegada d’una serp verinosa.

La situació que vivim és la història d’una incapacitat anunciada. L’estat espanyol ha menystingut la capacitat de mobilització i organització dels catalans (i, mira que els fantàstics 11S que organitzàvem, any rere any, els podien donar pistes!). Però l’arrogància -marca de la casa- i la tradicional llunyania de l’estat respecte de Catalunya els han portat a un error de càlcul definitiu.
A més, però, hi ha un tema cabdal: QUÈ pot oferir als catalans aquest estat, segrestat per la corrupció i la ineficiència consegüent? Un estat minat per rescats bancaris que no es tornen, radials q cal rescatar, Cástors q saquegen les arques públiques, corredors mediterranis boicotats per motius polítics inconfessables, i mil misèries més? Jo diria que no pot oferir-nos res enfront de l’esperança i la il·lusió que s’han anat dreçant entre nosaltres, enfront del somni de construir un bon país en lloc de vegetar o patir sota un estat hostil.
Catalunya ha bastit un somni. I no hi ha res per oferir-li a canvi.
No hi ha respecte ni projecte. Vet aquí perquè ens perdran.
Diumenge, sense por, tots a votar!

@Pep Agulló: Tant de bo vós encerteu i no pas jo! Ara bé, l’optimisme no és pas més a prop de la realitat i la veritat que el pessimisme. La Història de Catalunya ensenya -almenys a mi- més aviat el contrari. Us agraeixo, sobretot, el respecte que manifesteu en la vostra discrepància. Mercès.
@Albert Miret: És palès que l’acusació de “vulgar quintacolumnista camuflat” no anava per vós sinó per mi. Pel que fa a la vostra contesta a un comentari meu, fa uns quants dies, no vaig tenir ocasió de dir-ne res. Ho faig ara, doncs: em va agradar llegir-la i, a més a més, teníeu raó en precisar les paraules del Sr. Junqueras. La opinió que exposàveu em sembla molt vàlida i respectable, tot i que jo segueixo tenint la meva (que no surt només de les declaracions d’aquell dia, sinó que és formada al llarg dels darrers anys d’escoltar el Sr. Junqueras). Dit això, amb molts d’altres comentaris que heu escrit hi he estat, i hi estic, molt d’acord.
@Andreu Fàbregas: He estat dubtant molta estona de contestar-vos, atès que no solc contestar els insults i les males maneres. Tampoc no em citàveu explícitament (cosa que afegiria la covardia a la barroeria i la mala fe, i doncs, més raó per a no perdre temps amb vós i deixar-ho córrer), però la vostra resposta al senyor Miret ja fa prou evident que us adreçàveu a mi, i això m’ha decidit:
Demaneu aquí, públicament, que se’m passi per alt, perquè allò que dic és “tòxic”. Em tracteu de “vulgar quintacolumnista”. M’acuseu de manera arbitrària i indecent, sense conèixer-me de res. Us mostreu dràstic, despòtic, intolerant amb les opinions que no compartiu, saberut i agressiu. Em voleu ferir (tot i que no podeu; aquesta mena d’atacs d’estil feixista no em fereixen; sols em fan perdre temps de lleure, quan no me’n sobra gaire). Tanmateix, fa anys que sóc subscriptor aquí, hi he escrit força comentaris d’ençà del 2012…; he expressat sempre lliurement i tranquil·la les meves pensades i llegit les dels altres subscriptors, i aquesta és la primera vegada que m’ataquen, provant d’ofendre’m i, encara pitjor: advertint a la comunitat en contra meu. Em sembla que no em cal dir gaire més. El vostre comentari parla molt més clar de vós i de com sou que no pas de mi i de com sóc.